Casamajor en la pell de Ferriol, el protagonista de Pa negre. Foto: EL PERIÒDIC

De l'Aula de Teatre de la capital al Kodak Theatre de Hollywood Los Angeles. Aquest és el trajecte –¿no està malament, oi?– que pot culminar Roger Casamajor (la Seu, 1976) si Pa negre –ell hi fa de Ferriol, el protagonista– passa el segon i definitiu tall i l'Acadèmia inclou la cinta del mallorquí Agustí Villaronga entre les candidates a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Caldrà una mica de paciència: els senyors acadèmics no es pronunciaran fins al 24 de gener. Pa negre no ho tindrà fàcil: es disputarà un lloc entre les cinc nominades amb mig centenar llarg de títols. I alguns fan mitja por: The flowers of war, superproducció xinesa de Zang Yimou; Pina, experiment 3D de l'alemanyWim Wenders; la francesa Le Havre, d'Aki Kaurismaki; In darkness, de la polonesa Agnieszka Holland, i Burnt by the sun: Citadel, del rus Nikita Mijalkov. És clar que Pa negre –basada en tres relats d'Emili Teixidor i estrenada la tardor del 2010– tampoc no és coixa: nou Goyas, 14 Gaudís i una Conxa de Plata la contemplen. I en la votació espanyola s'ha imposat a Pedro Almodóvar (La piel que habito) i també a Benito Zambrano (La voz dormida).

–¿Tan sorprès com la resta dels mortals, que apostàvem per Almodóvar el Gran?

–Ni m'ho esperava ni deixava d'esperar-m'ho. La veritat és que tampoc no hi penses gaire, en aquestes coses. I millor no fer-ho. Ha anat així, ha sortit bé, estem contents i satisfets, com és natural. I endavant. Ara s'haurà de veure fins on arribem.

–¿No resultarà Pa negre massa elitista i massa local, per als gustos de Hollywood?

–Pa negre té el segell personalíssim de Villaronga, i és precisament això el que la converteix en una coseta tan especial, tan delicada i tan universal: el mateix agrada a Catalunya que a la resta d'Espanya i –esperem-ho així– també a Hollywood. El bon cine no té pàtria ni fronteres. T'agrada vingui d'on vingui I Pa negre és cine del bo, no en tingui cap dubte.

–Els esnobs, els llepafils i els restrets diran: «Si opta finalment als Oscar, tan bona no pot ser».

–És que Pa negre és extraordinària en molts sentits: és una gran pel·lícula, sí, però també duríssima, incòmoda, colpidora. En absolut amable ni fàcil de veure. Però la història enganxa, la gent la viu amb intensitat i la fa seva. Això és el que al final converteix una pel·lícula en una obra d'art: la capacitat de transmetre sensacions, sentiments, estats d'ànim. Pa negre ho aconsegueix, i ¡ep!, això és realment difícil.

–Amb la mà al cor: ¿té possibilitats de ser una de les cinc escollides que optaran a l'estatueta?

–Siguem honestos: seria una sorpresa de les grosses. Però si hem arribat fins aquí, ¿per què no? I ja ha demostrat que té possibilitats: no oblidem que va ser una de les triomfadores de Sant Sebastià. És clar que Pa negre no juga sola i segur que se les haurà de veure amb grandíssimes pel·lícules.

–Si és una de les cinc, ¿el veurem el 26 de febrer al Kodak?

–Això se li ha de demanar a la productora, Isona Passola.

–Però posem que sí: ¿s'hi veu?

–I tant. I amb tota la il·lusió del món.

–Ni en el més delirant dels seus somnis s'havia vist caminant per la catifa vermella. ¿O sí?

–És clar que no. És una cosa tan gran que no la pots arribar ni a somiar.

–¿I ja ha començat a assajar el gest que posarà quan els fans li demanin autògrafs?

–Només entrar a les travesses d'aquest enorme muntatge ja és un premi major del que ens podíem esperar. ¿Catifa vermella? ¿Autògrafs? Quan arribi, li contestaré. Si arriba, és clar.

–Confessi: ¿era dels que es llevaven de matinada per no perdre's la cerimònia dels Oscar, o se la mirava a una distància prudencial?

–La veritat és que mai he matinat pels Oscar. Fins ara, és clar. No me les donaré de cinèfil fins aquest punt. Però sí que miro les travesses, a veure com està el pati, i l'endemà fa gràcia veure els guanyadors.

–¿Quantes vegades l'ha vist, Pa negre?

–Moltíssimes. Més de deu, segur. Entre les meves, molt probablement sigui la que més he vist i revist. I el curiós és que mai me'n canso.

–Que sigui la primera pel·lícula en català a la carrera dels Oscar, ¿un plus o un acte d'estricta normalitat?

–Estic orgullosíssim que hagi arribat tan lluny una pel·lícula produïda a Catalunya, a partir de la història d'un escriptor català, amb actors catalans (¡i un andorrà!) i parlada en català. Això vol dir que la indústria del cine fa les coses bé. Que els acadèmics de l'Espanyola considerin que Pa negre és la millor candidata per representar Espanya als Oscar és una satisfacció enorme.

–Però els espanyols, ¿no els tenien tanta tírria, als catalans en general i a la llengua catalana en particular?

–Sembla que no. Penso que la selecció de Pa negre contradiu precisament les moltes ximpleries que en matèria lingüística deixen anar alguns polítics. Està clar que al carrer la cosa no va per aquí.

–¿Ha vist La piel que habito i La voz dormida?

–Només la d'Almodóvar.

–¿Concideix amb els acadèmics: millor Pa negre?

–Són molt diferents. La piel que habito és una fantàstica pel·lícula d'un director extraordinari. Però si he d'apostar, ho faig per Pa negre, com és lògic. No tiraré pedres contra la meva teulada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.