• El periodista evoca les quinze fetilleres executades a Andorra a la forca entre els segles XV i XVII

Pastor, a l'esquerra, en el berenar d'ahir a la Jijonenca, a la capital Foto: TONY LARA

La cosa va anar ahir de bruixes. Lògic, tenint en compte que el mestre de cerimònies del tercer berenar del centre de la Cultura Catalana era l'autor d'Aquí les penjaven, la monografia amb tota la fila de definitiva sobre fetilleres, metzineres, sanadores i curanderes nostrades. La cosa va anar de bruixes, dèiem. Ja saben: Joana Montanya, àlies la Toneta de Caldes; Antònia Ponts, de les Bons; Magdalena Riba, la Naudina de Meritxell; Cateriona Gastona, àlies Lluqueta, i naturalment, Maria Galoxa, la Galoxa, del Vilar d'Ordino. I així podríem anar fent fins arribar a la vuitantena llarga de dones acusades entre el 1471 i el 1661 de bruixeria en aquest racó de món. Robert Pastor en va trobar el rastre a les actes del tribunal de Corts conservades a l'Arxiu Nacional. Una col·lecció monumental i una autentica mina, sí, però que no està ni restaurat, ni microfilmat ni tan sols classificat. Així que Pastor s'hi va llançar a pèl.

El resultat, Aquí les penjaven, és espectacular. És clar que això ho sabíem des del2003, quan Pastor es va embutxacar el premi Principat d'Andorra d'investigació històrica amb aquest patracol. Recordem només aquí que quinze de les nostres fetilleres van ser sentenciades a mort: catorze van acabar penjant de ben alta forca, segons l'expressió de l'època; una va cremar a la foguera. Primera sorpresa: el tribunal de la Inquisició, de pèssima fama, es va mostrar molt més benèvol amb les desventurades que queien a les seves urpes que no pas la jurisdicció ordinària. Així, mentre que l'única bruixa jutjada pel Sant Ofici –Antònia Ponts, el 1622– va ser absolta per falta de proves, totes les executades ho van ser a instàncies del tribunal de Corts. ¿I de què les acusaven? Els càrrecs habituaks, diu Pastor, eren l'administració de metzines a homes i bèsties; el segrest de criatures; el pacte amb el diable; malalties, amb el goll en lloc molt destacat, i tempestes, pedregades i fins i tot allaus. Entre les metzines, que els jutges rarament es dignaven a comprovar, cita el baladre, l'aranya grossa i fins i tot –glups–el fetge de nadó. Si les bruixes es resistien a reconèixer els terribles fets de què se les acusava, se les sotmetia a tortura: garrot, poltre i suspensió –dels polzes lligats, ¡amb un pes als peus! I no fallava. Amb la confessió a les mans, el destí de la infortunada era la forca. Pastor ha identificat tres patíbuls: el més freqüentat va ser el del tossal, al costat de la rectoria d'Andorra la Vella, que ubica entre Pyrénées i la plaça Benlloch; a la Galoxa, però, la van penjar al mas d'en Soler, entre la farga de cal Pal i Sant Martí de la Coetinada; i Canillo sembla que també tenia forca a punt, sobre un lloc que en deien la santa Creu. I això que la parròquia que va donar més bruixes en aquests dos segles va ser Encamp...

¿I bruixots, n'hi va haver? Pocs. Mitja dotzena escassa, segons Pastor –i tots d'Encamp, amb especial incidència a la Mosquera– i que se'n van sortir sense més pena que l'ai al cor. No ens penséssim pas, però, que les fetilleres, són coses del passat. Els anys 70, diu, i durant la restauració de Sant Miquel d'Engolasters, va aparèixer a l'altar de l'església una inquietant col·lecció de cors de gallina; als 90, un grup de dones d'Encamp –una altra vegada– celebraven per Sant Joan els seus akelarres particulars. En fi, que la bruixeria ha sigut una constant en la història local. Que Pastor robés temps a les seves facetes de poeta (Mai no tornaràs a Ítaca, Entre l'aigua i la pedra), periodista i novel·lista per recordar-nos-ho va ser tot un detall. El que no va trobar entre nosaltres, ves per on, és una bruja hermosa com la de Goytisolo. I és que no es pot tenir tot.

Per a més informació consulti l'edició en paper.