• Feina descomunal del River en defensa i en atac que deixa petit un Ourense fet una titella

Els jugadors del River mostren la seva satisfacció, ahir al Poliesportiu. Foto: TONY LARA

La cara del River d'ahir va ser meravellosa. Metòdic, incisiu, matador. Per fi, després de partits amb percentatges foscos, de no veure cistella i sí aigua, va aparèixer l'equip demolidor. Descomunal treball defensiu per fer petit, una titella, un Ourense cridat a ser a LEB Or. ¿Qui és ara el candidat? Simplement, aquesta LEB Plata és, feliçment per l'espectacle, de bojos.

El 24-19 amb què va acabar el primer parcial ja va semblar un resultat de mitja part, si tenim en compte la trajectòria de tots dos equips en els últims partits, amb resultats força curts. El River, en aquest primer quart, va demostrar tenir més mà de cara a cistella, sobretot gràcies a un Cage que no va errar cap dels tres tirs de mitja distància que va provar, o Torres, efectiu també com Pablo Sánchez. De tres, era millor no pensar, perquè l'un de cinc no era positiu.

Però amb la calma, el segon quart va aportar l'emoció quan l'Aguas de Sousas va remuntar amb claredat per posar-se per davant, gairebé de sobte, amb un 26-29 obra mestra de Vicens en els seus millors moments personals. Però el River havia de treure les seves armes, el tir de mitja distància i provar-ho –exigir-se– de lluny, així que el semblant trist de Flis va sortir a la pista a veure què feia: una cistella de dos, un triple i tot arreglat. 31-29. A la festa s'hi afegia Pablo Sánchez amb un altre tir de tres, i Jon Santamaria, que amb via lliure i mirant cistella –sorpresa– va fer una entrada per posar el 36-31.

Peñarroya jugava amb el basc i Bavosi a la pista, forçant el joc defensiu visitant, on Cárdenas i Jorge s'havien de guanyar el sou. Així, el partit va entrar en una dinàmica pausada, amb interrupcions de temps mort perquè s'havien de fer retocs. L'Ourense lluitava, però el seu joc d'intentar trencar el matx des dels 6,75 no donava l'efecte desitjat als de Rubén Domínguez. Amb un triple de Bavosi en els últims segons, s'arribava al descans amb el River manant amb la calma desitjada: 44-35. Això sí, 4 de 13 en tirs de tres.

La pausa semblava instal·lada al pavelló, i així el River va tornar a la pista amb les idees clares. Sempre amb la defensa per bandera i Cage mantenint el seu ritme anotador –7 de 7, el charly–, els andorrans van posar el màxim avantatge, 15 (50-35), que augmentaria a 18 (55-37), després a 20 (59-39), després a 21 (62-41) i a 23(64-41). I Rubén Domínguez perdia els nervis a la banqueta visitant. Els temps morts eren l'única alternativa gallega, però el tercer quart era un monòleg local. Torres va posar els 25 de distància i els 27 en la següent jugada, i a la festa s'hi afegia un triple de Cage d'aquells que volen ben macos –shhhhhh, ¡plof!– i una altra cistella de dos de l'americà, per situar al final del tercer quart un 73-41 insultant. 32 per sobre del màxim candidat a l'ascens –o això es diu– i amb un parcial de 29-6 increïble, màgic i portentós.

Va caure una condemna sobre els caps dels jugadors visitants, que si pensaven que venien a casa d'un equip tocat per l'última derrota, es van trobar un rival que va deixar clares les seves intencions per la temporada. El quart definitiu va ser una treva andorrana, un armistici en tota regla, perquè en tres minuts només es van anotar dos punts, per cap del COB. El River nedava en la barca espaiosa, amb tot en el seu lloc i sense marejol. I sumava i sumava amb pausa. Estava la feina feta. El 91-51, o millor dit, els 40 de diferència, ja no eren notícia, perquè un equip es passejava i l'altre assumia una repassada descomunal. Disculpin, senyors gallecs: 91-53. Deixin passar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.