• 'Incomunicació', el poema corpori plantat davant de la seu de Som, pateix símptomes evidents d'incúria

Aquest és l'estat que presentava ahir el frontal, un dels laterals i el darrere d'Incomunicació: una mica més, i podran portar l'única escultura de Brossa al país directament a la deixalleria. Foto: ÀLEX LARA

És probablement l'escultura més invisible del país. Tant, que de ben segur alguns dels lectors d'aquest racó de diari la descobriran avui. I això que es troba en una de les ubicacions més transitades de la capital: la cruïlla que formen Riberaygua, la Borda i Meritxell. Es titula Incomunicació –o, Ocàs, o Capvespre, segons les fonts– i és un poema corpori de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), avui reclòs al llimb dels poetes i oblidat per quasi tots, inclosos molts dels que tant li feien la pilota els últims anys de vida. Incomunicació és una taula de bronze literalment tallada per la meitat per un mur de totxo vist. Simple, xocant i eficaç, com ho és sempre la poesia corpòria d'aquesta au raríssima de la literatura catalana que és Brossa. I plantada a més davant de la seu de Som, no sé si ho agafen. La va adquirir el Govern el 1994, com a colofó d'Entre les coses i la lectura, magna exposició d'objectes, poemes visuals i instal·lacions que havia fet parada i fonda aquell estiu a la sala d'exposicions del Govern. Allò –pensarà el lector– sí que eren exposicions. Doncs sí. Els anys de les vaques grasses.

Però si Brossa i la seva Incomunicació de bronze i totxo s'enfilen avui fins aquestes pàgines és perquè l'obra s'ha afegit a la trista nòmina de monuments i escultures a la via pública que amenacen ruïna. Mirin bé les imatges que encapçalen aquesta nota: els maons s'han començat a desintegrar; per davant, pel darrere i pels costats. Pels dos costat. Els forats que han quedat al mur delaten una incúria d'anys; els pelats de la gespa del petit jardí que presideix acaben d'arrodonir un estat de deixadesa incomprensible en qualsevol escultura a la via pública, però encara més si la que ho pateix està situada en un lloc tan cèntric, i porta a més la firma d'un dels artistes més destacats de la segona meitat del segle XX català. L'escultor Jordi Casamajor, que és qui va cridar l'atenció sobre el lamentable estat de conservació d'Incomunicació, sospita que no s'hi ha actuat mai més des que es va instal·lar, el 1995. Tres lustres llargs a la intempèrie. I encara sort que la taula és de bronze. Uns hiverns més d'abandonament, i serà carn de deixalleria. Una peça única al país i alegrement desnonada per la deixadesa de les administracions.

política d'aparador / El més feridor de l'estat que presenten les obres que han desfilat els últims dies per aquesta secció –des del mossèn Cinto de pedra del Prat del Roure escaldenc fins a Muntanyes sobre un carro, a la rotonda de les Arades laurediana, passant pel pi amb tirolina del Coll de la Botella, la farola que adorna els esgrafiats de la casa Fusilé d'Escaldes i les monumentals canonades incrustades al lateral del pont de la Tosca, a la mateixa parròquia– és que respon majoritàriament a lustres de pertinaç oblit; a una política de pur aparador que ha primat l'adquisició de noves peces sobre la potenciació, dignificació i divulgació de les que ja existeixen. I que totes les administracions –Govern i també comuns– l'han practicada amb entusiasme en un moment o altre. ¿És aquest el futur que li espera, per exemple, a Noblesse du temps, el rellotge tou de Dalí plantat l'estiu del 2010 a la Rotonda amb totes les benediccions oficials? ¿O a les escultures de l'estupenda Ruta del ferro?

Per a més informació consulti l'edició en paper.