• Joan Hernández s'estrena com a director amb el curt ?Hambrientos', homenatge al terror adolescent que es roda el cap de setmana a la capital, la Seu i Castellbò

El rodatge d'Hambrientos, ahir al vespre al Luxúria: asseguts, carn fresca i jove; rere la càmera, Casal i Hernández Foto: TONY LARA

Atenció els nens (i nenes, ep) d'aquest país i del d'aquí baix, sortint a mà dreta: resulta que un cosí germà de Leatherface i el seu amable pare sembraran aquest cap de setmana de sang i fetge Castellbò i rodalies. ¿Leatherface? Sí, home: Cara de Cuero, aquell paio armat de motoserra i ocult rere una màscara de pell humana que a principis dels 70 va saltar a la celebritat universal gràcies a La matanza de Texas. I tot, per culpa de Joan Hernández. L'actor i professor de l'Aula de Teatre de la capital deixa provisionalment els escenaris i es posa rere la càmera a Hambrientos, el seu debut en la direcció. ¿I què és Hambrientos? Un curtmetratge de 20 minuts escrit pel mateix Hernández i concebut com un explícit homenatge a l'slasher, el subgènere de terror amb adolescents en plena efervescència hormonal i psicòpata sanguinari a dintre. La matanza de Texas n'és, és clar, el títol paradigmàtic, amb el permís de Halloween, Viernes 13, les successives entregues de Pesadilla en Elm Street i, més modernament, la saga Scream.

El director va ser, confessa, un dels milions d'adolescents abduïts per les peripècies fílmiques de Cara de Cuero, Freddy Krueger, Jason i Michael Myers, entranyables criatures que poblaven les pantalles dels anys 70 i 80. Avui, diu, en consumeix les seqüeles, preqüeles i altres fills bords «per diversió». La qüestió és que d'aquesta noble fília cinèfila n'ha nascut Hambrientos, una aventura «totalment independent i autoproduïda al 100%» i que ahir es va començar a rodar al local Luxúria de la capital. Avui es trasllada a la Seu, on es rodaran els interiors, i demà, a Castellbò, on una borda del poble s'ha convertit en la Casa del Viejo Randy, la reglamentària mansió abandonada –¿els sona?– on una colla de xavals pretén passar un agradable i si pot ser lúbric cap de setmana. El que no s'imaginen és que d'abandonada, res de res: de seguida hi faran acte de presència el vell Randy i el seu fill, des d'ara mateix els dos psicokillers titulars del Pirineu oriental. Un pren els trets –oportuníssims, per què no dir-ho– de Xavi Fernández, un altre vell conegut de l'Aula (i del Sisquet de can Sinquede); l'altre, de Mateu Ubach, el Yàcula del curt homònim que tres cursos enrere es van treure de la màniga Alfons Casal Hèctor Mas, els dos curtmetratgistes oficials d'aquest racó de món.

Favor per favor

Per cert: Hernández els ha embarcat tots dos en la seva aventura slaher. Casal l'ha assessorat amb el guió; Mas forma part del repartiment –és Jake, el nano aturadet que es converteix contra tot pronòstic en l'heroi de la història que i s'endú finalment la noia com a premi (Jèsica Casal, ja que en parlem). I tots dos s'han implicat també en la producció i la realització de la pel·lícula: «Sóc nou en el mitjà, així que m'havia d'envoltar de gent que en sap. I ells en saben més que ningú, aquí». De fet, li tornen el favor, perquè El comte Yàcula va sorgir d'una idea que els va cedir el mateix Hernández. «Aleshores no em veia amb cor de saltar a la direcció. Ara sembla que ha arribat el moment. A veure què en surt». El repartiment el completen José Maset, Gemma García i Cristina Noguera, tots tres destinats a ser carn de canó, a fornir la sang i el fetge que esquitxen els 20 minuts de metratge.

Habrientos repassa conscientment, ja s'ha vist, els estereotips més suats de les pel·lícules de terror adolescent. Hi ha xavals joves i guapets; hi ha una gasolinera de mal averany, una casa abandonada i dos psicokillers amb gana endarrerida. La principal aportació d'Hernández al gènere són les armes de què els Randy es valen per passar a la història de l'slasher: Fernández –a la pel·lícula, Papá, i alumne pel que es veu de l'escola d'Hannibal Lecter– liquida les seves víctimes a queixalades; Ubach, Randy júnior, prefereix un clàssic com ho és la destral. Però les seves aparicions en pantalla sempre acaben igual: en un banquet amb carn jove i fresca com a tall. Val a dir que no és el primer psicòpata que es creua en la carrera de Fernández: «Ja vaig encarnar el de L'última copa, de Pinter, amb Somhiteatre. Però aquell era més psicològic. Aquest és més primari, destraler, si se'm permet dir-ho així. És un bestiota sàdic i sense empatia. I la veritat és que no cal gaire mentalització per posar-se en la seva pell».

Si el rodatge d'un curt amb matèria grisa nacional ja és una absoluta notícia en aquest racó de món i en aquests moments –Els tres soldats, dirigit per Casal i Mas, es va rodar a principis del 2009–, encara ho és més que Hernández l'hagi tirat endavant sense ni un cèntim de subvenció, cosa extraordinària en un panorama artístic com el nacional, on no s'acostuma a moure un dit sense el suport de la mamella pública. Per una qüestió de principis. Començant per la llengua: Hambrientos s'ha rodat en castellà, diu, «perquè és la llengua en què la meva generació va veure els clàssics de l'slasher, començant per La matanza de Texas. En algun moment vam pensar a rodar en angles, però l'accent pirinenc no acabava de ser gaire convinent». Ja es veurà si ho és gaire, de convincent, el castellà de Fernández, qui posava ahir Hambrientos com a exemple que «és possible que no cal més que entusiasme i imaginació per aixecar un projecte original i ambiciós». La llàstima, concloïa, «és que no hi hagi més creadors que s'hi llencin». Per cert, l'estrena del curt està prevista per al 13 de gener. Divendres, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.