• El pianista dominicà entusiasma l'Auditori amb una monumental versió del hit ?Caribe'

Camilo, ahir a l'hotel Coma d'Ordino, en la roda de premsa prèvia al concert. Foto: TONY LARA

Què té d'especial Caribe, el supertema que s'ha convertit per dret propi en la firma musical de Michel Camilo? Deixem que ens ho expliqui el mateix pianista dominicà. Privilegis, ja veuen, de tenir al costat de casa un festival com el Yepes, que any rere any ens porta a l'Auditori –cortesia de la Fundació Crèdit Andorrà– primeríssimes figures de l'escena mundial. Però que parli Camilo: «Sembla, efectivament, que hi ha alguna cosa en aquesta melodia que la fa universal. Però, ¿què? Potser que la vaig escriure inspirant-me en les meves arrels, amb el piano caribeny que domina la primera part del tema, per acabar acaba incorporant-hi les influències jazzístiques que vaig mamar a Nova York, on m'havia instal·lat el 1979». Es quedi el lector, però, amb el piano caribeny: ja saben, la mà esquerra percudint independentment sobre el teclat en una mena de translació al piano del tambor africà. El mateix principi en què beuen el ragtime i –atenció– l'stride paino del nostre Jordi Barceló.

Diu Camilo que Caribe el defineix. Se'l veu agraït a una peça que van enregistrar Dizzy Gillespie i les germanes Labèque, i que ell mateix ha convertit en clau de volta del seu repertori habitual: sol en duet, tercet i big band. «Només em falta la versió simfònica», riu. I no desesperin, perquè arribarà. Caribe va protagonitzar ahir un dels grans moments de la clausura del Yepes. Els curiosos en trobaran una versió molt similar al Concert per a piano número 1 enregistrat el 2002 amb la Simfònica de la BBC. Busquin els bisos. La vetllada d'anit, en fi, va destapar el costat probablement menys conegut de Camilo. Ell mateix ho advertia en la roda de premsa prèvia: «La gent acostuma a associar-me amb la música caribenya, és veritat, però tinc un costat molt melòdic, romàntic i intimista, que emergeix especialment amb el piano sol». I això és exactament el que va brindar ahir a Ordino: Camilo 100% natural. I no és fàcil enfrontar-se a pèl i durant un parell d'hores a un auditori ple: «El repte enorme és mantenir l'atenció del públic el que dura el concert. I per això cal atinar molt a l'hora d'escollir el repertori». De fet, és una versió tan poc vista de Camilo que no s'hi va llançar fins al 1996, al Carnegie Hall, i el primer disc, Solo, es va fer esperar fins a un decenni després.

El programa d'anit va repassar sobretot el jazz llatí –improvisacions incloses– que l'ha catapultat a l'estrellat universal. Una trajectòria que havia començat als 14 anys –quan descobreix el jazz en una emissió radiofònica del Tea for two d'Art Tatum–, que comença a encaminar-se als 17, quan s'enrola a la Simfònica de la República Dominicana, i que amb els anys es veuria coronada amb dos Grammys –el seu Why noy? versionat per Paquito D'Rivera el 1983, i el jazz aflamencat d'Spain, a quatre mans amb Tomatito (2000). Una trajectòria, però, que podria ben bé haver-se esguerrat si el percussionista Gordon Gottlieb no se l'hagués endut a Nova York, apartant-lo així de la carrera de medicina que tenia a mitges. La República Dominicana va perdre aleshores un metge de talent incert, i va guanyar un pianista de renom planetari. I no exagerem: la gira que l'ha dut fins al Yepes va començar a Detroit, l'ha portat fins a Zagreb, Lyon i Zúrich –on va actuar dijous amb Tomatito: nosaltres ja ho vam veure el 2006– i continuarà per Madrid, Tòquio i Barcelona, el 16 de novembre al Palau de la Música i –convé saber-ho– en l'únic bolo europeu del nou disc, aquest Mano a mano acabat de sortir del forn i en què ha canviat la bateria habitual del tercet jazzístic per la percussió llatina. A veure.

la forja d'un mite / Camilo va tenir temps per evocar els seus inicis novaiorquesos. Era el 1979, i el seu primer padrí va ser Mario Riera, el desaparegut saxofonista dominicà. Va compartir club i escenari amb figures emergents com ara el tromeptista Jerry González i el també saxofonista George Coleman –vell conegut del festival de jazz d'Escaldes–, amb el baix Jaco Pastorius i també amb el bateria Art Blakey i els germans Marsalis. «Cap de nosaltres tenia aleshores discogràfica. Però venien els japonesos, gravaven els concerts, i després n'editaven discos. Per això els primers es van conèixer abans al Japó i Europa que no pas als EUA». El debut com a líder es farà esperar fins al novembre del 1986, al festival de jazz de Berlín. El 1988 grava el primer disc americà –Michel Camilo–i s'enlaira fins al número 1 del Billboard. S'hi quedarà deu setmanes. I a partir d'aquí, tot farà ja baixada.

Com que no oblida els seus humils orígens, ahir va trobar temps per glossar els nous talents del jazz. Gent que comença a sonar en el circuit però que encara no ha fet el salt cap a Europa. El pianista Jonatahn Batiste, últim fruit d'aquesta prolífica nissaga de jazzmen, i dos dels seus deixebles –Camilo combina la carrera com a instrumentista amb la de pedagog–, la japonesa Hiromi i la nord-americana Esperanza Spalding. No en va citar més. Suficients, però, per afirmar sense embuts que la generació que tot just acaba de superar la segona dècada de vida és «brillantíssima». Amb padrins així, segur que no ho tindran gaire difícil.

Per a més informació consulti l'edició en paper.