• Tres centenars de peces datades entre els segles XVI i mitjans del XX constituixen la col·lecció de roba i ornaments de culte conservats al país
• A Aixovall hi ha tres pendons processionals, i a Sant Iscle un possible germà del pendó de Canillo

Una bavdera encampadana del XIX. Foto: EL PERIÒDIC

La restauració del pendó processional de Sant Serni, una peça monumental –fa 4,30 metres d'alçada i 2,60 d'amplada– i en pèssim estat de conservació que aquest novembre tornarà a Canillo després de vuit mesos de cures intensives al taller de la restauradora catalana Montserrat Xiurau, ha tret a la llum l'existència d'un patrimoni semioblidat, gairebé invisible, que rarament crida l'atenció i, per tot això, especialment interessant: la col·lecció de roba i ornaments relacionats amb el culte catòlic.

Un conjunt que frega les 300 peces datades entre el segle XVI i mitjans del XX, conservades principalment al santuari de Meritxell i al servei de Patrimoni, i que inclou una variadíssima, en ocasions exòtica gamma d'objectes. Perquè els mossens d'antany vestien d'una forma tan complexa, amb una varietat tal de peces, que avui costa d'imaginar: àmit, alba, roquet, dalmàtica, casulla, capa, cobrecolze, bossa de corporals, maniple, parapluges, paraigua i, naturalment, sotana, i amb proliferació de brodats, sedes, velluts i damascs. Un patrimoni extraordinàriament sensible, que normalment ha arribat fins a nosaltres en pèssimes condicions després de passar decennis, fins i tot segles amagat en calaixeres d'esglésies i rectories. Els principals enemics del teixit, diu Mercè Pujol, tècnica del Servei de Patrimoni responsable de la col·lecció de tèxtil, són la llum, especialment nociva perquè accelera el procès d'envelliment, i els animals: els insectes, és clar, però també els petits rosegadors.

Les rates ataquen

De fet, moltes de les peces –mirin només els pendons d'aquí al costat– van aparèixer ratades, rosegades per rates i ratolins. El servei no disposa d'especialistes en restauració de teixits, així que Patrimoni ha prioritzat històricament la conservació: «L'objectiu no és reconstruir les peces sinó evitar que es continuïn deteriorant». Primer se sotmeten a un procés d'aspirat en sec; a l'hora de guardar-les, s'han de col·locar com més estirades millor per evitar els plecs, que deriven fatalment en sécs. Cada peça se separa amb una capa de paper de seda i es col·loca en una calaixera especial amb temperatura i humitat constant. Tot i així, adverteix Pujol, «la majoria dels objectes estan en un es condicions tan extremes que no seria possible exposar-los».

Hi ha excepcions, és clar. Per començar, el pendó de Sant Serni de Canillo, que va aparèixer quasi per sorpresa durant les obres de rehabilitació del temple, el 2009. El ministeri i el Comú n'han sufragat la restauració, que ha pujat a 4.500 euros. I quan torni, la bandera s'exposarà a la parroquial. Atenció, però: de forma temporal, només durant dos mesos l'any, precisament per no posar en perill teixit. L'altra excepció és el frontal de l'altar de Sant Martí de la Cortinada datat el segle XVII i especialment rar, restaurat el 1995 i que avui es pot contemplar al mateix temple.

Cinc pendons

La peça més antiga de les col·leccions tèxtils és una casulla del segle XVI procedent de Santa Eulàlia d'Encamp i que –diu Pujol– «s'ha fet servir durant quatre segles». De fet, conserva intervencions del XVIII –el collet, per exemple– i també del XIX i del XX. Una peça similar a la casulla funerària que l'acompanya aquí al costat, datada el segle XVII i procedent de Sant Martí de la Cortinada, «que ens va arribar quasi desintegrada». Un interès especialment sentimental té una capa pluvial del segle XVIII, elaborada amb seda estampada i que procedeix de l'antic santuari de Meritxell: és una supervivent de l'incendi del 1972. De fet, els destenyits que llueix són una mena de cicatrius de guerra: els va causar l'aigua de les mangueres amb què es va ruixar el temple per apagar el foc.

Però les peces probablement més espectaculars de la col·lecció són els pendons. N'hi ha cinc, inclòs el de sant Serni. Tres d'aquestes banderes procedeixen de Santa Eulàlia i es conserven avui al servei de Patrimoni. Els tenen aquí al costat: el de dalt, datat al segle XVIII, fa 132 centímetres d'alçada per 90 d'ample, il·lustra la Passió de Crist i es treia per Setmana Santa; el segon és lleugerament més petit –92 centímetres d'alçada per 82 d'ample– i llu la lllegenda «A Maria, los fills d'Encamp 1882». Té un bessó de color blau –símbol de puresa– que devien treure en processo les noies del poble: «A Maria, les filles d'Encamp». El més interessant és, però, la bandera processional conservada a Sant Iscle, a la Massana, amb motius florals estampats en banc sobre tela vermella, datat el segle XVIII i recorda sospitosament el pensó de Sant Serni, d'origen incert. ¿Seran germans?

Per a més informació consulti l'edició en paper.