• Critiquen la inversió en exposicions temporals, el cost i la marginació dels autors locals

Foto: EL PERIÒDIC

El venien covant de lluny, aquest sentiment de malestar. I ha acabat emergint a la vista de les xifres publicades dissabte per EL PERIÒDIC: des del 2006, Escaldes s'ha gastat 220.000 euros en escultura a la via pública. El gros d'aquesta quantitat –179.000 euros, exactament– s'ha destinat a les quatre grans exposicions al carrer que han tingut lloc l'últim lustre, amb Toní Martí com cònsol. Ja saben: els bronzes monumentals de Toutain (66.700 euros), les ósses de resina de dEmo (65.000), els garrins de Lalín Pork Art (17.500) i les criatures rialleres de Ripollés (30.000). Val a dir que, en el cas de Toutain, el cost referit surt de sumar els 8.316 euros que el comú va pagar oficialment en concepte de lloguer de les obres als 58.420 d'El petó del guanyador, adquirida en finalitzar la mostra, i que tant dEmo com Lalín van deixar sengles peces en herència. La resta, fins arribar als 220.000 euros, es va invertir en l'adquisició de dues obres de Sergi Mas (Arnaldeta i Homenatge al Consell de la Terra) i una de Mercè Ciàurriz (Tardejant).

Una pregunta havia quedat, però, en l'aire: ¿són molts o pocs diners, aquests 179.000 euros que Escaldes s'ha gastat els últims cinc anys en quatre exposicions al carrer? I se n'hi ha afegit una altra: ¿és la més adequada, aquesta opció pel lloguer, amb tot el que això implica, assenyaladament que complert el termini les peces se'n tornen a casa? Hem demanat l'opinió a tres escultors amb obra a la parròquia –Faust Campamà, Judith Gaset i Ángel Calvdente– i a la galerista Carme Tinturé. I tots esgrimeixen una mateixa crítica: el lloguer. Campamà resumeix el sentiment general: «El problema és de concepte: quan acaba l'exposició, no et queda res, com en el cas de Ripollés. Des d'aquest punt de vista, qualsevol preu és car. Ho trobo aberrant».

Tinturé hi introdueix un matís: «No és que sigui llançar els diners, perquè tot el que sigui portar l'art al carrer és positiu, però amb les xifres de què estem parlant es podria haver adquirit obra molt bona, que hauria quedat com a patrimoni de la parròquia». Però: ¿és molt o poc, aquests 179.000 euros? «En art, els preus sempre seran discutibles; els únics que poden opinar són els especialistes, i en qualsevol cas, m'imagino que es va pagar el preu de mercat, tant en les adquisicions com en el lloguer», diu Gaset, que s'atreveix a posar un però als gats de dEmo: «Són obres de resina que no són per sempre, però ja sabem que és la seva forma de treballar». És clar que l'escultor castellà –l'exposició va costar 65.000 euros, el 2007– concita crítiques unànimes, i Cavente l'arriba a qualificar d'«autèntica barbaritat».

¿xovinisme o provincianisme? / El mateix Calvente, secundat per Campamà, dispara l'argument per a ell definitiu: «El carrer és el millor lloc on exposar, sí. Però el que inquieta, en el cas d'aquestes exposicions, és que Escaldes hagi optat per escultors de fora sistemàticament, en les quatre que ha fet. Sembla que no confiï en els artistes del país, i això que jo mateix els havia proposat un projecte similar abans i tot que s'estrenessin amb Toutain. Però no». En aquesta mateixa línia, Campamà –que, no ho oblidem, també és galerista– insisteix que, en matèria artística, «s'ha de ser una mica xovinista»: «Un dels grans talons d'Aquil·les de l'artista andorrà és la dificultat de viure de la seva obra. La professionalització. Comptar amb ells en projectes com els d'aquestes exposicions al carrer els donaria una oportunitat més de guanyar-se la vida». I a preus més que assequibles, intervé Tinturé, que introdueix el concepte d'«equitat»: «No cal ser provincià i vetar el que ve de fora, sinó tenir en compte els pocs artistes d'aquí que treballen assíduament i amb criteris professionals , i que estan perfectament capacitats per fer obra, i ben digna».

Convé recordar que Escaldes manté al Parc de la Mola una mena de museu a l'aire lliure amb obra d'autors locals –Mas, Viladomat, la mateixa Gaset– i que el 2007 va adquirir sengles obres de Ciàurriz i –una altra vegada– Mas. Però es lamenten Campamà, Calvente i també Tinturé de l'escàs retorn que ha tingut la considerable inversió en exposicions temporals al carrer: dels 179.000 euros invertits, només n'ha quedat El petó del guanyador –de Toutain, avui ala rotonda d'Engolasters–, dos gats de dEmo –al CAEE i al Prat del Roure– i un porquet de Lalín –que, per cert, encara volta pel món. ¿Quines idees suggereixen? Calvente dispara amb dart –«Es poden fer moltes coses, en matèria d'escultura a la via pública, però mai no s'han molestat a demanar-nos l'opinió»– i Campamà es remet al que ell considera una iniciativa en aquest sentit modèlica: el concurs convocat el 2007 pel Govern per plantar una escultura a cinc rotondes: «Hi van invertir 60.000 euros, uns diners crec que molt ben invertits: es va ajudar els creadors del país –Nerea Aixàs, Jordi Casamajor, Roger Mas, Joan Canal i jo mateix–, l'obra es va quedar aquí i les peces no desmereixen en absolut; al contrari».

Dos matisos, per acabar. D'entrada, un de qualitatiu: ¿quants escultors locals serien capaços de reunir obra suficient per omplir l'avinguda Carlemany? Es pdoen comptar amb els dits d'una mà, i encara en sobren uns quants. I el segon: la molesta tendència al somiqueig de part del –diguem-ne– estament artístic nacional: com diu un col·lega que prefereix guardar l'anonimat, «es poden discutir molts aspectes de la política cultural del país, però no podem imposar que a la gent li agradi el que fem. I la majoria de nosaltres encara ha de demostrar moltes coses...»

Escaldes ha gastat 220.000 euros en escultura al carrer des del 2006

Per a més informació consulti l'edició en paper.