• Puigcercós fa 14 anys que cerca per tot el món l'olor de cendra i lava
• Les vivències acumulades i una passió incessant l'han convertit en gran expert dels volcans

Foto: JAUME PUIGCERCÓS

Situem-nos al 1997, a Soufriere, Illa de Montserrat. L'andorrà Jaume Puigcercós feia nit a una zona pròxima a la zona volcànica. Sota la llum lunar va començar una festa explosiva de lava, magma, fum i cendra. I la peculiar història d'amor de Puigcercós va donar el tret de sortida. En un primer moment, tensió. «Vaig pensar que no me'n sortiria», assegura. Però de seguida es va establir una connexió subterrània capaç d'enfrontar-se amb el temor. «Al cap d'uns deu minuts l'explosió va parar i tot es va calmar. Vaig quedar meravellat per la força de la naturalesa i des de llavors, em vaig enamorar dels volcans».

Aquest va ser l'inici, fa 14 anys. I de final no n'hi ha en aquesta història. A partir d'aquell instant pirotècnic l'idil·li etern de Puigcercós l'ha portat per tot el món: els volcans tranquils de Hawai, els explosius d'Indonèsia, el majestuós Etna a Sicília, l'Stromboli, anomenat també el far del Mediterrani, l'increïble Erta Ale d'Etiòpia, «amb el seu cràter ple de lava bullint a 900 graus», recorda el geòleg andorrà. O el Novarupta (que significa nova erupció) d'Alaska, que va fer erigir una explosió la qual es va sentir a més de 1.000 quilòmetres de distància. La llista no s'acaba aquí. Puigcercós també recorda amb entusiasme els turístics Poas i Arenal de Costa Rica, el Pacaya, el Santiaguito, el terrible Santa Maria o el presumptuós Acatenango de Guatemala. I evidentment l'impronunciable islandès Eyjafjallajökull, que tot i el seu impossible nom està encara a la ment de tots els que van intentar agafar un vol l'abril de l'any passat.

La llista no s'acaba aquí. I se seguirà ampliant amb el pas dels anys. Perquè cada volcà és únic, singular. Desconeguts i sovint «temuts», reconeix Puigcercós. La gent, per desconeixement els tem. Però no és el cas del vulcanòleg andorrà. Així li diuen, explica. Segons el diccionari: «persona versada en l'estudi dels volcans i del vulcanisme en general». És a dir, no requereix de titulacions, es resumeix en una paraula: passió.

La titulació es guanya amb els anys, amb l'experiència i formant-se constantment, tal i com Puigcercós explica. Per viure aquesta passió s'ha de tenir un punt de bogeria. L'andorrà s'ha vist envoltat sovint d'erupcions sobtades, ha hagut de saltar rius de lava i ha estat àgil per saltar-se algun que altre control de seguretat. «El més difícil és tenir consciència de fins a on et pots apropar, algunes laves són tranquil·les, però d'altres tot el contrari, el límit se situa allà on cauen les pedres», assegura. Els rocs poden caure a pocs metres, o a quilòmetres de distància i a una velocitat que pot arribar als 300 quilòmetres per hora. Hi ha volcans que són de fàcil aproximació, però també n'hi ha d'altres d'inaccessibles. Perquè n'hi ha d'adormits, i n'hi ha de desperts.

Siguin com siguin «no hi ha dos volcans iguals ni dos erupcions iguals», explica el geòleg, «i a força de visitar-ne els vas coneixent, els vas estudiant, els vas admirant i els vas respectant».

El més impactant

De tots els volcans que ha tingut a tocar de les mans, Puigcercós explica que el que més li ha impressionat és el mític Krakatoa, una illa volcànica formada per lava prop de l'illa indonèsia de Rakata. Des del 1999 que el territori segueix creixent a partir d'erupcions puntuals. Un fet que pot succeir al Hierro, però aquest tema el deixarem per més endavant. El Krakatoa va viure una forta erupció el 1883, la qual va desintegrar tota l'illa provocant un devastador tsunami, explica Puigcercós. D'aquelles cendres n'està naixent el «fill del Krakatoa, que té la pinta de ser com el seu terrorífic pare», assegura el vulcanòleg.

