• El lingüista Pasqual Tirach localitza els malnoms andorrans del sud de França

Panoràmica de l'estació encampadana de Radio Andorra als anys 50, l'era daurada de Radio Andorra. Foto: ARXIU FOTOGRÀFIC D'ENCAMP

Si s'arriben vostès a Sant Llorenç de Cerdans i se'ls ocorre cridar pel carrer i en veu alta «Radio Andorra», és possible que se'ls atansi un padrí i li contesti: «¿Où puis-je vous aider?» Seria, és veritat, una rara ocurrència, però el cas és que en aquesta localitat dels Pirineus Orientals hi vivia encara els anys 90 del segle passat un senyor a qui els veïns es referien amb el malnom de Radio Andorra. Així ho recull el lingüista rossellonès Pasqual Tirach a Les surnoms catalans, una autèntica mina per als aficionats a bussejar en noms, malnoms, sobrenoms i motius publicada el 2001 (a cal Trabucaire, per aquells a qui hagi picat la curiositat) i que en breu veurà la llum en format CD i que l'autor preveu penjar a Internet.

El treball de camp de Les surnoms catalans –milers d'enquestes en 220 pobles del Rosselló i la Cerdanya francesa– el va fer Tirach entre el 1990 i el 1997. Aleshores encara vivia aquest Radio Andorra a qui, especula Tirach, potser li van posar el motiu perquè era un oient fidel de l'emisora del Principado de Andorra. De fet, el costum aquest de posar per sobrenom periodístic el documenta Tirach com a mínim en una desena de casos més, que no tenen res a veure amb Radio Andorra però que no ens podem estar de ressenyar aquí: així, a Cervera i a Ceret hi havia un paio a qui deien Agence Havas; a Tuir, un altre que li deien En Dépêche; a Sant Nazari, un Midi Libre; a Sant Cebrià, En Paris Soir, i –atenció– a Salses, un La Presse Rouge d'òbvia filiació política. La particularitat del nostre padrí de Sant Llorenç de Cerdans és que és l'únic a qui van batejar amb el nom d'una emissora de ràdio.

No es la de Radio Andorra l'única escapadeta andorrana de Les surnoms catalans. Tirach també ha documentat fins a vuit persones a qui els veïns deien L'Andorrà: n'hi ha –o n'hi havia als anys 90– a Enveig, Odelló, Opol, Elna, Trullars, Terrats, Santa Maria i Sant Genís. I aventura que molt probablement expressaven la procedència de l'interfecte o de la seva família. També nosaltres tenim gascons, catalans, castellans, espanyols, francesos i tota la pesca. Més curiós és el cas de Tarerac, municipi minúscul dels Pirineus Orientals amb mig centenar escàs d'habitants. Resulta que, segons va documentar pacientment el lingüista, als habitants d'aquesta localitat del Conflent se'ls coneix col·lectivament com els andorrans. Impossible escatir-ne els motius. Tirach especula que Tarerac es troba just a la ratlla d'Occitània i que és, per tant, territori menys occitanitzat que els veïns. «¿Els diuen els andorrans per això? La solució la trobaríem visitant els pobles dels voltants i demanant als més vells...» En qualsevol cas, tampoc no seria una barbaritat suposar que en un moment més o menys llunyà es van establir a Tarerac un grup prou nombrós d'andorrans com perquè acabessin formant-ne l'element ètnic –si es pot dir així– característic. És clar que de seguida sorgeix un nou interrogant: ¿Per què devien triar precisament Tarerac, aquells andorrans? ¿I per què no s'ha repetit en altres localitats més o menys veïnes, aquest fenomen? Ho veuen, com la lingüística recreativa pot ser una disciplina apassionant...

Per a més informació consulti l'edició en paper.