• L'autor de ?La cruïlla andorrana de 1933' dissecciona les complexes relacions catalano-andorranes al segle XX

Gonzàlez i Vilalta, amb corbata, amb els contertulians del primer Berenar del Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA

Vaja: tota la vida pensant que la desafecció imminent era la que amenaçava les relacions entre Catalunya i Espanya –ehem: la resta d'Espanya, vostès perdonin– i resulta que no, que la desafecció real, històrica, íntima com només es pot donar entre parents, afecta Andorra i Catalunya –o al revés– i es remunta com a mínim als anys 30 del segle passat. Som en plena República espanyola, amb el nacionalisme català entestat a annexionar Andorra a la Catalunya republicana en lloc d'aspirar a la independència, «potser perquè el nacionalisme català mai no ha sigut independentista». Ho diu l'historiador barceloní Arnau Gonzàlez i Vilalta, professor d'història contemporània a l'Autonòma de Barcelona, autor d'una monografia magnètica –i au raríssima en la bibliografia dels últims temps– La cruïlla andorrana de 1933, i que ahir va estrenar la segona edició dels Berenars literaris del Centre de la Cultura Catalana.

Parla Vilalta de la perplexitat catalana, de la incomprensió i les suspicàcies davant del fet estatal andorrà. «Greu error» –així el qualifica»– que detecta en les relacions catalano-andorranes dels anys 30 i que als decennis següents, i fins arribar a l'actualitat, s'ha traduït en una cordial, sobirana indiferència de doble via: des de Catalunya cap a Andorra, però també des d'Andorra cap a Catalunya. «Des del punt de vista cultural i polític, Andorra no existeix, per al ciutadà català del carrer. Ho ignora absolutament tot. Els canals de comunicació estan absolutament tallats en els dos sentits», sentencia.

Una ignorància oceànica que a Vilalta li fa mal en general, però també en particular, com a historiador que és. Perquè constata que el singularíssim cas andorrà, un experiment polític únic a Europa i al món –ja saben: el coprincipat, el bisbe i tota la pesca– no ha merescut més que una raríssima atenció per part del seu gremi. I això, malgrat l'existència d'uns arxius –els departamentals, a Nantes, i els de la delegació permanent, a Perpinyà– sense parangó fins i tot en territoris de mida molt superior. Ho tradueix a xifres: «Durant els segles XIX i el primer terç del segle XX, una població de menys de 5.000 habitants genera un volum impressionant de paperassa. Milers de documents que avui esperen algú que els tregui la pols i que permeten reconstruir la història del país els últims 200 anys».

Això, és clar, val per als arxius francesos. Els episcopals són tota una altra cosa. Com és sabut, i amb l'excusa de la catalogació, primer, i la construcció del nou arxiu, després, l'accés als fons andorrans del bisbat ha sigut tradicional i discrecional vedat dels historiadors afins. Els altres, Vilalta inclòs, no hi han tingut accés. Però aquesta –que el bisbat tracti com a patrimoni propi i exclusiu aquest tros d'història nostra que custodia per delegació– és una altra llarga i penosa, lamentable i sembla que irresoluble història. Ahir es tractava d'encendre una flama, i Vilalta ens va donar idees: una microhistòria comparada que analitzés en paral·lel –i per exemple– les estratègies de supervivència d'Andorra entre la França de Vichy i l'Espanya franquista, de Mònaco envoltada de la França ocupada pels nazis, i de San Marino enmig del feixisme italià. Una línia historiogràfica fascinant, prometedora com poques. I que Vilalta fa anys que predica. En el desert, com es veu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.