• Conxita Boncompte analitza en una monografia per què el dibuix de Picasso és l'embrió de la revolució cubista de 'Les senyoretes d'Avinyó'

Al cos de l'article, Pageses d'Andorra, dibuix a llapis i tinta (1906) que, segons Boncompte, constitueix el punt de partida de les dues obres que inauguren el cubisme; A la galeria, les senyoretes d'Avinyó i Dues dones nues, totes dues del 1907 Foto: THE ART INSTITUE OF CHICAGO // MUSEUM OF MODERN ART, NOVA YORK

No només van posar el Principat a la geografia picassiana. No. Les Pageses d'Andorra constitueixen la baula perduda del cubisme perquè porten –per dir-ho amb les seves paraules– la «llavor de la pintura més important del segle XX», la que va donar el tret de sortida a la revolució cubista en abandonar definitivament els conceptes de perspectiva i profunditat, fins aleshores canònics en l'art occidental: Les senyoretes d'Avinyó. Així ho sosté Conxita Boncompte, historiadora de l'art catalana que va consagrar al geni malagueny la seva tesi doctoral –Iconografia picassiana entre el 1905 i el 1907–, que ha prestat especial atenció a les Pageses d'Andorra i que ara torna a la càrrega amb un extens article publicat a l'últim número de L'Erol, revista cultural del Berguedà, dedicat al Picasso andorrà. Ja saben, aquest dibuix a llapis i tinta datat el 1906 a París –tot just arribat de la seva cèlebre i epifànica excursió a Gósol–, que el 1930 va ingressar a l'Art Institute de Chicago i del qual, i fins no fa gaire, només se'n tenien en aquest racó de món vagues referències més o menys fabuloses.

Exactament, fins que el 2010 la mateixa Boncompte va avançar les línies bàsiques de la seva investigació en una reveladora conferència a la Llacuna. Boncompte radiografia ara en quinze sucoses pàgines l'andorranitat de les Pageses –discutida per Palau i Fabre–, el lloc de privilegi que ocupa en el procés de gestació de Les senyoretes d'Avinyó i Dues dones nues –les obres que donen el tret de sortida del cubisme–i la interpretació iconogràfica del dibuix. Ras i curt: en endavant, la monografia de referència sobre les Pageses. La historiadora –i també pintora: firma el díptic de portada les recents Vivències meritxel·lianes– es preocupa especialment de raonar el títol. Segons Boncompte, quan el dibuix va ingressar a l'Art Institute de Chicago duia al dors dues inscripcions a llapis: la firma de Picasso i el títol en francès, Paysannes d'Andorre. Per tant, diu ella, «fa com a mínim 81 anys que aquestes pageses són andorranes». Aquest és també el títol que consta al catàleg Picasso, 1900-1906, de Daix, la bíblia d'aquest període del pintor, és el que utilitza John Richardson a la seva biografia canònica, i el mateix Picasso –que no batejava les seves obres– mai no el va rectificar.

Els dubtes sobre l'andorranitat de les Pageses els va introduir Palau i Fabre, en retitular el dibuix Dues andorranes i rostre de gosolana: per Palau, les pageses «ostenten els rostres de dues gosolanes per les quals Picasso s'havia mostrat particularment atret i que no sabem per què són designades, a voltes, andorranes, sens dubte perquè, per a molta gent, una andorrana és més localitzable geogràficament que una gosolana». ¡Anatema! Segons Boncompte, la divagació del poeta català –i amic de Picasso– constitueix «un exercici de llibertat poètica sense rigor científic i introdueix un factor de confusió al voltant de les Pageses». A banda dels arguments literals –el títol que consta al dors de l'obra, l'aval tàcit de Daix i Richardson, el fet que el mateix Picasso no ho desmentís mai– apel·la als estrets contactes entre Gósol i Andorra mantenien a principis del segle XX: a través de les dones que hi anaven a treballar com a minyones i temporeres, dels venedors ambulants i tractants de bestiar, dels vincles familiars que encara avui s'han mantingut, i, sobetot, del contraban, una activitat pel que es veu universalment practicada pels gosolians que va conèixer Picasso i que el va fascinar. De tot plegat conclou que el títol, Paysanes d'Andorra, «coincideix amb la denominació exacta que rebien els andorrans a la zona de Gósol, pagesos d'Andorra, i, per tant, les models picassianes podien ser perfectament andorranes o evocar dues andorranes». Acudeix finalment a arguments antropomètrics: «Les fisonomies ovals, els nassos rectes i figures fines són trets cvaracterístics de les dones d'aquestes muntanyes: Andorra, els Pallars, Gósol...»

De pageses a deesses

Igual de reveladora és l'excursió per la iconografia del dibuix, una obra de taller, diu Boncompte, acabada de polir a París a partir de notes del natural i que relaciona directament amb dues obres de l'any anterior, Dona jove dempeus i Dona amb ventall. De les Pageses en destaca el traç «delicat, lent, gairebé amorós i la rigidesa de l'estutària clàssica (...) que les apropen a la digniitat dels retrats divinitzats de Fernande», la musa de l'artista aquell 1906. Són una mare (la més baixa, a l'esquerra) i la filla vestides de festa però amb austeritat, «probablement per anar a ballar», amb els únics extres d'unes agulles i unes arracades. Sobta la dèria de Boncompte pel ventall que du la pagesa de l'esquerra i que ocupa, adverteix, el lloc central de la composició. Símbol, diu, de la fertilitat femenina, i que identifica amb les fases de la lluna i el cicle etern de la mort i la resurrecció. El tirabuixó que vincula les nostres humils Pageses amb la revolució cubista arriba al final: a París, sosté, Picasso anirà accentuant els trets més fèrtils dels cossos de les dues dones, el fon amb el tema del boc que en aquell moment estava explotant en la composició Els camperols, i de la fusió de tots aquests elements –passats pel sedàs de la influència pompeiana que havia descobert a París en una exposició dels frescos de Vil·la Boscoreale, així com de l'art romànic amb què s'havia topat al Pirineu– en surt Dues dones nues, que ben aviat evolucionaran fins a les deesses de Les senyoretes d'Avinyó.

Fins aquí, el fascinant periple que, segons Boncompte, condueix des de les Pageses d'Andorra «fins al temple-bordell on s'inicia l'aventura cubista». Pel que fa al dibuix, una obra de dimensions considerables –fa 63 per 42 centímetres i que, com s'ha dit, va ser donat el 1930 a l'Art Institute de Chicago per Robert Alllerton, hereu del fundador del First National Bank– queda per reconstruir-ne la prehistòria, aquests dos decennis llargs que van des del 1906, quan les recrea al seu estudi parisenc, fins que ingressa a l'Art Institute. Així que, amb una mica de paciència... Continuarà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.