L'andorrà també ens parla del Mount Saint Helens, a Seattle. Va despertar el 1982, i va arrassar una zona de gairebé 30 quilòmetres. «A allà no n'ha quedat res, ni boscos», explica. I és que el perill del magma és immens quan el volcà escup amb força. El magma és lava sense gas que s'expulsa a altíssimes temperatures. En el cas del Krakatoa va eliminar del tot la localitat de Plymouth el 1700. Si esclatés a dia d'avui amb la intensitat que ho va fer aleshores, «faria milions de morts».

Puigcercós explica, a més, que cal tenir en compte que el perill dels volcans no és únicament el seu despertar. També és tot el que els acompanya, com els moviments sísmics originats pels moviments de les plaques tectòniques.

A dia d'avui hi ha molts volcans actius, alguns més perillosos que d'altres. Puigcercós no es cansa de perseguir-los. Des d'Andorra, ja programa quines seran les seves pròximes aventures (els més propers al Principat són els de la Garrotxa, totalment inactius). Explica que vol anar al Nyiragongo, un dels volcans més actius del món, ubicat al país africà del Congo. Però costarà. La problemàtica són els conflictes armats que hi ha al peu del volcà entre hutus i tutsis, «és una zona de guerra, hi aniré quan estigui més calmat».

Una altra de les seves il·lusions és el Doinyo Lengai de Tanzania, encisador tenint en compte la seva lava blanca, l'única en tot el planeta, i que és gràcies a un mineral de l'interior del volcà. O el Vanuatu de Melanèsia.

El Hierro en primera persona

Ara sí, parlem del Hierro. És la més petita, la més llunyana i la més desconeguda de les illes de l'arxipèlag canari. I és també la més jove. Un milió d'anys enrere el magma va esquerdar el fons marí i va crear una esquerda en forma de Y. Per allà va començar a sortir lava i poc a poc es va anar formant un nou territori. Van passar els segles i es va formar l'illa actual, tal i com la coneixem avui. El Hierro és l'illa canària amb més densitat volcànica. Hi ha fins a 500 cràters visibles.

Però no van ser aquests cràters els que van motivar a Puigcercós a plantar-se a la illa a primers d'octubre. Va ser la constatació de l'Instituto Geográfico Nacional d'un increment important de terratrèmols de baixa intensitat al sud de l'illa des del juliol. «Parlem de milers, tot i que la població no en fos conscient, de magnitud inferior a tres a l'escala Richter».

El vulcanòleg andorrà va ser al lloc adequat al moment adequat. Des d'un turó, mentre inspeccionava apassionadament tots els racons de l'illa, va veure l'erupció i la taca. La taca senyal que s'estava produint una erupció a l'interior del mar. La taca ja centenars de vegades fotografiada. La taca que s'acosta poc a poc a la costa sud de la illa, a tocar de La Restinga. La taca que ha motivat l'evacuació de la seva població.

Ni els experts, ni Puigcercós, que ha estudiat i vist de primera mà tants i tants volcans, pot prediu-re el que passarà a partir d'ara.

Si serà un procés llarg, si serà curt. «Potser surti un nou magma procedent d'àrees més profundes, que motivaria més erupcions». Potser, per tant, s'erigeix una nova illa, com fa milions d'anys va erigir-se el Hierro. O potser no passar res. Es calma i tot queda en un record, en una atracció turística més a la zona. No se sap. «Perquè cada volcà és un món». Per si de cas, Puigcercós ja té preparades les maletes.

Entrevista: Jaume Puigcercós: «Veure el naixement d'un nou volcà és una experiència única»

Per a més informació consulti l'edició en paper.