Mossèn Ramon i, a primera fila, la subsíndica Bonell i el síndic Mateu, ahir al Fener. Foto: TONY LARA

Ho diu i rediu mossèn Ramon de Canillo, per si algú en vol prendre nota: «Em preocupa aquesta joventut tot just acabada d'arribar i que no sap a quin país es troba. No es pot construir la nova Andorra sense referents. I sense referents no es pot estimar el país». Ho va repetir ahir al Fener en la presentació de Vivències meritxel·lianes compartides, l'opuscle amb què ell mateix i també AINA commemoren el 90è aniversari de la coronació de la Mare de Déu de Meritxell. I naturalment, per a mossèn Ramon la patrona és un referent essencial de l'andorranitat i una de les seves dues «ninetes dels ulls». L'altra, també naturalment, és AINA, un projecte que va néixer el 1981, que va haver de superar unes profundes reticències inicials, i que constitueix precisaament l'eina amb què ha intentat inculcar l'amor per les arrels a successives generacions de nens.

De tot això parlen les Vivències, que ha compilat amb la molt legítima intenció de saldar un compte sentimental: «Sóc fill de pagesos de Bellcaire, i d'ells vaig aprendre que la terra sempre et torna el que hi sembres. Aquest país m'ha donat molt, i el llibre és una modesta forma de tornar-li una part de tot el que m'ha donat des que vaig arribar, el 1966». El volum, que es completa amb un DVD i un CD de la Missa de la Coronació que els Cantors Lliures van cantar el maig a la catedral de la Seu, incorpora sucoses perles com ara la crònica de la coronació de la Verge publicada el 15 de setembre del 1921 al diari La Veu de Catalunya i la carta del síndic del moment, Josep Gresa, demanant la col·laboració ciutadana per sufragar la corona de la Mare de Déu. També rescata el gravat de la talla romànica de Meritxell que Sergi Mas va crear el 1981 –una autèntica joia–, un missatge del síndic actual, Vicenç Mateu –present ahir al fener, junt amb la subsíndica, Mònica Bonell–, un ressenya històrica del santuari a càrrec de Benigne Marquès i un recull de goigs dedicats a la Mare de Déu. Per cert, Antoni Pol fa una incursió filològica i repassa els sis noms que ha rebut històricament la gavernera: gabernera, gavarnera, gabarnera, gavarrera i gabarrera. Ara només falta saber què n'opina la Comissió de toponímia: si amb s o amb c –de Serni, no sé si m'entenen...

Per a més informació consulti l'edició en paper.