Tres decennis llargs separen el número del maquillatge amb què comença l'espectacle, el més antic del repertori, de l'esquetx de malabars que va ser l'últim a incorporar-s'hi, ara fa dues temporades. Entremig, dues hores que resumeixen una vida dedicada a l'ofici de fer riure, des que Jaume Mateu, àlies Tortell Poltrona (Barcelona, 1955), va debutar en un escenari, el 1974 i com a cantant còmic de la Gran Orquesta Veracruz. Això és Els racons de la memòria, l'espectacle antològic amb què avui i demà recala a la Seu, en la primera etapa de la gira de tardor del Circ Cric que l'ha de portar per «tot el territori». Catalunya, s'entén, perquè al Principat no està previst que s'hi arribi per culpa de les sempiternes traves duaneres que converteixen, pel que es veu, un pur tràmit burocràtic en una mena de tortura kafkiana. Però aquesta és una altra història. A la Seu compareix, és clar, amb la Senyoreta Titat, la banda de música i també amb la puça Orzowei. Per cert, el Circ Crac estrena vela.

–No se m'enfadi, però, ¿hi algun número que s'hagi hagut de deixar al calaix per qüestions d'edat?

–Doncs sí: el de les cadires.

–Espectacular: una dotzena llarga de cadires en equilibri sobre la barbeta. És al Youtube. ¿Què ha passat?

–Per prescripció mèdica. Em feia mal el coll, vaig anar al metge i em va dir: «Vostè, ¿quants anys fa que ho fa, això?», «35», li vaig contestar. «¿I quantes vegades l'any?», «Entre 200 i 250» «¿I quan pesa?», «Cap a 60 quilos». I va i em diu: «¿Vostè es pensa que el coll d'una persona està preparat per fer això 250 vegades l'any durant 35 anys?». Resultat: fora cadires.

–¿Alguna disciplina que se li resisteixi especialment?

–La més exigent de totes és el funambulisme. Quan caus, és molt feixuc haver de tornar a pujar.

–¿La lesió més punyetera d'aquests 37 anys de carrera?

–Una carretada. Però no em queixo: va amb l'ofici. Només et diré que el traumatòleg ja no és el meu metge, sinó el meu amic. Sembla que hi estigui abonat. Però t'hi acabes acostumant, perquè l'ésser humà s'acostuma a tot.

–Diuen que ve amb la puça.

–Efectivament. Viatja sempre amb mi. No ha fallat mai a cap espectacle.

–Si la vida mitjana d'una puça és de tres setmanes, en 37 anys i segons els meus càlculs ja deu anar per la generació número 630.

–Orzowei és la mateixa des del primer dia. Ha viatjat molt i coneix molta gent. És una puça sàvia. Però sóc conscient que deu ser un cas d'excepcional longevitat. No conec cap altra puça que hagi viscut 37 anys, si t'he de ser sincer.

–La gira dels Racons de la memòria va començar el 2010. Però el Circ Cric s'havia passat els tres anys anteriors sense sortir dels quarters d'hivern al Montseny. ¿Per què tornen ara a la carretera?

–Ens vam plantar com a senyal de protesta per la precària situació del món del circ. Moure tot això pel territori no és fàcil, i encara més si has de travessar una frontera, com és el cas d'Andorra. Les administracions encara hi posen més traves. Sembla que hi ha la voluntat d'arreglar les coses, i vam pensar que sortint a la carretera hi podríem acabar de donar una empenta.

-Per als despistats com un servidor, ¿què reclama, el circ?

–Una legislació unificada, de moment d'àmbit català, de l'estil de la que ja existeix a les Illes Balears i a França. No pot ser que cada municipi ens reclami unes condicions diferents per plantar-hi la vela. Ha arribat el punt que quan penges els cartells en una població mai no saps si hi acabaràs actuant perquè cada ajuntament té la seva normativa. I totes diferents. És com si el conductor hagués de passar la ITV del cotxe a cada poble que té la santa mala sort de travessar.

–¿Solució?

–Fàcil: una mena de quadern homologat, amb les especificacions tècniques de les instal·lacions itinerants. Que cada cert temps es passés, és clar, una revisió exhaustiva. Com la ITV, vaja. I que no ens tractin com si fóssim firaires. ¡Som artistes! El circ és cultura.

–Els escassos circs que arriben cada temporada a Andorra són companyies amb nom pretesament internacional amb unes quantes bestioles decrèpites. No ajuda a millorar la imatge del gènere.

–Al contrari, perquè aquesta mena de circ es va extingir després de la Segona Guerra Mundial. Des del moment que els animals es poden veure per televisió, deixa de tenir sentit anar-los arrossegant per carreteres de mitja Europa. Aquesta mena de circ és el que pretenem eradicar. Ho volem canviar, i a fe de Déu que ho aconseguirem.

–Qui no surt a la televisió, no existeix. Vostè s'hi prodiga sorprenentment poc. Si més no, els últims anys. ¿Perquè no l'hi criden, o per convicció pròpia?

–L'art del pallasso és una cosa molt efímera que només té sentit amb el públic al davant. En viu. A la televisió, i prou que ho sé, pots derivar cap a una faceta més còmica, però al meu entendre, la litúrgia del pallasso només es desplega amb tota la seva màgia a la vela. Així que la televisió està fora del meu àmbit d'actuació.

–Ja que en parlem, ¿els deu alguna cosa, als pallassos de la tele?

–Fofo ja m'agradava, ja. I la resta de la família tampoc no és que em desagradés. Però jo sempre m'he sentit més a prop de la tradició d'un Charly Rivel. A més, els pallassos de la tele feien un tipus de pallasso poc pallasso.

–Als Racons de la memòria l'acompanyen la seva dona, la Senyoreta Titat, els fills grans -director d'escena i director tècnic- i la petita, mosso de pista. Tot queda en família. ¿S'enduen la feina a casa?

–El que fem és una forma de vida, una passió, una il·lusió. Un somni. Per tant, aquí es treballa les 24 hores del dia.

–El romanticisme del circ inclou detalls tan incòmodes com ara viure en una caravana. Vostès... ¿no dormiran a l'hotel, quan surten de gira?

–No, no, sempre a la caravana. Ens agrada així.

–Això de ser el pallasso nacional de Catalunya... ¿Cansat, de la llufa?

–La veritat és que em sento molt a prop de la comicitat del país. Així que sarna con gusto no pica, que diuen els castellans.

–El pallasso és dolç, tendre, sensible, poètic... Però una mica de mala llet tampoc no està malament, de tant en tant.

–També en gastem, també. I encara mes en el moment en què vivim.

–¿I què li indigna, al ciutadà Mateu, quan es treu el nas vermell?

–Absolutament tot. Porto una trentena de missions amb Pallassos Sense Fronteres, i cada vegada que torno a Barcelona m'entra la mateixa sensació d'injustícia que el món estigui tan mal repartit.

–¿Comparteix el neguit dels indignats del 15-M, o s'ha mirat aquest moviment ciutadà amb l'escepticisme que donen els anys?

–No, no. M'agrada que la gent reflexioni, que aixequi la veu, que es rebel·li. I si ho fa de manera no violenta, encara m'agrada més. Per això vaig visitar els indignats de la plaça de Catalunya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.