• Lorena Tortosa dissecciona a 'Andorra, de l'Edat Mitjana al 2.0' les campanyes dels candidats a les últimes eleccions al Consell
• En destaca el nul aprofitament de la televisió com a eina de propaganda política

Martí, Nomen, Lozano i Bartumeu, en el debat nacional de les eleccions al Consell. Foto: TONY LARA

El lector ho ha de recordar: aquella impagable sèrie de debats televisius en què les habilitats retòriques els caps de llista a les últimes eleccions al Consell General van quedar retratades davant de l'audiència. Dels caps de llista nacionals, i molt especialment dels parroquials. Doncs aquesta escassa, nul·la telegènia que exhibeixen sense vergonya els nostres polítics és un dels principals focus d'atenció d'Andorra, de l'Edat mitjana al 2.0, patracol amb què Lorena Tortosa (València, 1982) es va endur l'accèssit de l'últim premi Principat d'Andorra d'investigació històrica. Una molt prometedora dissecció de les campanyes de les quatre llistes que concorrien a les eleccions del 3-A des del punt de vista de la comunicació política. Una perspectiva, ja es veu, inèdita fins ara en aquest racó de món. Tortosa –màster ella mateixa en comunicació política i audiovisual– va posar l'ull en les eleccions andorranes perquè aquí és on va créixer i on es va educar –avui exerceix com a periodista als serveis informatius de Cuatro– i considera que la nostra manera de fer política és «tan particular» i presenta unes característiques tan marcades que la converteixen en un cas «únic al món»

¿Quines són les peculiaritats del «cas andorrà»? Comencem per la televisió. Sosté l'autora que un dels trets diferencials de la manera andorrana de fer política és l'insòlita igualtat de condicions mediàtiques amb què concorren tots els candidats. Si més no, als mitjans públics. I ho exemplifica precisament en els debats televisius, «on al costat de les forces amb representació parlamentària hi participen partits sense presència al Consell, com era en la passada legislatura el cas dels Verds». Als països veïns és absolutament impensable que un partit extraparlamentari participi en un debat televisiu, diu. La llàstima és que aquesta estupenda pràctica es tradueixi en uns debats televisius que oscil·len entre el tedi, el sopor i la vergonya aliena. Ho diu servidor, que se'ls va empassar tots.

Tortosa en té l'explicació: els candidats no estan preparats per al mitjà televisiu, conclou: «Es tracta de transmetre el missatge de la manera més eficaç, i això depèn del suport: no és el mateix desplegar el teu carisma en una visita al mercat per demanar el vot que plantar-te al plató i disposar de 30 segons per explicar les línies mestres del teu programa». És precisament aquí, a la televisió, on molts dels candidats ensopeguen sense remei, perquè «ni tenen facilitat de paraula ni dominen el llenguatge televisiu, on no hi caben pauses, ni errors ni rectificacions, i on el temps està mil·limetrat». Especialment, insisteix, els candidats parroquials. Un dèficit absolutament extravagant en el context polític occidental, on la televisió fa i desfà carreres polítiques, catapulta candidats i és absolutament imprescindible per aspirar a guanyar unes eleccions.

El porta a porta i el clientelisme

Una altra pecualiaritat nostrada és el porta a porta, «una de les tècniques electorals més antigues»: a Andorra, i vet aquí l'excepció, continua plenament vigent. No només això, sinó que és «decisiva» per guanyar les eleccions, sosté: als últims comicis, ni ApC ni Verds van fer porta a porta, i tots dos es van quedar fora del Consell. El porta a porta encarna i resumeix el caràcter marcadament personalista i localista de la política andorrana, que es desplega fins i tot en les eleccions nacionals: «A Andorra no es vota el partit sinó la persona. Per això es busquen candidats molt arrelats, amb una xarxa de relacions àmplia. I per això assistim a cada nova elecció a un ball de sigles: partits que neixen, que moren, que es fusionen i que canvien de nom; i candidats que salten d'una llista a una altra». Una política de proximitat que no oculta, reconeix, un perill latent: el del clientelisme. És un risc, diu, però encara més preocupant li sembla que els residents estrangers, aquests dos terços de la població que treballen, paguen i callen, no tinguin dret a vot «ni a les comunals».

L'anàlisi detallat de les campanyes del 3-A és, òbviament, un dels principals atractius de l'obra. Començant per la de DA, «que els va sortir rodona»: «Tothom esperava que guanyessin, però ningú no sospitava que ho farien per tantíssima diferència». ¿On rau el secret de l'onada taronja? «En la campanya, que els va permetre captar els indecisos. Els estrategs de DA van aconseguir que Toni Martí encarnés valors com els d'unitat, proximitat, il·lusió, optimisme. Just el contrari del que representava Bartumeu. De fet, venien més una il·lusió que no pas un programa».

L'encantador, el pare i l'heroi

Martí, que encarnava el que la sociologia política anomena com a «líder encantador», jugava a més amb un as a la màniga: era l'únic candidat aliè al bloqueig institucional de l'última legislatura. Aquest constituïa precisament el principal llast de Bartumeu, que partia de la situació més difícil: amb la imatge molt cremada i la credibilitat perduda, va jugar la basa institucional, que ressaltava la seva faceta d'home preparat i competent. «Però es va oblidar del carrer. No va connectar amb el ciutadà ni es va treure de sobre la llufa de ser un dels principals actors del bloqueig». L'ApC d'Eusebi Nomen, que va fer la campanya «més original i més fresca», també va fracassar: «El 2009 es postul·lava com l'heroi –sempre segons la tipologia de Schwartzenberg– que ens havia de salvar de la crisi, que destacava el seu perfil tecnòcrata. Dos anys després, és un heroi caigut, a qui la ciutadania considera corresponsable de la crispació dels últims anys. Tampoc ApC va aconseguir canviar aquesta percepció».

Els Verds, amb Lozano al capdavant –la mare protectora, segons la sociologia política, però també el Pepito Grillo de la política nacional, diu Tortosa– van fer el petit miracle d'aixecar una campanya amb 5.000 euros –davant dels 65.000 d'ApC, els 130.000 del PS, els 200.000 de DA. Tots plegats, però, els acusa de girar l'esquena a la ciberdemocràcia, de no explotar les enormes possibilitats d'Internet, Facebook, Twitter i la resta de xarxes socials. «S'hi han pujat al carro, sí, però sense gaire entusiasme, com si no hi acabessin de creure o no els interessés fomentar la participació. Una llàstima, perquè Andorra pot presumir amb legítim orgull d'un excepcionalment elevat índex de penetració d'Internet a l'àmbit domèstic». No es tracta, insisteix, d'obrir una pàgina web i limitar-se a penjar-hi els comunicats de premsa. Internet és una estupenda de mobilització ciutadana, diu: «Ideal per difondre missatges, és clar, però també per recaptar fons, per exemple».

Davant d'aquest panorama, ¿hem de sentir-nos contents, decebuts o directament frustrats, per la classe política que ens ha tocat a la rifa? «La conclusió és que cal professionalitzar urgentment la comunicació política, que no és altra cosa que la manera com els partits i les institucions es relacionen amb els ciutadans. I s'ha de fer de forma permanent, no només cada quatre anys i no per guanyar unes eleccions».El patracol sencer d'Andorra, de l'Edat Mitjana al 2.0 el publicarà els pròxims mesos el Consell General. Una mica de paciència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.