• L'historiador català Eduard Rama passa llista a les calamitats naturals registrades a la regió pirinenca entre el segle XVII i el 1982
• Les riuades, el fenomen més recurrent i catastròfic

Devastadors efectes de la riuada del 27 d'octubre del 1937, que va arrasar el centre d'Encamp Foto: FONS BUILLES / ARXIU NACIONAL

Teníem ja l'Any que la terra va tremolar: el 1428, amb la sèrie de terratrèmols amb epicentre a Camprodon que es va sentir a tot el nord-est peninsular i que no només va causar entre 100 i 300 víctimes mortals a Puigcerdà –en ensorrar-se la volta del convent de sant Francesc– sinó que també va rebotar a l'Alt Urgell i la Vall del Valira, enfonsant les naus, el campanar i la torre de l'església de Sant Serni de Tavèrnoles, segons les conclusions del geòleg Valentí Turu i de l'historiador Carles Gascón. Doncs afegim des d'ara a la llista un altre any amb nom i cognom: el del Diluvi, que no va ser l'universal, però poc va faltar si hem de fer cas als testimonis que n'han quedat. Va ser el 1617, i segons van recollir els cònsols Pere Celso, Joan Rech i Antoni Mestres al Llibre de Consells de l'ajuntament de la Seu, l'1 de novembre va començar a ploure a bots i barrals. Dos dies després encara no havia parat ni de dia ni de nit. Deixem que ens ho expliquin aels senyors cònsols: «Com lo dia de St. Armegol a 3 de 9embre de dit any vingues tan gran diluvi de ayguas y lo riu segre tan gros y crescut (...) fonch tant furiosa y gran la venguda de dit riu segre que noy ha memoria de homens la agues vista major». El Segre s'havia sortit de mare i s'havia endut per davant palanques, molins, prats, vinyes, horts i parets, i a l'alçada del Pont Trencat i la palanca d'Alas havia recuperat el seu curs natural, «possant per parts incodsiderables y que nos podia pensar ni creure».

La notícia dels estralls de l'Any del Diluvi a la plana del Segre –i molt probablement a Andorra, caldrà consultar-ho amb Joan-Lluís Ayala– l'ha recuperat l'historiador catala Eduard Rama, membre del grup d'investigadors de la història del clima que dirigeix el professor mariano Barriendos a la Universitat de Barcelona i que ahir va participar a la primera Jornada d'Estudis de l'Alt Urgell. Rama ha inventariat fins a mig miler del que ell anomena «fenòmens meteorològics extrems» entre el 1617 i el 1982. És a dir, i no per casualitat, entre l'Any del Diluvi i l'últim episodi d'inundacions catastròfiques registrats en aquest racó de món. Les pluges torrencials i consegüents revingudes són, com era d'esperar, el més recurrent. El del 1617, que va ser generalitzat, diu, a tot Catalunya, mereix l'honor dels fenòmens fundacionals, però no se li va quedar gaire lluny l'aiguat del setembre del 1772, del qual Ayala ja havia trobat traces documentals i que es va endur, com a mínim, el pont de pedra –probablement el de Tosca– i tres cases d'Escaldes, així com els del 1853, 1907 i 1937. El 80% de les revingudes es concentren als mesos d'octubre i novembre, constata, tot i que excepcionalment també se'n registren de virulents al maig: és el cas del de 1832, amb una crescuda del Valira causada pel desglaç que va derivar en inundacions catastròfiques Runer avall. Es produeixen també inversions sorprenents: mentre que els aiguats del 1937 es van deixar sentir especialment a les comarques banyades pel Segre i les Nogueres, les del 1940, catastròfiques a la banda del Pirineu i el prepirineu gironí, van passar per aquí pràcitcament desapercebudes.

Sant Ermengol en acció

Però com que no només d'inundacions s'alimenta la història de les calamitats climàtiques, Rama també ha documentat pedregades, sequeres, ventades i episodis de fred i calor extrems. Val a dir que s'ha topat amb poques víctimes mortals al llarg de les seves investigacions. Especula Rama que la densitat de població era segles enrere molt més baixa. No només això: la gent s'exposava menys al risc, sosté, i no es construïa tan a prop de les lleres dels rius com es fa ara. Per això els documents parlen sobretot de cultius, sèquies, ponts i molins arrasats, però rarament de morts i ferits. Però n'hi ha, de morts. I tant, que sí: el 16 de gener del 1681 va bufar a la comarca de Puigcedà un torb «tan fort y violent que venint a la Costa del Castell un jove que guiava una saumera mori promptament de la violencia de dit Torp alsantlo en lo aire moltas, y en la mateixa hora en olo pla de Rigolisa molt serca de las Casas mata altra Jove».

Fins a principis del segle XX, un dels pocs recursos que li quedava a la població per lluitar contra les catàstrofes naturals eren les pregàries. Si el problema era una sequera pertinaç, un fred inusual o una temporada de pluges torrencials, es confiava en l'eficàcia de les pregàries o, encara millor, es treien els sants en processó pels carrers de la ciutat –Sant Ot i Sant Ermengol principalmet– perquè constatessin en persona i in situ l'abast dels estralls. Es va fer, per exemple, el maig del 1852, amb tots els pagesos abm la mosca rere l'orella davant del perill –diu el Llibre del consell– «que se pierda la cosecha por razón de la fuerte nevada que está haciendo». Recordem que som al maig. És clar que demanar la intercessió divina pot tenir resultats contraproduents: els aiguats del 1772 van anar precedits per un episodi d'intensa sequera. Va ser treure Sant Ermengol en processó, i posar-se a ploure sense treva durant cinc dies seguits. I tornen a elevar-se les rogatives, ara perquè deixi de diluviar.

Aquesta variabalitat extrema dels episodis climàtics és, precisament, una de les característiques dels segles centrals de l'estudi de Rama: en un mateix any es podien registrar grans pluges, sequeres i ventades. Fenòmens que es repetien a més amb desoladora freqüència: només a la segona meitat del XIX es registren tempestes i aiguats catastròfics el 1866, 1877, el 1885, 1887 i 1891. En tot el segle XX només s'han de lamentar els de 1907, 1937 i 1982. I els auguris de Rama són ben tranquilitzadors: «El segle XXI sembla que ha agafat aquesta mateixa tònica». Més noves al pròxim número de la revista Inter/Pontes. S'aconsella llegir-lo amb paraigua.

Per a més informació consulti l'edició en paper.