• El duet aragonès, amb tot el paper venut, insisteix que ?Hacia lo salvaje' estava escrit un any abans del 15-M

Aguirre i Amaral es relaxen amb una partideta de billar després de la roda de premsa d'ahir, a l'Hotel Coma d'Ordino Foto: ANA

Un so més contundent, amb la guitarra com a columna vertebral i presència també considerable de la bateria i el baix, per acostar-nos a les sensacions que tenim dalt de l'escenari». Així definia ahir al vespre Eva Amaral, la veu del duet, Hacia lo salvaje, el sisè disc d'estudi d'una banda de trajectòria ja considerable –el primer elapè data del 1998– i que obre aquesta nit a l'Auditori Nacional la 29a edició del Narciso Yepes. La més atípica del veterà festival ordinenc, tot sigui dit, a compte d'aquest gir cap a pals més populars com el que representa precisament Amaral, que –ja saben– compareix per segona vegada al Principat –el 2008 va protagonitzar el concert de Sant Joan escaldenc– amb un ple fins a la bandera i en el primer bolo fora de casa d'una gira que va començar ara fa una setmana a Saragossa.

La bona notícia és que Eva va augurar ahir un concert maratonià, amb un repertori que inclou els dotze temes del nou disc i que es completa –avisen– amb una vintena més de temes antics amb la idea, diu Juan Aguirre, l'altra meitat del duet, «d'oferir una fotografia del que és Amaral ara i aquí». I això que no es van cansar de repetir que no els agrada «mirar el passat» perquè el passat, simplement, «no existeix». La mala notícia és que des de fa dies no queda una sola entrada disponible. Ni per aviu a Ordino ni per demà a Granollers ni per dissabte a Sant Cugat. Una bogeria, ja es veu, amb la vaga promesa de compensar els fans amb una posterior gira per recintes més multitudinaris. Però això ja es veurà. Si a algú li va la vida, encara ho pot intentar a la presentació barcelonina d'Hacia lo salvaje, el 29 de desembre al Palau Sant Jordi.

El 15-m, des de la barrera / Va quedar clar que el nou disc explora una sonoritat més guitarrera, menys popera i també menys complaent, que recorda –ha dit certa crítica, i perquè se'n facin una idea– els R.E.M. dels 80 i els directes de Tom Petty. Però, ¿d'on surt? ¿I de què parla? De fet, Hacia lo salvaje és més aviat un conjunt de cançons –atenció al pòquer que constitueixen Antártida, Montaña rusa, Robin Hood i l'escapada country de Si las calles pudieran hablar, a banda del primer single, Hacia lo salvaje– que no pas un disc unitari. Ho admetia ahir Aguirre sense embuts: «Treballem de forma força impulsiva: quan ens agrada una idea, ens hi llencem sense pensar-hi gaire, hi posem potser una lletra que teníem ballant i anem fent. Per això se'ns fa difícil definir el resultat. És com si fóssim en un laberint, i caminéssim a les fosques. N'estem satisfets, del resultat, sí. Però dintre d'aquesta eterna insatisfacció de no haver arribat a l'ideal sonor que teníem al cap». Eva és una mica més explícita: «Hem fet el disc que ens ha sortit de dintre, i no sabíem si la gent estaria en el mateix punt que nosaltres. Per això ens ha sorprès la reacció entusiasta dels fans. Sembla que hem evolucionat junts».

¿I les lletres? En la mateixa línia, les descriu com històries incubades de forma independent que només al final ofereixen certa sensació d'unitat, de coherència: «El fil conductor del disc és... potser no la fugida, però sí la idea de tirar endavant, de caminar cap a la llum, com la Caroline d'Antártida». Cap relació, en canvi, tot i alguna de més combativa i mal que els pesi a molts, amb el 15-M i els indignats de la madrilenya plaça del Sol. Com recorda Aguirre, les cançons d'Hacia lo salvaje estaven escrites un any i mig abans que esclatés el moviment. Una altra cosa, diu, «és que en fóssim observadors –que no protagonistes– i que ens influís com a qualsevol altre ciutadà que va experimentar la sensació que, durant aquells dies, era realment possible canviar les coses». Eva encara ho creu: «Diuen que el 15-M no aportava propostes concretes. Però, ¿i la creixent crítica als desnonaments bancaris per hipoteques impagades? ¿Com pot ser que la mateixa banca que els governs han salvat amb els diners de tots ara es dediqui a fer fora la gent de casa seva?»

Amaral va tenir un últim gest de reconeixement per a l'emergent pop català: els beneficiaris en van ser –és clar– Antònia Font i Manel. «Els vam escoltar a Figueres», diu Aguirre, «i vam tenir la mateixa sensació que tens de petit quan descobríem un grup anglosaxó que no enteníem,però que ens arribava a l'inconscient sense passar per la raó. Potser perquè el català, per a una oïda aragonesa, sona més suau, més musical i, encara que sigui un tòpic, la música i les barreres idiomàtiques no combinen gaire bé».

Per a més informació consulti l'edició en paper.