• La consellera s'acomiada després d'un mandat en què el pressupost s'ha retallat des dels 3,5 fins als 2,7 milions d'euros

El Centre cultural la Llacuna, buc insígnia del departament de Cultura de la capital Foto: EL PERIÒDIC

Fa quatre anys va canviar les conselleries de Social i d'Adminstració i recursos humans, que havia assumit el 2003, per la de Turisme i Cultura. Quan el 4 de desembre entri un nou equip al comú, s'acabaran per a ella vuit anys de responsabilitats públiques. Maite Cano abandona la primera línia política, però abans de marxar ha volgut passar comptes amb el ciutadà de la seva gestió com a màxima responsable de la política cultural de la capital. Una gestió que va estrenar a l'època de les vaques grasses –quan Andorra la Vella encara es podia permetre megaconcerts com els d'Alejandro Sanz i Chambao, ¿recorden?– i que deixa en plena crisi i un pressupost que –recorda– ha passat en quatre cursos dels 2,5 milions llargs que administrava el 2008, en el seu primer exercici com a titular de Cultura, fins als 2,7 milions d'aquest 2011. Una molt considerable retallada del 22% en la línia, d'altra banda, del pressupost de la corporació, que en vuit anys ha passat de fregar els 50 milions d'euros als 32 milions del projecte de pressupost per al 2012.

Pel que fa al capítol econòmic, es vanta amb legítim orgull d'haver mantingut pràcticament invariable la despesa de personal –1,5 milions d'euros, amb una rebaixa testimonial de l'1,8% en aquests quatre anys– a compte, això sí, de la despesa de funcionament, on les retallades –d'1,8 a 1,1 milions– han sigut «brutals»: la part del lleó se l'emporten el Teatre Comunal –de 197.000 euros el 2008 als 71.000 d'aquest 2011–i l'Escola d'art –de 51.000 a 18.000 euros. Es va salvar, però, el Comunal, el lloguer del qual el Comú va estar a punt denunciar el 2010 per estalviar-se els 65.000 euros de renda i superar un delicadíssim moment de tresoreria en què perillaven –recordarà el lector– les nòmines del personal . No va caldre, però per poc. I n'està satisfeta, perquè, diu, «no disposem d'un altre escenari d'aquestes característiques, i no és el mateix programar un espectacle infantil o una obra com Art al Comunal que al Centre de Congressos».

Actiu i passiu del mandat / A l'actiu de la seva gestió, la consellera hi posa la consolidació de la Llacuna com un espai de referència –a la parròquia «i també al país», diu– així com el manteniment de les subvencions comunals en matèria cultural en uns dignes 100.000 euros –21.000 menys que el 2008: «El teixit associatiu és essencial per a la vida cultural. I moltes de les nostres entitats necessiten els ajust públics per sobreviure», sosté. Però del que se sent especialment orgullosa és d'haver salvat els preus polítics de dues institucions que considera bàsiques: l'Escola d'art i l'Escola de música i dansa. Aquí li surt la vena socialdemòcrata, i no se n'amaga: «En la mateixa majoria de Govern hi havia qui pensava que no es podien mantenir aquests preus. Que s'havien de posar tarifes de mercat i, qui no les pogués pagar, mala sort. Per mi, això era inadmissible. No estava disposada a acceptar que un pare mileurista no pogués enviar els fills a aprendre piano perquè no podia pagar la matrícula». Així es refereix, ni que sigui tangencialment, a la crisi que va acabar amb el divorci, dos mesos enrere, de la majoria comunal i aquesta mena de rara cohabitació que hi ha hagut des d'aleshores.

Fis ara hem parlat de l'actiu dels quatre anys de Cano com a consellera de Cultura. També té un passiu, que assumeix amb rara noblesa. I tornem als megaconcerts, aquella espècie de desenfrenada competició en què els comuns –tots, no només el de la capital– van embarcar-se no fa tant a veure qui portava la patum més espaterrant. ¿Calia, que les administracions locals es gastessin pessics de 50.000, 60.000, 70.000 euros a contractar l'estrella pop de torn? «No hem sigut previsors, ha faltat visió a llarg termini. Aquesta és una assignatura que hem suspès, i amb nota molt baixa. Assumeixo la meva part de culpa. Però aquest mal no ve d'una ni de dues legislatures, sinó de molt més enrere. Com a mínim, des de la Constitució. Ens pensàvem que les vaques grasses serien eternes. I no».

Parroquialisme absurd / Es refereix també Cano al parroquialisme, mal endèmic que en un moment o altre han practicat tots els comuns i que es resumeix en una altra nafra pel que es veu inherent a la política local: cada comú ha volgut tenir el seu arxiu, el seu teatre, la seva sala de concerts i, naturalment, la seva escola de música i la seva escola d'art. ¿S'ho pot permetre, un país de 80.000 habitants? Aquesta és la pregunta que es fa la consellera davant d'una carrera que titlla sense embuts com a «absurda»: «El que necessitem és una sola escola de música per a tot el país. I un sol arxiu, ja que en parlem. Com necessitem una política turística comuna. No podem continuar funcionant amb els paràmetres parroquialistes que ens han regit fins ara. S'imposa mancomunar serveis». Sí, però la capital tirarà endavant el projectat d'arxiu, als baixos del nou Consell i a cent metres escassos de l'Arxiu Nacional. Tota una exhibició de sinergies.

La privatització de la Temporada de música i dansa és, en canvi, i paradoxalment, una de les bones, estupendes notícies culturals dels últims temps; ja saben, el compromís de BIBM d'assumir directament la gestió del cartell, amb el comú com a soci logístic. Una fórmula idònia per alleugerir els pressupostos comunals, diu. ¿Per què, doncs, no s'aplica a d'altres propostes artístiques? ¿A la Temporada de teatre, assenyaladament? Perquè, ¿és funció d'un comú programar l'últim èxit de Joan Pera, de Joel Joan o de Carlos Latre? Cano sosté que sí, «perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú, i no tothom es pot desplaçar a Barcelona per veure aquestes obres». Però immediatament assenyala un dels altres grans dèficits d'aquest país: la inexistència, amb glorioses excepcions, del mecenatge cultural. «Tant de bo hi hagués més iniciatives com la de BIBM amb la Temporada. Però la realitat és que l'empresa privada rarament s'hi atreveix».

Mas, Escribano, Tinturé / Noms propis, per acabar: el de Sergi Mas, de qui el Comú va suspendre sine die una gran retrospectiva i a qui Cano, diu, deu una disculpa personal; Carme Tinturé i Josep Maria Escribano, apartats el curs passat amb un cert rebombori: «Les formes són importants, i potser no es van cuidar prou», admet. «Però no es podien fer excepcions, en el cas de Tinturé, que es jubilava, i calia una renovació al capdavant de l'Escola de música precisament perquè no ens passés el mateix, en el d'Escribano». I el Festival de pallasses, per acabar: un dels fracassos personals de Cano. «No va haver-hi manera de salvar-lo. Va néixer aquí i em va saber especialment greu. Però no va aparèixer cap patrocinador. No hi ha diners». I vet aquí el resum de la legislatura: «No hi ha diners».

Per a més informació consulti l'edició en paper.