Delgado analitza la situació del sistema sanitari, aquest divendres al seu despatx Foto: TONY LARA

PRESIDENT DE LA CASS

Fa un parell de mesos que s'ha posat al capdavant de la CASS. És valent. Molts haurien rebutjat submergir-se en un sistema sanitari que fa aigües i liderar el seu procés de recuperació. És valent, també, perquè parla sense embuts. Reconeix que la CASS és a dia d'avui insostenible. Aquesta valentia la necessitarà i l'haurà de mantenir en l'aplicació de mesures per pal·liar-ho. Mesures que Josep Delgado reclama que es facin ja. Posa un termini: el 2012.

–¿Quin balanç fa des que es va posar al capdavant de la CASS?

–Fa un parell de mesos que hi sóc. M'he trobat una Seguretat Social andorrana amb un problema que ja s'ha evidenciat a la branca general, i amb un altre problema que ens vindrà respecte a la branca de jubilació. Pel que fa a la branca general, teníem unes reserves acumulades bastant estables fins al 2007. El pressupost era equilibrat fins llavors, entre 50 i 60 milions d'euros.

–¿I què ha passat a partir del 2007?

–Que la despesa va començar a accelerar-se. Comencen a haver-hi acomiadaments i s'accentua la pèrdua d'assalariats. Els ingressos deixen de créixer, al contrari, baixen. A més a més, durant l'any 2008 es fa una modificació de la Llei de la CASS que el que fa és incrementar les prestacions. El resultat: al 2009 s'agreuja el problema. La despesa s'accelera encara més, amb un increment molt ràpid del dèficit. I per això amb dos anys i dos mesos hem consumit els 60 milions que teníem acumulats. Per primera vegada a la història de la CASS, al mes de març del 2011 l'últim euro que quedava a la caixa de la branca general va desaparèixer.

–¿I què suposa aquest fet?

–Suposa que un problema de dèficit que fins llavors la CASS havia pogut solucionar, a partir de llavors passa a ser un problema del Govern, el qual ha de cobrir tot el dèficit sanitari d'Andorra. I cal constatar que des de l'any 2008 els diferents Consells d'Administració de la CASS han anat alertant als tres caps de Govern de l'època: Marc Forné, Albert Pintat i Jaume Bartumeu. Tots els Consells i presidents van voler deixar clara la precarietat en la que la CASS es trobava immersa. Però com que era un problema que no afectava al finançament del Govern va anar passant.

–¿S'agreujarà la situació?

–Tenim un a pèrdua d'assalariats cada vegada més gran i un augment de dèficit també més elevat. Les línies entre ingressos i despeses són cada vegada més diferenciades. Per això s'han d'abordar d'una manera ràpida, perquè si no també serà insostenible pel Govern. No pot estar assumint un dèficit de 50 milions d'euros de mitjana anuals. És impossible.

–¿És veritat que les previsions de dèficit pel 2013 són de 60 milions?

–No hi ha previsions, però són xifres que tenen lògica. Aquesta tendència que veiem, si no fem res es mantindrà. Preveiem que al 2012 tindrem 40 milions de dèficit, però que serà més si s'apliquen les mesures ja anunciades com rebaixar la cotització dels autònoms i dels estudiants de més de 25 anys. Si no es fa res, al 2013 ens en podem anar als 50 milions llargs. La xifra dels 60 milions pot arribar a un any i mig vista.

–¿Qui té la culpa de la situació?

–Jo no puc assenyalar a ningú. Però el que puc dir és que hem arribat aquí bàsicament perquè l'any 2008 es va aprovar la nova Llei de la CASS. Una llei sense preveure un finançament addicional que l'acompanyés. I aquí està l'error. I d'altra banda hi ha uns imponderables respecte els qual no tenim capacitat d'actuar però que sí que havíem previst: que baixarien els cotitzants. Va haver-hi manca de previsió legislativa. I la culpa és compartida perquè es va aprovar al Consell General per consens. Si apliques una mesura que generi més despesa has de preveure com pal·liar-lo. No ho van fer i aquí està la desviació.

–¿Però no hi ha també un acomodament del sistema sanitari?

–Sí, hi és. Però al 2007 ja n'hi havia i estàvem equilibrats. De la baixada d'ingressos no en té culpa el sistema sanitari.

–¿Què s'ha de fer a partir d'ara?

