• El monument al poeta del Parc de la Mola, mutilat de nou; també el ?cruceiro' de la plaça de Lalín

El barret de teula del mossèn Cinto escaldenc, trencat a consciència; el peregrí del cruceiro, sense mà, ni bàcul ni carbassa. També li falta un tros del peu esquerra. Foto: ÀLEX LARA

Decididament, no té sort, el mossèn Cinto escaldenc. Si més no, el de pedra arenosa tallat per Sergi Mas i que des del 2002 vigila el Parc de la Mola, perquè el monument verdaguerià d'Engolasters no es pot queixar. De moment, és clar. Potser perquè està molt més amagat. La qüestió és que el mossèn Cinto de Mas torna a estar mutilat. Un lustre enrere va ser el paraigua que lluu el poeta de pedra el que després d'una tumultuosa nit de Sant Joan va aparèixer fet miques. Ara els vàndals s'han acarnissat amb el barret de teula que, diuen les cròniques, Verdaguer vestia quan va entrar el 25 d'agost del 1883 pel port del Rat.

Diem vàndals i diem bé, perquè Mas descarta que les múltiples fractures que presenta el barret siguin fruit del deteriorament i la intempèrie. L'artista ho té claríssim: «Per fer aquestes destrosses cal haver-hi posat un petard. La pedra no es trenca tan fàcilment». Mas també apel·la als precedents, i es demana per la fixació verdagueriana dels vàndals. Un misteri, és clar, si no és que es tracta d'una colla amb inquietuds (anti)líriques o, més probablement, de simple atzar i mala fortuna. Caldria, en qualsevol cas, demanar-los per què es van fixar en mossèn Cinto i van passar de llarg (afortunadament, tot sigui dit) del Nu de Viladomat i de la Sirena de Gaset que l'acompanyen al Parc de la Mola. Parla també Mas d'acarnissament, perquè es tracta d'un treball fet a consciència: els vàndals es van preocupar per la simetria i van prestar igual atenció a les dues ales del barret. El resultat el poden veure aquí al costat: més que un barret de teula, sembla que mossèn Cinto porti tricorni. I no era ni conseller ni guàrdia civil, que se sàpiga.

Mas, malastruc / Val a dir que el Mas de l'escultura pública és un artista tocat per la malastrugança. Verdaguer de banda, la llista de les seves obres que ha sigut objecte d'atencions especials és àmplia: des del Sant Cristòfol de la Rabassa, segrestat el 1957 i retornat misteriosament el 2003, fins a la rèplica de la talla romànica de Meritxell robada i cremada per un pertorbat el maig del 2005. És clar que estem parlant de l'artista local amb més obra a la via pública. I això té els seus riscs...

El cas del mossèn Cinto del Parc de la Mola, a més, no és únic a la parròquia. El cruceiro de la plaça de Lalín també lluu orgullosament els seus desperfectes: al peregrí que vigila la base de la creu li falten la mà dreta, el bàcul i la carbassa. El part de guerra es completa amb el peu esquerre, que també ha desaparegut. En aquestes condicions, el peregrí escaldenc mai no hauria arribat a Sant Jaume. No queda clar si les ferides del cruceiro són naturals o provocades per la mà de l'home. El que sí que ho està, de clar, és que tant el peregrí com mossèn Cinto han de passar urgentment per l'infermeria. Si per als efímers els porquets de Lalín hi va haver pressupost, encara més per a aquests dos hostes permanents dels nostres carrers.

Per a més informació consulti l'edició en paper.