• Amaral venç i convenç en un Auditori entregat des del primer tema, ple fins a la bandera a Ordino
• Eva es va aventurar pel lateral de platea, micròfon en mà, als acords de 'Montaña rusa'

Juan Aguirre i Eva Amaral en la segona cançó de la nit, Esperando un resplandor, ahir. Foto: TONY LARA

Va ser a l'alçada del primer terç de la nit. Tocava Montaña rusa, gran tema. Eva va saltar de l'escenari i, micròfon en mà, es va marcar un paseíllo triomfalpel lateral dret de l'Auditori. Al públic, entregat des del primer acord, només li va faltar allò per rendir-se a l'evidència: Amaral ha aconseguit el petit miracle de reinventar-se a cada disc que treu. Fa quinze anys que roden per aquestes carreteres de Déu, i no s'han conformat a repetir la fórmula de l'èxit. Han intentat fer de l'honestedat la seva marca d'aigües. I sovint, ben sovint se n'han sortit. Hacia lo salvaje n'és l'última prova. La mateixa Eva el venia la vigília com un disc més guitarrer, més brut, més canyero. ¿Menys pop? El debat no hauria de ser aquest: Amaral és pop; sona a pop, sembla pop i sua pop per tots els seus porus. Buscar-li parentiu rocker és fer-li un mal favor. Perquè això és el que els fa diferents a la majoria de bandes clòniques que pul·lulen pels escenaris hispans: el seu és un pop adult, un pop ambiciós, un pop gran reserva que no busca la drecera, la rima fàcil, sinó que s'embarca en arpegis més o menys agosarats.

I tornem-hi: Hacia lo salvaje ho confirma una altra vegada. Ahir van repassar un a un els dotze temes del disc, des del que dóna nom a l'àlbum –i que va obrir el repertori– fins a Van como locos. Sí, val, n'hi ha que són més esforçats que una altra cosa. Como un martillo en la pared, per exemple. Però d'altres són autèntiques perles que passaran a engrossir el raconet de moments gloriosos de la banda: el mig miler d'espectadors que omplia ahir l'Auditori podrà explicar als néts que van escoltar un dia Eva i Juan cantar Antártida, Riazor i Esperando un resplandor, la deriva mig country de Si las calles pudieran hablar, i el raríssim falset d'ella a l'hora d'atacar Hoy es el principio del final. I entremig, un grapat de peces d'orfebreria, des del primigeni Un día más fins a Moriría por vos i el toc Badalamenti d'Estrella de mar. Tot plegat, una coseta petita, delicada i fràgil, servida en la intimitat acollidora de l'Auditori –¡¿com ens podem permetre el luxe de tenir-lo 350 dies l'any tancat?!– i que genera moments de raríssima comunió com el d'ahir a la nit.

El concert de tres anys enrere al Prat del Roure escaldenc va estar bé, sí. Però és tota una altra cosa veure i escoltar Juan i Eva –les cames més llargues del pop hispà– en format domèstic. Dimecres confessaven que encara flipen quan veuen les multituds que arrosseguen. Que els sembla viure una realitat paral·lela. El cert és que l'èxit d'Amaral és un símptoma de la bona salut del pop espanyol. D'un cert pop espanyol, és clar, que no es conforma a oferir menjar ràpid, prefabricat i predigerit a hordes d'adolescents. I que hagin sobreviscut quinze anys és gairebé un miracle. Sobre el gir del Yepes cap a pals més populars hi ha poc a dir: després de tres decennis intentant portar la muntanya a Mahoma, potser començava a ser hora d'intentar-ho al revés. S'havia de provar. I la jugada de l'organització «–comú i Fundació Crèdit Andorrà– ha sortit rodona. I diumenge, ja saben: la Jonca a la parroquial. Això també és el Yepes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.