• Josep Maria Nogués reconstrueix els set segles de vida del monestir urgellenc de Sant Serni a 'Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall'
• L'historiador avala la tesi que la decadència del cenobi es va accentuar amb el sisme del 1428

Capçalera de l'església, el 1931; atenció a la torre quadrangular, enderrocada a la reconstrucció dels anys 70. Foto: WALTER MUIR

Agafem els trapaus i anem-nos-en unes línies fins al segle XI. Som el 17 de gener del 1040, i Anserall bull d'una rara activitat. S'hi ha concentrat una multitudinària, pintoresca fauna humana que inclou dos bisbes –Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça–, la comtessa Constança i el seu fill, Ermengol III d'Urgell, i n'hi ha que hi compten fins a vuit abats procedents de cenobis de banda i banda del Pirineu, inclós l'amfritrió, Guillem. No n'hi ha per menys: avui es consagra l'església nova del monestir de Sant Serni: amb el claustre i les altres dependències monacals constitueix un conjunt impressionant –avui només en queden el transsepte, els absis i un trosset de mur. Les engrunes.

Però érem al 1040. Hi resideixen de forma permanent una vintena de monjos i una dotzena de preveres que disposen d'una nodrida biblioteca amb mig centenar de volums, entre els quals s'hi compten els Diàlegs de Gregori el Gran i les Sentències de Sant Isidor. Agafem ara la màquina del temps i acompanyem Pere Frigola, abat de Sant Benet de Bages, en la visita canònica que gira a Sant Serni el 1560. El panorama que s'hi troba no pot ser més desolador: «Hi ha dos monjos, un d'ells prior i sagristà. S'excusen de no poder impedir l'entrada de bandolers al monestir; l'església està mancada de vestits i d'ornaments; els altars estan tan indecorosament conservats que semblen estables. El claustre, el refetor, el dormitori i les altres estances són en ruïnes».

Res a veure amb l'exhibició mundana de mig mil·lenni enrere. Tavèrnoles és una ombra del que havia sigut. I encara ho serà més quan el papa Climent VIII decreti el 1592 la supressió del monestir i la conversió del que queda de l'església en la parroquial d'Anserall. ¿Què ha passat, en aquests cinc-cents anys, perquè l'orgullós cenobi de l'abat Guillem mereixi tan adversa fortuna? Això és el que intenta escatir Josep Maria Nogués, president del Centre d'Estudis de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall, la monografia definitiva –de moment–sobre aquest monestir urgellenc. Nogués s'ha submergit en els diplomataris publicats per Cebrià Baraut per reconstruir els episodis principals d'aquesta llarga història. Tres de sang i una mica de fetge per obri boca: el nomenament de Feliu –ja saben, el pal·ladí nostrat de l'adopcionisme: li acabaria costant el càrrec– com a primer abat del cenobi, el 776; la ràtzia d'Abd al-Malik, que el 795 arrasa Castellciutat –¿es devia desviar cap a Andorra?–, i el periple d'un Pere Rovira, jurista de Besalú, que el 1391 es va plantar a Tavèrnoles per recollir les relíquies de Sant Vicenç i endur-se-les cap a Girona. Una premonició dels episodis de rapinya de principis del segle XX.

Sis segles de decadència

Avancem-ne les conclusions: els inicis de la decadència els situa Nogués al 1347, quan la Pesta Negra liquida expeditivament el 40% de la població europea –inclòs el castell de la Roureda de la Margineda. De fet, especula, «potser l'abat Roger en fou una de les primeres víctimes al monestir». Segueixen uns decennis de redreçament més aparent que real. Fins que el cop de gràcia arriba amb la sèrie de terratrèmols del 1427 i el 1428. Nogués s'apunta a la hipòtesi de l'historiador Carles Gascón i el geòleg Valentí Turu, que atribueixen la ruïna del monestir al sisme del 2 de febrer del 1428, A partir d'aquest moment, les successives visites canòniques documenten la imparable decadència de Sant Serni: el 1430 l'abat Gabriel adverteix que si no es reparen l'església i el monestir, els monjos l'hauran d'abandonar; el 1441 s'han complert els seus vaticinis, perquè el visitador de torn –l'abat Francesc de Sant Pere de Portella– es troba el monestir «abandonat, sense cap monjo, i és rebut pel guardià que hi viu amb la muller i dos fills. Ofereix un espectacle llastimós, l'església en gran part sense sostre, el claustre i el capítol enrunats, convertits en dipòsit de farratge i brutícia...»

Quasi un segle després, el 1534, Bernat Broçà diu que l'abat del moment treballa en la reconstrucció del sostre del monestir ensorrat a causa dels terratrèmols i bandidatges... No se'n sortiria: a Sant Serni només li faltaven sis decennis escassos de lenta agonia. I el que vindria, perquè en els segles següents la pedra de l'antany orgullós cenobi va servir per bastir les cases del poble, i el patrimoni artístic del monestir va ser sistemàticament espoliat: Nogués segueix la pista del baldaquí, el frontal d'altar i els capitells romànics del claustre, avui al MNAC. El baldaquí va ser venut el 1906 per 2.000 pessetes; els capitells, a tres duros la peça... D'aquell temple monumental consagrat el 1040 en presència d'Eribau, Arnulf i Constança només en queda la capçalera, dos trams d'arcs i una reconstrucció perpetrada els anys 70 que Nogués no s'està de qüestionar. Però aquesta és una altra història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.