–Els sistema és insostenible i cal reaccionar. Al 2008 calia prendre ja mesures encarades a la racionalització de la despesa sanitària i no es va fer. I ara que ja és un fet el dèficit cal reaccionar. Aplicarem mesures perquè no hi ha més remei i perquè tots els implicats estem coordinats, sigui el SAAS, la CASS, el ministeri i els col·lectius de professionals. Tots tenim consciència de la situació i ens hem coordinat. Hem començat a elaborar full de ruta comú que passa per començar a racionalitzar. Però això no vol dir necessàriament retallar. L'objectiu és mantenir la qualitat assistencial, que l'usuari no noti la diferència. I això passa perquè el col·lectiu dels metges, que al final és l'eix vertebrador, s'hi impliqui.

–¿Quin és el paper del col·lectiu de metges?

–Han de ser conscients de si la visita addicional és necessària o no, de si la prova addicional és o no necessària, de si l'hospitalització és o no necessària, de si la baixa és necessària, de si la concessió d'invalidesa està del tot justificada....El fet que el metge considerés que el pacient era un client ha de canviar. Han d'entendre que certa política de facilitar que el client tingui una certa sobreprestació mèdica és insostenible. Realment pensem que amb una racionalització de l'assistència mèdica hi ha un marge ampli de racionalització. El pacient ha d'entendre que no pel fet de més proves, de més baixes, de fer més hospitalització estàs més ben cuidat. De fet no és així.

-Continuï amb les actuacions...

–De fet, estalviant només en aquest àmbit resituem la despesa allà on s'hauria de situar. I això no és retallar. Però també hi ha una cosa clara: sobre l'abús dels sistema es retallarà. Allà on hi hagi abús del sistema sanitari passarem les tisores, i on hi hagi un ús no. El 99% dels pacients no notaran la diferència en el fet que es racionalitzi la despesa. És un tema sobretot de gestió. És un problema de molts diners però els podem portar a un nivell raonable de dèficit en el cas que tots plegats racionalitzem la despesa.

–Per tant, els metges són els que han de fer el principal canvi. ¿Creieu que ells en són conscients, hi heu parlat?

–Efectivament, hem parlat amb ells. Els hi hem transmès el nostre punt de vista. Tenim estadístiques de cada metge. Dades objectives que ens permeten fer veure a cada metge si estan per sobre de la despesa mitjana de la seva especialitat. Per tant, hi ha metges que no cal convèncer-los de res, però n'hi ha d'altres que poden fer aportacions de millores de gestió per tal que se situïn dins la mitjana. Cal sotmetre una certa de pressió al col·lectiu mèdic perquè entenguin que la viabilitat del sistema està en perill. I el col·lectiu ho ha entès.

–¿Quin marge de temps tenim?

–Ha de ser ràpid perquè tenim poc temps. Tenim el 2012. L'any vinent s'han de veure ja efectes respecte a la racionalització de la despesa. Si no fos així s'hauria de fer pressió sobre el sistema sanitari. No tinc dubtes que els metges actuaran en conseqüència i seran capaços de reduir el volum de despesa mèdica.

–¿El 2012 és el límit?

–Sí. Les modificacions de la llei seran profundes. S'han de començar i acabar el 2012. D'ara a finals d'any la CASS proposarà mesures concretes que puguin ser discutides per ser eficients de manera ràpida. Al 2012 ha d'haver-hi una llei pactada entre tots els partits polítics. El millor és fer un pacte d'estat, tots junts han de ser capaços de trobar les mesures per reinvertir la tendència.

–¿Quines mesures proposeu vosaltres?

–Proposarem un ventall de moltes mesures. Totes pragmàtiques. I no pensarem si agraden més o menys. Partim de zero en relació a anys passats. No hi ha ideologia ni història, ni condicionaments del Govern o d'altres Consells d'Administració. Anirem igual que els nostres veïns. Les mesures que es puguin fer poden anar en línia a les que s'estan posant en pràctica a d'altres països. A Catalunya, a França estan fent modificacions. Però insisteixo, no crec en una gran tisorada.

–Vostè parla de prendre exemple de Catalunya, però allà estan tancant hospitals...

–Però no retallen prestacions. Estan racionalitzant. A Andorra també és possible concentrar especialitats en dies i hores determinades. Aquí tenim el nostre propi hospital i hem de reflexionar fins a quin punt hi ha especialitats a Andorra que no tenen suficient massa crítica de pacients que justifiquin el seu manteniment.

–És a dir, que hi ha especialitats que no calen.

–Si s'arriba a la conclusió que és absurd tenir-les i que no suposa cap element de risc que el pacient s'hagi de desplaçar a dos hores d'aquí es pot plantejar. No necessàriament s'ha de tenir un departament que generi despesa si no hi ha suficient massa crítica. Però com aquesta, proposarem desenes de mesures. Hi ha una llegenda urbana que diu que anar a Andorra és més barat que a l'estranger. No té perquè, hi ha medicina convencionada que surt més a compte fer-la a fora d'Andorra. Tot depèn dels convenis establerts. Ens plantejarem si hi ha prestacions mèdiques que són més cares a Andorra que a d'altres països. L'important és que el pacient no pateixi una disminució de la qualitat.

