Riera posa a la plaça del Poble de la capital; al fons, Sant Esteve. Foto: TONY LARA

Nou inquil·lí a la república de les lletres andorranes: Manuel Riera (Barcelona, 1959), veí de la capital i enginyer de professió, que dijous es va endur un dels accèssits del Fiter i Rossell amb 16 dies de vinagre i fang. Vet aquí el debut novel·lístic d'un autor que fins ara havia ensenyat la poteta com a narrador enduent-se el concurs de contes de Nadal (El tren) i el de literatura exprés (Algun dia al bus exprés), i un accèssit al Sant Carles Borromeu de fa tres cursos (Les maletes perdudes). Així que autor novell, però no tant. A 16 dies de vinagre i fang Riera planteja un viatge iniciàtic en què el protagonista, un buscavides, torna a Barcelona per tancar un negoci de tracta de blanques i s'hi topa inesperadament el còmplice que el va trair tres decennis enrere, convertit ara en un honorable prohom ciutadà, i –és clar– un antic amor. Però que ens ho expliqui ell mateix.

–Pel títol, deduïm que la novel·la no pinta gens bé.

–No és una història optimista, no. De fet, és la crònica d'un desengany, el de Pere Montost, un delinqüent professional.

–¿De guant blanc o de baixa estofa?

–De baixíssima estofa. Un pobre home que havia passat vint anys a la Model condemnat per uns crims que no va cometre.

–¿Un assassí?

–Li van engiponar l'assassinat de tota una família. El cas és que quan surt de la presó es troba una Barcelona que no reconeix i on no té lloc. Emigra a Hamburg, on es lloga com a peó del crim organitzat. I un dia li encomanen una feina que el porta a Barcelona.

–¿Quina feina, si no és indiscreció?

–Tracta de blanques: portar un carregament de dones. A Barcelona, i per pura casualitat, descobreix que el seu antic còmplica, un tal Claudi Aldeavill, el paio per culpa del qual havia passat vint anys a la presó, acaba de morir convertit en un home ric, poderós, respectadíssim. I es queda de pedra, perquè l'Aledavill que ell havia conegut era un complet analfabet, un criminal sense estrúpols, un drogoaddicte i un alcohòlic. La pregunta que el corrou és: ¿com pot haver fet un canvi tan enorme? I això és el que intentarà esbrinar en els setze dies en què transcorre la novel·la.

–¿Quina és la Barcelona de 16 dies de vinagre i fang?

–Sobretot, la del Raval, un barri amb què no tinc cap vincole personal però que considero un escenari molt atractiu des del punt de vista literari: combina amb dosis ideals la tradició del barri obrer, bergant i malfactor amb una certa llegenda romàntica.

–Si posem la novel·la al sac del gènere negre, ¿l'encertem?

–En té elements, sí, però també incorpora elements de viatge iniciàtic –el de Montost quan torna a Barcelon ai es topa de morros amb el passat– i planteja a més una doble metamorfosi: la d'Aldeavill, sortit del no-res i convertit en una estrella de la vida social, econòmica i política de Barcelona, i la del protagonista, que mentre resol aquest misteri intentarà a la vegada reviure un antic amor del qual només queden les cendres.

–L'argument recorda vagament el d'Érase una vez en América, amb Monstost en lloc de Noodles (De Niro, a la peli), i Aldeavill, en el de Max (James Woods)...

–Doncs ara que ho diu, sí. I miri que fa anys que la vaig veure. Doncs no hi havia caigut, la veritat.

–Si parlem de la Barcelona negra, les referències obligades són Vázquez Montalbán, Jaume Fuster i González Ledesema. ¿Autors de la seva corda?

–Suposo que tot escriptor és deutor del que ha llegit, però conscientment, no he seguit cap model concret.

–Però vostè, ¿és lector de novel·la negra? ¿O només n'escriu?

–N'he llegit, sí, però no en sóc precisament un lector contumaç. Tiro mes cap a Borges, García Márquez, Cortázar i els llatinoamericans.

–Res a veure amb 16 dies... Llavors, ¿de què li ve, aquesta dèria negra?

–La veritat és que no ho sé.

–¿I la continuarà explotant?

–Tinc alguna cosa al calaix, i crec que aquesta vegada s'acostarà més al realisme màgic. Però va per llarg.

–El jurat deia dijous que als originals presentats els faltava un bull. ¿Li farà cas, i reelaborarà la novel·la?

–No hi he pensat. Però és difícil, refer el que ja has escrit. Tant o més, em sembla, com escriure-ho de nou. I amb la por que intentant millorar l'originals, l'acabis espatllant.

–El jurat del Sant Carles Borromeu anava més enllà i denunciava les «greus deficiències» d'alguns originals. ¿Massa estrictes?

–És difícil, la feina del jurat. I estic convençut que totes les decisions estan molt ben meditades i motivades.

–¿Esperances de veure 16 dies de vinagre i fang publicada?

–Ja m'agradaria, ja. Però les editorial reben tants originals que han de fer per força una selecció estricta. És molt difícil, publicar. I més per a un novel·lista desconegut.

–I debutant.

–I debutant, sí. El cert és que sóc un escriptor aficionat. Escric a la nit, robant-li hores al son. I sóc també un escriptor tardà. Vaig començar de gran, deu fer uns quinze anys. Em va picar el cuquet, i m'hi vaig posar.

–¿Així, tan... fàcil?

–És que va anar així. Un dia et lleves i et dius: «¿I per què no escrius?» I em vaig posar a escriure.

–Devia ser lector voraç. ¿Potser per emular els autors de capçalera?

–És una necessitat que et surt de dintre, totalment irracional.

–Fins ara s'havia consagrat al relat curt. ¿Més assequible, potser?

–Fàcil no ho és, en absolut. De fet, el conte és molt difícil.

–El difícil és escriure'n de bons...

–Cert. I insisteixo: condensar una història en unes poques línies pot ser més difícil que fer-ho en 150 pàgines. Ara bé, per a un escriptor no professional, és efectivament més factible escriure un relat que no pas embarcar-se en l'aventura incerta d'una novel·la. Per una simple qüestió física: no tens temps.

Per a més informació consulti l'edició en paper.