L'humorista valencià, en la presentació barcelonina de Yes, We Spain Foto: EL PERIÒDIC

Vet aquí una de les bèsties televisives de l'humor a l'espanyola. Carlos Latre (Castelló, 1979) ha anat bastint un pobladíssim zoo on avui pul·lulen mig miler de personatges de la vida pública catalana, hispànica i –no ens quedéssim pas curts– també universal. A Yes, We Spain, amb què demà inaugura la Temporada de Teatre al Centre de Congressos de la capital, hi convoca fins a una setantena de les seves bestioles. Algunes de ja clàssiques –Cayetana de Alba, Belén Esteban, Boris Izaguirre, Torrente, Shakira, Sabina... D'altres, enrolats per a l'ocasió: Rubalcaba, Rajoy, Chacón, Aguirre... Tots perden literalment el cul per assistir al discurs amb què el president Obama vol insuflar esperances a una Espanya en fallida. Qualsevol semblança amb la realitat ho és tot, menys pura casualitat.

–Yes, We Spain augura una fallida d'Espanya. Ja li falta ben poc: ¿és vostè un visionari, o una au de mal averany?

–Uf, no, en absolut. La bancarrota de Yes, We Spain és molt més surrealista, més hilarant. Creem un univers hipotètic que s'ha confirmat en alguns punts però que espero que mai no es compleixi del tot.

–Perspectives polítiques: torna el PP (o ho sembla). Contra la dreta, ¿viuen millor, els humoristes?

–Miri, el dels humoristes, avui, la passa tan magra com qualsevol altre gremi. Viure millor és difícilment imaginable, en aquesta conjuntura. Com a molt, aspirem a sobreviure. I jo em sento realment orgullós i molt agraït de poder fer el que m'agrada i contribuir que el dia a dia dels espectadors sigui una mica més vivible.

–¿És Zapatero el polític més insípid de la història d'Espanya? ¿L'Iniesta de la política, sense ànim d'ofendre?

–Encara que sembli mentida, en ell conflueixen moltes de les qualitats que requereix un personatge per protagonitzar un xou com aquest. Però vostè sí que és un visionari, perquè Iniesta és un altre dels pilars fonamentals de la funció.

–Pel zoo públic català no hi pul·lulen ni Pantojas, ni Dinios, ni duquesses d'Alba... ¿Una altra prova del fet diferencial?

–Els catalans tenen molt de sentit de l'humor. Miri Polònia i miri Crackòvia.

–Ja que en parlem, ¿quina enveja, oi, Toni Albà, que s'ha quedat amb el Mourinho crackòvic?

–Ho fa genial. Tots els companys de Crackòvia són excel·lents imitadors i formem –em sembla– un grup compacte i divertit.

–Sembla que el gran Chiquito torna a la televisió. ¿Acollonit?

–¡Encantat! En sóc un gran fan. Em sembla únic.

–M'han encarregat una paròdia de Latre: ¿en quins tics em fixo?

–No sé si el podré ajudar. Sempre dic que m'agradaria que m'imitessin, a veure què em parodien. Demani millor a la meva dona i als meus amics.

–Deu saber –i si no ho sap, ja li dic jo ara– que uns altres visionaris volen aixecar una plaça de toros a Andorra. Si l'hi proposessin, ¿invertiria en el projecte?

–No ho sabia, no. I no em sembla malament. Però, ¿de veritat que hi ha afició taurina a Andorra?

–Que passi Bea, la becària. Com a experta en manualitats, ¿què en pensa, d'Strauss-Kahn: vell sàtir o pobreta víctima d'un complot?

–La veritat és que li he perdut la pista, a Bea. Crec que va desistir de l'intent de ser presentadora de televisió. No tenia qualitats, francament. I el que és més important: el seu pare també va veure que allò no rutllava i va deixar de subornar els directius de les cadenes...

–Sí, ja, però, de Dominique, ¿què?

–Que probablement ella es posaria del costat del més dèbil. Ella és així...

–El seu zoo inclou 456 personatges –i corregeixi'm si he perdut el compte. ¿L'última incorporació?

–Perdoni: ¡459! I l'últim és Oriol Junqueras, el nou president d'ERC.

–¿I el més veterà?

–Hmmm... Deixi'm pensar... L'ós Iogui, crec. Ja l'imitava quan era petit.

–La seva duquessa d'Alba, ¿què en pensa, d'Alfonso, el Funcionari? ¿És sexe, o només amor?

–[Amb veu de la Duquessa] Ell ho és tot, per mi. M'hi he casat perquè l'estimo moltíssim. Gràcies a ell ja no sóc una Single Lady...

–¿A quina de les seves criatures salvaria d'una catàstrofe nuclear?

–Siguem pragmàtics: si em salvo jo, sobreviurien tots ells. Així que ho tinc clar: jo, primer.

–¿I a quina d'elles no portaria mai a sopar a casa?

–Sóc molt gelós de la meva intimitat. No m'agrada barrejar la vida professional amb la personal, així que la caixa de Pandora amb els personatges es queda sempre tancada al plató amb pany i clau.

–Pepe Navarro i Jesús Quintero mai no van encaixar les seves paròdies latrianes... ¿Ja s'hi ha reconciliat?

–Perdoni, però això no és correcte. Pepe Navarro em va trucar personalment per dir-me que l'únic problema que tenia és que els seus fills es confonien quan el veien a la tele i ell ja els havia dit que anava cap a casa... Va ser molt amable i mai no vam tenir cap problema amb la imitació

–Vostè perdoni. ¿I amb Quintero?

–Mai no n'hem parlat, però m'encantaria.

–Doncs aprofiti l'ocasió, perquè tenim entès que llegeix EL PERIÒDIC: ¿què li diria, per congraciar-s'hi?

–Apareix a Yes, We Spain. De fet, hi té una intervenció ben divertida...

–Entre vostè i jo: ¡que dolent que és Pepe Reina com xouman oficial de la selecció espanyola!

–Però, ¡que diu! ¡Si és boníssim, l'ànima de la festa! De fet, li he robat alguns dels seus ¡Camarero! I per mi ha sigut un plaer i un honor ser el mestre de cerimònies de les victòries de la Roja. ¡I en dues ocasions!

Per a més informació consulti l'edició en paper.