–El famós debat de la revisió a l'alça del copagament, és una de les mesures?

–Aquesta és per mi una pregunta absurda. Que variïn els percentatges que els usuaris paguin és una mesura possible, des de la CASS no ens sembla ni bé ni malament. Però és de les mesures que possiblement estaran a la cua. N'hi ha d'altres amb molta més potència econòmica. Només s'aplicaria si es detecta abús dels usuaris o dels facultatius. Si els metges entenen que s'ha de racionalitzar el consums mèdic i que han de receptar medicines amb preus basats amb els genèrics, que han d'escurçar si es pot els períodes de baixa, etc., tindrem molta més potència que si el copagament es puja.

–Però no la descarteu...

–No, però això és cosa del Govern. Nosaltres la proposarem, però és que en proposarem moltes. Perquè s'entengui: en proposarem una vuitantena i aquesta estarà entre les últimes quaranta.

–¿I quines són les mesures bàsiques?

–Que els metges siguin capaços de limitar les baixes, de no repetir les proves, de no fer les que no calen, d'hospitalitzar els dies que només siguin necessaris, de potenciar les hospitalitzacions de dia... Que ajustin el volum de la seva activitat pròpia és el punt clau. Moltes mesures no caldrien si això funciones. L'efecte de les baixes i de les invalideses és brutal.

–¿Per tant, si el pivot dels metges funcionés bé s'eliminaria el dèficit de la CASS?

–El portaríem a uns nivells sostenibles. Llavors hauríem de vetllar cada any per acotar les diferències. Perquè hi ha un factor que no podem controlar i és que la població envelleix. La despesa que genera una persona en edat de treballar està vora els 1.200 euros. La despesa sanitària d'una persona en edat de jubilació està per obre dels 4.000. És a dir, es triplica. El que cal és preveure el finançament de tot plegat.

–¿Són majoria aquests metges que abusen del sistema?

–No. En general el col·lectiu mèdic està bastant sobre els estàndards. Però n'hi ha una part significativa que està per sobre, sense arribar a la majoria.

–A l'anterior llei van augmentar les cotitzacions. ¿Amb les noves mesures ho plantejareu?

–No ho preveiem. El timing és primer racionalitzar i veure fins on arribem amb les mesures correctores. Si a partir de llavors l'estat considera que és un dèficit insostenible llavors sí que caldria plantejar-se si els treballadors i empresaris han de pagar més. Si arribem a aquest punt ens hauríem de plantejar passar les tisores.

–Passem ara a la branca jubilació, el problema és més o menys greu?

–Mira, si s'ha de comparar, la branca general em preocupa relativament poc. Perquè caldrà esforç, implicació de tots els agents i del col·lectiu sanitari, dels metges. Però és gestionable. Quan penso amb la branca jubilació no ho tinc tan clar.

–No m'espanti...

–Perquè la branca jubilació depèn de factors que no controlem. Des de la seva aplicació el 1968 no s'ha fet quasi res per fer front a la realitat dels fets. Quan ens jubilem, vivim de mitja uns vint anys més. La llei es va fer pensant en viure una mitjana de 6,4 anys. I no és el mateix. No és el mateix viure 6,4 anys i cobrar que viure 20 anys i cobrar. No és el mateix cotitzar 40 anys i cobrar durant 6,4 que cotitzar 40 i cobrar 20. O encara vaig més enllà, no és el mateix cotitzar 20 anys i cobrar 20. I el pitjor: cotitzar durant cinc anys i cobrar 20.

–Vaja, que les coses han canviat molt...

–L'any 68 el concepte era: recuperaràs el que has pagat més un rendiment. Ara és: cobraràs una pensió digna. I això tenint en compte que molta gent pensa que no cobra una pensió digna. Però també s'ha de tenir en compte que una persona que ha cotitzat deu anys no pot esperar cobrar una pensió digna. Perquè cotitza deu i acaba cobrant 20.

–I per això heu demanat un nou estudi sobre la situació al Ministeri de Sanitat francès...

–Sí. I ens dibuixaran una situació pitjor, això segur. Els diners de la branca jubilació s'acabaran abans de les previsions. I més enllà d'això els hem demanat models alternatius. Tenen experiència, coneixen el propi sistema i com evoluciona Europa. Ens donaran alternatives per tal de fer el nostre sistema de jubilació sigui sostenible.

Per a més informació consulti l'edició en paper.