• L'escriptor austríac inclou una implacable impressió d'Andorra a 'Ayer, de camino', carnet dels viatges per mig món entre el 1987 i el 1990
• També va desfilar per l'Alt Urgell i la Cerdanya

L'Andorra que viu del comerç i del turisme i que Handke va qualificar com «lo realmente indescriptible. Foto: ANA

No acabem de tenir sort, últimament, amb els viatgers que trepitgen terra andorrana i deixen després constància escrita de les seves impressions. Abans de l'estiu –ho recordarà el lector– vam consignar en aquest mateix racó el periple andorrà de l'escocès Robert Cuninghame, que el 1909 es va deixar caure per aquí –si més no, així ho sostenia ell– i en va escriure una crònica absolutament fabulosa: quedem-nos només amb la descripció dels natius amb qui va tenir el gust d'ensopegar, una tropa d'homes «senzills, desmanegats i rústecs, amb un cert aspecte de grans danesos puritans», i la curiosa notícia que la ciutadania s'adquiria en aquella Arcàdia feliç «tan sols provant que es té prou força per traginar un fusell». El lector trobarà la crònica quasi íntegra a la Guia literària de Catalunya. No se'n pedin la descripció del sopar a cal Calones, que sembla un zoològic més que un hostal –«Amb freqüència queien arnes i mosques dins de la sopa; de tant en tant una rata travessava corrents l'habitació, els mosquits brunzien i els ratpenats entraven i sortien per la finestra oberta»– ni la descripció del «president de la República», un «dèspota» a qui dibuixa com un home «cepat, d'esquena ampla, amb el cap cobert amb un barret que imita un panamà», i a qui les dones somreien «ruboroses». Per mi, que li van prendre el número, a Cunnighame.

Però si evoquem aquí l'escocès impertinent és per culpa de Peter Handke, dramaturg, guionista i novel·lista austríac (1942), autor d'El miedo del portero ante el penalty, col·lega de Wim Wenders i a qui una bona part de la intel·lectualitat europea va enviar al purgatori dels literats empestats a causa del seu públic flirteig amb Sèrbia durant les guerres dels Balcans. Fins al punt que el març del 2006 es va plantar al cementiri de Pozarevac i va pronunciar un panegíric al funeral de Milosevic. Aquell gest de lleialtat pòstuma li va costar car: la Comédie Fraçaise va cancel·lar l'any següent l'estrena de Voyage au pays sonore ou l'art de la question, i Handke va acabar renunciant al premi Heine que li havia concedit la ciutat de Düsseldorf, inclosa la bossa de 50.000 euros del guardó.

Visita llampec

Tot plegat té poc a veure amb el que avui ens ocupa però ens posa en antecedents sobre l'home que ens va girar breu visita el febrer del 1989. Visita llampec que recull a Ayer, de camino, patracol de mig miler llarg, llarguíssim de pàgines, amb les notes del llarg peregrinatge per Europa en què es va embarca entre el 1987 i el 1990, i que s'acaba de publicar en castellà (Alianza). Tres anys en què, diu al pròleg, es va trobar en una situació «quasi constant d'estar en camí, sense lloc fix de residència». El periple pirinenc de Handke s'estén al llarg d'una trentena escassa de pàgines. I el llarg paràgraf que ens dedica és implacable, demolidor, en la línia dels viatgers del XIX –els Vuillier, Regnault i companyia.

El 22 de febrer el trobem a la Seu, on aprofita per evocar el 50è aniverari de la mort de Machado i, de passada, les últimes lectures del poeta: Baroja i Los vagabundos, de Gorki. L'endemà va pujar a l'autobús i es va plantar a Andorra. I sembla que el que va veure no li va acabar d'agradar. Deixem-li d'una vegada la paraula: «Andorra, ahir: per una vegada, e lrealment indescriptible –el poble més important, un sol carrer amb aparadors; ara, mitja milla només amb cotxes; ara un quart de milla només amb jaquetes; després, mitja milla més només amb mobles....» L'únic que en salva de l'escapada és Sant Esteve, a la capital –«el que en queda», diu, de l'antiga església– on aprofita per recuperar l'alè. Es veu que la passejada Meritxell amunt, Meritxell avall, l'havia deixat sense respiració. O la rara dèria aquesta de comptar en milles. Després d'haver-se topat amb «el realment indescriptible», no ha de sorprendre ningú que el trobem de seguida de nou a l'autobús. El trajecte cap a la Seu encara li servirà per cuinar un dels moltíssims aforismes que esquitxen el llibre: «L'autobús de tornada, amb els respatllers rebentats, el xiclet que en surt –un tipus de bellesa, també– alguna cosa per agafar-lo i no deixar-lo anar».

L'albí de Puigcerdà

Poca cosa, quasi res, si no anés acompanyat del diguem-ne pròleg, la crònica detallada del camí que l'ha dut fins a Andorra i que –per cenyir-nos al microcosmos pirinenc– arrenca a Sant Martí del Canigó i passa per Vilafranca del Conflent, Mont-Lluís, Sallagosa, Estavar, Llívia, Llo, Oseja, Ur, Enveig, la Guingueta, Puigcerdà, Alp, Das i –ja ho hem vist– la Seu. Val a dir que Ayer, de camino és un llibre introspectiu, en què Handke fixa la mirada en el paisatge —un riu, una pedra, un camí, una bestiola– per perdre's en divagacions més o menys intel·ligibles i autorreferencials, i que rarament per el temps a parlar amb la humanitat amb qui es creua. De fet, en l'etapa andorrana del periple, només en mitja dotzena escassa d'ocasions canvia la descripció per la narració. I quasi totes tenen lloc a Puigcerdà, per on passa el 21 de febrer i que –ves a saber per què– li devien tocar alguna fibra sensible: al Casino Ceretà s'entreté a mirar les partides d'escacs que enfronten «molt seriosos, amb els rostres cada vegada més vermells, pares contra fills, néts contra padrins, tots ells amb la cúpula sobre els caps».

Aquell mateix dia assisteix a un enterrament, on a més d'una vella i un adolescent, es topa, atenció, un albí «que reia maliciosament». Li criden l'atenció els padrins que calcen pel carrer sabatilles d'estar per casa, i s'estén amb insòlita prolixitat en una estampa amb l'afilador ambulant, el xiulet, la roda, les guspires...: «No venia cap client. Només jo m'hi vaig presentar. Li vaig donar les meves tisores de viatge, que feia temps que estaven rovellades. Ell, prement la roda d'afilar, girant diligentment les tisores, col·locant-les al punt just d'incisió, arrodonint, afilant, treient rovell». A Oseja se'n va al cine, sembla que condemnat a mort. Assisteix a una reunió dels veïns per salvar-lo del tancament, i s'indigna amb els parroquians del cafè del poble perquè... ¡miren la televisió!

Aquest és el to, la velocitat de creuer amb què avancen les 700 pàgines d'Ayer de camino. Un periple que havia començat a la seva Carintia natal el novembre del 1987 i que no donaria per acabat fins arribar a París... el juliol del 1990. Entremig, Atenes, Istambul, El Caire, Dubrovnik, Londres, Edimburg, Amsterdam, Abchorage, Tòquio... El recer de tanta caminada inquieta són, ja s'ha dit, els aforismes que puntuen el text. Aquí en van un parell, perquè se'n facin la idea: «Tan sols les torres d'excrements de gos, rígides, han quedat en peu durant la tempesta»; «Treu-me la parla, perquè em quedi la llengua».

Per a més informació consulti l'edició en paper.