• Temples romànics, ponts vuitcentistes, escultures contemporànies, arbres monumentals... Cap se'n lliura de la indiferència que administracions i particulars reserven al patrimoni de tots

Terrorífica perspectiva de Sant Andreu del Prat del Campanar, amb l'esquelet del complex Astra, a Arinsal. Foto: A. L.

L'agressió al mossèn Cinto de Sergi Mas al Parc de la Mola escaldenc, revelada ahir per EL PERIÒDIC, constitueix una mena de vandalisme actiu afortunadament rar en aquest racó de món. Ho és tant, de rar, que encara és notícia que un monument o una escultura a la via pública resulti agredit. Per trobar-hi el precedent més immediat cal remuntar-se al febrer passat, quan la porta de Sant Romà de les Bons va aparèixer il·lustrada amb la incontinència grafitera d'una colla d'energúmens. El servei de Patrimoni no va trigar ni dues setmanes a netejar-lo. Però la factura de la gràcia va pujar a 200 euros.

Aquest vandalisme que llinda amb la gamberrada adolescent està lluny, per tant, de constituir un fenomen habitual o preocupant. En canvi, són molt més abundants del que sembla les agressions passives, fruit de la deixadesa, la indiferència o la negligència, tant de particulars com de les administracions públiques, que són les responsables últimes de la preservació del patrimoni. La terrorífica perspectiva de Sant Andreu del Prat del Camanar, amb l'esquelet del complex Astra afogant el petit temple d'origen romànic, n'és un cas paradigmàtic: ni el comú ni el Govern han trobat la fórmula de revertir un monumental nyap arquitectònic i paisatgístic que fa prop de dos decennis que s'arrossega. Un cas que recorda enormement el de la barraca de totxo vermell que durant dècades va acompanyar l'església de Santa Coloma: l'aleshores ministre Pujal va demostrar que una decidida intervenció de l'adminstració pot ser determinant per corregir els excessos d'uns o la inhibició d'altres.

Hi ha altres casos no tan feridors però igulament sorprenents: l'hotel Valira d'Escaldes, per exemple, amb les obertures tapiades des de fa anys; i la també escaldenca Casa Lacruz, amb una inquietant xarxa metàl·lica que –cal suposar– protegeix els vianants de possibles despreniments de la façana. Tots dos edificis són cites obligades de l'arquitectura del granit i formen a més part de l'inventari general. Sense oblidar Radio Andorra i l'hotel Rosaleda, objecte els últims mesos de sengles intervencions d'urgència quan ja semblaven condemnats al desnonament. Una prova, aquesta última, que amb sensibilitat –i pressupost, és clar– és possible evitar la lenta degradació del patrimoni.

Per a més informació consulti l'edició en paper.