• Una de les obres de la Mostra d'Art reprodueix 'El Diluvi', cèlebre muntatge del fotògraf David LaChapelle
• El nord-americà també es va inspirar en Miquel Àngel per a la seva composició

El diluvi, interpretació del fotògraf David LaChapelle del fresc homònim de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. Foto: DAVID LACHAPELLE

Una cura d'humilitat: això és el que li ha deparat al cronista el descobriment que una de les obres de la Mostra d'art que va ser oportunament glossada en aquestes mateixes pàgines és en realitat una versió lliure d'un cèlebre muntatge del fotògraf nord-americà David LaChapelle, icona de la cultura pop ianqui i referència obligada en el món de la publicitat, la moda i el retrat de celebrities. Es tracta –ja ho hauran vist– d'El Diluvi, que firma Josep Sansa i que des d'aquí vam saludar amb entusiasme: «Una tela monumenta,l a mig camí entre la fauna d'un Nazario i el Géricault de La Medusa, amb una irònica visió de l'homoerotisme i els últims gadgets tecnològics». Si ja era greu ignorar l'existència d'El Diluvi de LaChapelle, encara ho és més que se'ns passés per alt l'original que va servir de model al nord-americà: ni més ni menys que una de les escenes centrals de la volta de la Capella Sixtina vaticana. Així que res de Nazario ni de Géricault: ¡Miquel Àngel! Fixem-nos bé en l'original i en la –diguem-ne– versió de LaChapelle: el fotògraf ha substituït l'arca de Noè, que Miquel Àngel va imaginar en forma d'església, per les restes del Caesars Palace, una de les icones arquitectòniques de Las Vegas. La barca que a l'original intenta guanyar la riba és en la visió del fotògraf un automòbil a punt de ser negat per les aigües, i l'illa de la dreta on Miquel Àngel ha situat els últims supervivents que esperen resignadament el fatal desenllaç són ara les ruïnes d'un centre comercial, amb Gucci i Burger King com a símbol del naufragi.

Val a dir que, si LaChapelle es va inspirar en Miquel Àngel per a la seva reinterpretació, Sansa ha efectuat una còpia quasi literal del muntatge del nord-americà. Cosa absolutament legítima en la intimitat però que potser caldria indicar al títol per una qüestió d'elemental dignitat artística, quan es tracta d'exposar en públic Una altra cosa és si la Mostra d'art hauria d'efectuar una mínima selecció a l'hora d'acceptar obres: està bé que hi tingui cabuda tothom –des de l'alumne de l'escola d'art fins al reconsagrat que exposa a Venècia–però potser caldria reflexionar si hi ha uns mínims que no es poden obviar: els de l'originalitat, per exemple.

Per a més informació consulti l'edició en paper.