• Columna publica el gener la seqüela de ?Blau de Prússia', premi Carlemany del 2006

El novel·lista, quan va presentar Blau de Prússia a la Biblioteca Nacional, el 2007 Foto: EL PERIÒDIC

Un fill molt desitjat. Tant per l'autor com pels lectors. Així descriu Albert Villaró la segona entrega de les peripècies negres d'Andreu Boix, l'inspector de la policia andorrana que va néixer a Blau de Prússia i amb el qual es va embutxacar el premi Carlemany del 2006. Una segona entrega que ja és al forn i que veurà la llum el gener, com a molt tard el febrer, i novament a Columna, la casa de Villaró. L'autor ha mantingut un silenci gairebé sepulcral, i només se li han escapat quatre detalls. El títol, per començar: L'escala del dolor. De la trama, res de res: sí, hi ha morts, en plural –que és el mínim que se li pot exigir a una novel·la negra– i transcorre a Andorra, cosa que tampoc no és gaire reveladora si tenim en compte que Boix és inspector del nostre servei d'ordre.

Unes engrunes de res, ja es veu, per anar obrint boca i plantejar alguns interrogants: ¿hi haurà excursió històrico-criminal, com ho va ser l'incendi de Meritxell en el cas de Blau de Prússia? ¿Ha superat Boix la pèrdua de la seva senyora, o conserva l'aire de pessimisme existencial que arrossegava quatre anys enrere? I sobretot, ¿qui serà el successor de Maurici Vilanova, l'encarnació del nou ric andorrà instal·lat en una casa fortalesa de Sispony i –deia Villaró– encarnació del tòpic nefast i etern del conductor andorrà: fatxenda, desconsiderat, nerviós i impredectrible. Una plaga, un perill públic»? Ja es veurà. Només cal una mica més de paciència. En qualsevol cas, el retorn de Boix l'incorpora de ple dret a la nòmina de sagues policíaques en actiu, i confirma de passada el gust de Villaró pel canvi de registre. L'autor ha alternat des dels inicis la novel·la més o menys negra (Obaga, Blau de Prússia) amb la històrica (L'any dels francs) o gairebé (La primera pràctica). Ara reincideix en la novel·la de gènere i obre el vedat literari d'una campanya que es preveu més escarransida que els últims i molt prolífics cursos. Però d'això ja en parlarem. I tampoc no ens podem queixar: un Villaró és un Villaró. I si hi ha l'Andreu Boix pel mig, encara més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.