L'autor català, a la plaça de les Fontetes; Assaig.9 representa el seu Oh!Tel avui i els dies 20, 21 i 22 d'octubre. Foto: ÀLEX LARA

Amb vostès, l'autor viu més representat del teatre català, segons dades –ehem– de l'SGAE. No hi ha setmana que una obra seva no pugi als escenaris. I això que Nicasi Camps i Pinós (Terrassa, 1931) s'ha mogut sempre –però sempre– en l'àmbit del teatre aficionat. A ningú no li ha d'estranyar, la seva condició d'home-rècord, si es té en compte que fins ahir al migdia, aquest orgullós i militant veí del Poble Nou barceloní havia firmat exactament 139 obres, entre originals –la majoria– i adaptacions –Sòfocles, Molière, Wilde, Pirandello... Però si avui s'enfila fins aquest racó de diari és en la condició d'autor d'On hi mengen dos, hi mengen tres, el text que Assaig.9 ha convertit en Oh!Tel i que dijous van estrenar a les Fontetes amb el repte inèdit d'aguantar sis dies en cartell. Doncs ja es poden donar pressa: només queden 25 localitats, 25, per a les funcions del 20, 21 i 22 d'octubre. I un parell de bolos a la vista a l'Alt Urgell. Un èxit com una casa de pagès. Molts n'haurien de prendre nota.

–La primera comèdia, Anuncis econòmics, l'escriu el 1961. Mig segle després, en porta 139, a una mitjana de tres anuals. Digna de Messi. ¿Sense repetir-se mai?

–He tocat molts pals: comèdia, sobretot, però també drama, la meva faceta menys coneguda. Però fins i tot el bisbe Vives, veí del Poble Nou, em deia ahir que recordava haver vist una de les meves primeres obres, Si els morts poguessin parlar. La va qualificar, per a sorpresa meva, com a teatre metafísic.

–¿Com pot ser que un dramaturg amb el seu full de serveis sigui un desconegut per al gran públic?

–Pel que sigui –i encara no sé per què– mai no he fet el salt al teatre professional. I els aficionats m'han representat molt, potser perquè sóc conscient de les seves limitacions i escric textos fàcilment escenificables, sense grans desplegaments: amb un sofà, dues portes i tres mobles, ja n'hi ha prou.

–Si el poso al sac de Pitarra, Folch i Torres, Muntañola i el Sagarra més popular, ¿s'hi sentiria a gust?

–I tant. I amb Casona, Benavente...

–Ja que els cita: la gran tradició del segle XX espanyol –Vallejo, Mihura, Jardiel Poncela– és una tropa de marcians a la Catalunya teatral d'avui.

–Així és. Una llàstima i una pèrdua irreparable.

–En canvi, no vol ni sentir a parlar ni de Sastre ni de Paso.

–Com a dramaturg, Sastre és pèssim. ¡I va ser comunista! I Paso pretenia passar per un López de Vega contemporani. Per prolífic: a Lope de Vega se li atribueixen... ¡1.800 comèdies!

–Devia tenir uns quants Nicasis treballant de negres per a ell.

–Potser sí. Però jo sempre he treballat: escrivia els dies de festa i durant les vacances.

–¿El seu rècord?

–Si els morts poguessin parlar, precisament. La vaig escriure la Setmana Santa del 64: dissabte, diumenge i dilluns. En castellà. ¡Vaig trigar més a escriure-la que a traduir-la al català!

–¿Ja ha tingut temps d'anar al teatre?

–Ara ja no, però hi he anat molt. I he vist de tot. ¡Fins i tot Sastre!

–¿Quins directors actuals posa al seu panteó?

–Hmmm... Abel Folk, Josep Maria Pou...

–¿I dramaturgs?

–Galceran, per exemple.

–¿Benet i Jornet?

–Sincerament, trobo que està sobrevalorat.

–En totes les seves obres, algú diu: «No em faci riure, que no en tinc ganes». ¿També a Oh!Tel?

–També. Al primer esquetx. ¡Li he fet dir fins i tot a un personatge de la meva adaptació d'Èdip rei! És una mena de segell personal. Com Hitchcock, que sortia en un plànol de totes les seves pel·lícules.

–Ja que en parlem: ¿li han potinejat gaire, el seu text, els d'Assaig.9?

–El títol i un parell de personatges afegits –el grum, el director, la minyona. Però m'ho han consultat tot, cosa estranya en un país on t'ho toquen tot i ningú no et diu res. Em van passar el guió, i només els vaig demanar un canvi...

–Digui, digui.

–Que traguessin una paraula que no hi és, a l'original: «¡Hòstia!». Puc ser picaresc, irònic, dramàtic, blanc... Però no malparlat ni groller. No m'agraden les paraules gruixudes, i menys encara a l'escenari. Ha quedat algun «¡Merda!», però aquest «¡Hòstia!» el van treure.

–Tornem al TNC: molt Nacional, però no gaire català. ¡Ha ignorat olímpicament el centenari de Sagarra!

–No és un mal exclusiu del TNC. Hi ha un prejudici molt estès, especialment entre els directors joves, que el teatre català no vesteix prou, que és una cosa quasi tronada. El mateix TNC diu que busca autors novells. Ingenu de mi, els vaig enviar una obra inèdita, Dret a l'amor i a la mort. Em van contestar al cap d'un any i mig.

–¿I què: va tenir sort?

–Em deien que gràcies, però que... ¡tenien la temporada completa!

–Ens queixem sovint –i servidor el primer– que la cartellera la monopilitzen Joan Pera i les estrelles de la telesèrie de torn. ¿Amb motiu?

–No és només això: si mira la cartellera barcelonina, comptarà amb els dits d'una mà les obres originals d'autor català. Amb prou feines Pedra de tartera i, ara, Una vella i coneguda olor, de Benet i Jornet La resta són versions d'èxits estrangers. Musicals anglosaxons, principalment.

Per a més informació consulti l'edició en paper.