• Alfons Valdés clausura la temporada de la galeria escaldenca amb la sèrie 'Al voltant del blau' Completa el cartell Gemma Piera, amb l'última incursió en les formes cúbiques com a expressió del volum perfecte

Autor i obres Valdés, les seves teles i, en primer pla, cub de Piera. Foto: TONY LARA

Després de quatre temporades artísticament desaparegut, Alfons Valdés (1945) torna aquest mes a Ara Art amb Al voltant del blau, l'última exposició de la temporada a la galeria escaldenca. És un dir, és clar, perquè Ara Art no tanca per vacances i a finals de mes exercirà d'extensió escaldenca de l'Art Camp d'Ordino. Però avui toca Valdés i toca també Gemma Piera (1950), amb qui comparteix cartell per primera vegada. Ell compareix amb una sèrie valenta, com és marca de la casa. Valdés sempre ha nedat contracorrent: lluny tant de la figuració acadèmica com de l'abstracció més accessible. És a dir, comercial. La seva. Al voltant del blau no és una excepció: una sèrie exigent, gens fàcil, que demana temps i paciència i que rere una simplicitat quasi minimalista oculta un volcà de sensacions: "La fotografia capta moments; la pintura, sentiments". Ara li ha donat pel blau. No pas perquè sí: el va descobrir --el blau, s'entén-- en una excursió a la vall de l'Aldosa i gràcies al gaig, humil ocellet de la família del corb que a més li va obrir la ment al cercle, forma geomètrica desterrada --fins ara-- de les teles de Valdés.

Tampoc no es tracta d'un blau qualsevol, sinó del blau Montser- rat, el blauet que fins no fa tants anys s'utilitzava per rentar la roba i que --recorda-- va redescobrir quan en arribar a Andorra. A mitjans anys 70, es va topar amb els marcs de les finestres de les antigues cases pairals pintades d'aquest color: "Per espantar les bruixes, deien els padrins". Valdés no pretén espantar bruixes, que se sàpiga, sinó retre homenatge pictòric a les valls d'Andorra. No hi busquin paisatges, ni muntanyes, ni cels, ni bèsties. I el gaig, només el trobaran amb molta perseverança. Les seves valls són interiors, i les construeix amb la recepta Valdés de tota la vida: teles molt matèriques on dominen la cua de conill i el blanc d'Espanya --seguint les ensenyances del mestre Sergi Mas i de tota la pintura romànica-- i que l'autor s'ha dedicat a torturar amb contumàcia amb cordills --que arrenca una vegada assecada la pintura i deixen sobre la tela les característiques cicatrius-- i amb plecs que apareixen per primera vegada a la superfície dels quadres. Mirin a sota i al darrere, perquè hi ha sorpreses. La teca no es veu, s'ha de buscar: com en un iceberg, i com passa amb el més interessant de la vida. Sense excepció.

Valdés sap que la seva és una pintura hermètica, poc apta per als temps de presses i de rebaixes. I això que cada vegada --ho diu Faust Campamà, en funcions de galerista-- és més poètica, més car- regada de signes. L'amenaça --si continua per aquest camí-- és arribar al quadre blanc sobre fons blanc, on hi cap i hi és tot, com sabia Borges i va intuir Tàpies. Tot arribarà. De moment, a part del gaig i les valls d'Andorra, Valdés ha poblat les teles --mirin, mirin al darrere-- de màximes taoistes que --diu-- "llegeixo cada matí abans de sortir de casa per donar-me forces per afrontar el nou dia". Valdés reclama temps. No hi ha més remei: si no en tenen, no perdin el poc que li puguin dedicar. Les formes cúbiques de Piera --gres, paper vegetal i filferro-- entren en canvi per la pell, d'una forma visceral: un es queda enganxat en la simplicitat geomètrica, perfecta i artesanal de les seves capses. Diu que és la tensió que deriva dels cubs, la perfecció que destil.len i que el gres, tan capritxós, encara potencia més. Les capses de Piera amaguen un secret. El que cada observador porta a dins. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.