• Un centenar d'artistes participen en una Mostra d'art que recupera el pols després d'uns anys de dubtes

El diluvi, de Josep Sansa; Porta cara, de Jordi Vila, i Sense títol, de William Danjon, tres de les peces destacades de la 22a edició de la Mostra, fins al 25 de novembre a la sala de Govern Foto: TONY LARA

Feia moltes llunes que la sala de Govern no feia tan bona fila. Sí, és veritat: el curs passat ja hi va haver Mostra d'art. Però mig d'amagat, amb la mala maror d'una legislatura agonitzant, i després d'un any d'impasse a causa, ja saben, de la mostra de la identitat, que va hipotecar la sala de Govern una eternitat. Si s'hi passen –i tenen temps: es va inagurar ahir i no es clausura fins al 25 de novembre– s'hi toparan un autèntic festival. Un centenar llarg d'obres de tots els gèneres i disciplines, amb una vintena de debutants i un reguitzell de veterans encapçalats pels nostres dos representants a la Biennal de Venècia, Francisco Sánchez i Helena Guàrdia, que el mateix exposen a San Samuele i alternen amb l'elit de l'art contemporani universal que s'avenen a penjar a Bombers al costat d'una colla d'artistes voluntariosos per a qui la Mostra constitueix la gran fita anual. Un acte d'extrema generositat que els fa mereixedors d'obrir l'itinerari: Sánchez compareix amb Boira i llum a Venècia, una tela de grans proporcions que explota el seu univers simbòlic habitual; atenció, però, a Guàrdia, que canvia radicalment de terç, deixa la fotografia i el gran format i proposa una sèrie de dibuixos a partir d'un tema tan domèstic i quotidià com ho és –ehem– l'Actimel. El postre lacti, sí.

Veterans i debutants/ Entre el batalló de consagrats no hi falten Faust Campamà, el nostre Villèlia, amb un Aparell volador que evoca l'esquelet d'un dinosaure plistocènic; Ángel Calvente (Vincle, la maqueta de l'escultura que ha plantat aquest estiu a Changchun); les Seqüències de Gemma Piera; els Mocadors de dol amb què Rosa Mujal deixa el món cel·lular i s'embarca en l'aventura del brodat; l'Autorretrat de Roger Mas, en el que constitueix probablement la instal·lació més impactant de la Mostra; Bla és paraula?, dibuix amb què Eve Ariza continua indagant en la (in)comunicació; o El finestral, muntatge de Jordi Pantebre que combina fotografia i reciclatge. Xavi Casals, caricaturista del PERIÒDIC, també hi aporta una personalíssima versió del còmic Fernandel. Parin atenció, però, a les imatges que encapçalen aquesta nota: per començar, El diluvi, de Josep Sansa, una tela monumental i a mig camí entre la fauna d'un Nazario i el Gericault de La Medusa, amb una irònica visió de l'homoerotisme i els últims gadgets tecnològics, autocensura inclosa. Torna a la Mostra el veterà William Danjon, un clàssic dels anys heroics, amb una tela que el situa per dret propi entre els nostres abstractes més interessants i conspicus. I Jordi Vila repeteix amb Porta cara, la porta davantera d'un 600 de primeríssima generació tunejada i convertida –ja ho veuen–en un deliri entre dalinià i flavià. Entre els debutants, no es perdin el fotògraf Nil Ubach (Opac) i Miquel Puigdemasa, rara avis que reclama des d'ara mateix un lloc propi entre el gremi. En fi, que n'hi ha per donar i per vendre. S'acostin a la sala de Govern. Passaran una tarda agradable. I faran més d'una descoberta. M'hi jugo un peix.

Per a més informació consulti l'edició en paper.