• Manel Rosell conserva un monumental fons de 'gadgets' tintinaries: un miler de peces entre llibres, figures, monedes, segells, pins, targetes, caixes i rellotges
• El tresor és un bust de Haddock; només se' van fabricar una vintena d'exemplars

Una escena del polèmic Tintín al Congo. Foto: tony lara

Encara conserva el primer Tintín que va entrar a casa: Le crabe aux pinces d'or, editat a finals del anys 50 i que –qui li ho havia de dir–va encendre en el petit Manel una flama que l'ha acompanyat tota la vida. L'havia descobert, el xaval aquest del rínxol i els bombatxos, a la biblioteca que la Caixa de Pensions tenia a l'època a la plaça Rebés, on avui s'aixeca una oficina de Crèdit Andorrà. Se'ls va cruspir tots. Cinc decennis després, Manel Rosell (Andorra la Vella, 1952) és el feliç posseïdor de la que és, amb tota probabilitat, la major col·lecció de gadgets tintinaries que hi ha al país. No és la monumental, exhaustiva, definitiva col·lecció de Jordi Tardà, d'acord, però no ho dubtin un moment: és una autèntica mina, el paradís dels tintinaires recalcitrans, sí, i també dels que la pel·lícula d'Spielgberg ha guanyat per a la causa del celebèrrim i improbable reporter de Le petit vingtième.

Mirin, si no: prop d'un miler de peces entre llibres i llibretes, diaris i revistes, figures de resina i de plom, monedes i segells, plaques, pins, plats, bols i coberts, caixes de música, rellotges de paret i de polsera, imants i calcomanies, xapes i targetes telefòniques. L'estrella de la col·lecció és un bust de resina marró del capità Haddock. Res de l'altre món, reconeix Rosell. De fet, passaria absolutament desapercebut entre la legió d'andròmines que l'acompanyen. El va adquirir sense gaire convicció ara fa quinze anys, però la fortuna li ha somrigut: es tractava d'una edició limitada, només se'n van fabricar una vintena d'exemplars, i avui és una peça raríssima i especialment cobejada pels col·leccionistes. Atenció en aquesta espècie tan particular; n'hi ha que s'hi deixen fortunes: de fet, l'original de la portada de Tintín a Amèrica, un dibuix a tinta i guaix, es va adjudicar el 2008 per 764.000 euros, la quantitat més alta mai pagada per una planxa original de còmic. Així que ja sabem amb qui ens les havem.

La col·lecció de Rosell no té peces d'aquest calibre. El que més se li acosta és la resina de Dupont i Dupond en banyador de competició –la tenen aquí dalt– tal com Hergé els va dibuixar a L'or negre: una altra peça rara que es cotitza, diu, per sobre dels 3.000 euros. Un valor més sentimental que una altra cosa té per a ell la caixeta de bombons amb motius tintinaries que una tieta li va regalar els anys 60, després d'un viatge a França. N'havia perdut la pista fins que un bon dia va reaparèixer contra tot pronòstic al cap de casa. Avui ocupa un merescut lloc de privilegi a la col·lecció. El mateix dels tres exemplars de Le petit vingtième, la revista catòlica on Hergé va néixer Tintín, exactament el 4 de gener del 1929; la sèrie pirata dels Tintín xinesos –calcats vinyeta a vinyeta i editats en uns curiosos llibrets de la mida d'un paquet de tabac–, i l'edició en llatí de L'illa negra –De Tintin et Milui facinoribus de insula nigra.

Començar de zero

A Rosell li ha costat quasi dos decennis reunir aquesta col·lecció. I diu que el revival que ha generat la pel·lícula –«Els puristes opinen que és una profanació, ho sé, però jo vaig passar una bona estona; es tracta de veure'l com el que és, una pel·lícula d'Spielgberg, no de comparar-ho amb l'orignal», diu– es un bon moment per començar-ne una de zero. De fet, ell s'ha convertit contra tot pronòstic en un assidu del McDonald's, que coincidint amb l'estrena ofereix amb el Happy Meal un joc de figures d'El secret de l'Unicorn. Aconsella, això sí, marcar-se objectius clars i realistes: primeres edicions, les edicions d'un any determinat, o figuretes de plom, que ocupen poc espai... Ell s'ha convertit en un assidu del mercat del còmic d'ocasió de Ramonville, on és possible aconseguir peces interessants a preus assequibles: «No s'ha de tenir por de regatejar, i convé tenir sempre present els preus del BDM , la bíblia del col·leccionista de còmic, perquè no et donin gat per llebre». És inevitable, però, que sobretot al començament et prenguin el número i et col·loquin saldos a preu d'or. Cal ser, sobretot, prudent, i no deixar-se endur per l'entusiasme del moment: Rosell, per exemple, va ara al darrere de les felicitacions de Nadal autògrafes que enviava Hergé: «Ho he intentat en diverses ocasions, però no estic disposat a comprar-les a qualsevol preu».

Val a dir que Tintin és la nineta dels seus ulls, però no pas l'única. La seva col·lecció de còmic –és soci de l'ARCA, i un clàssic del saló de la Massana– s'enfila a la molt considerable xifra de 2.500 exemplars, i entre les joies que es mira amb ulls que li fan pampallugues hi ha primeres edicions autografiades de Thorgal (Rosinsky), Torpedo (Benet), Djinn (Miralles) i Valérian et Laureline (Mézières), esbossos de Marini, Vance i Roca, així com –atenció– la planxa original de la primera pàgina del número u de la sèrie Jazz Maynard,el superèxit de Roger&Raule. Amb el permís de Joaquim Ventalló, el traductor de Tintín al català, «¡nyèbit de catracòlit del mal rellamp, quina enveja, Rosell!»

Per a més informació consulti l'edició en paper.