• «Abarth s'està dedicant al Cinquecento, l'R2, i ha deixat l'S2000 una mica apartat, obsolet, i és una llàstima»

Albert Llovera, ahir abans de l'entrevista realitzada al seu despatx d'Andorra la Vella Foto: ÀLEX LARA

Albert Llovera està cansat. El seu cos ho nota amb unes tendinitis que el fan anar a sessions de fisioteràpia. No deixa de banda el treball físic, però assumeix que ha de baixar el ritme. Per això, després de trencar a Finlàndia va decidir agafar-se un temps. No va córrer a Alemanya i en l’horitzó té França i Catalunya, a l’octubre. I encara i tot la cita francesa tampoc no la veu clara. És un any fosc que el fa repensar-se la seva situació.

–Una temporada complicada.
–Molt complicada. Però el resultat primer va ser molt bo, a Jordània. Després hem sabut per què, perquè a Jordània jo portava un cotxe punter del 2010 i els que van anar allà portaven la unitat del 2010, no la del 2011-2012 com estan conduint ara. Com que hi havia la guerra, van enviar en compte dels cotxes nous, els vells i, és clar, nosaltres estàvem molt més a prop.

–Després de Jordània va ser quan van venir els problemes.
–A Sardenya van patir el trencament de la direcció, de la part esquerra, a un lloc que anàvem a 128km/h i a una carretera d’escassos tres metres, amb muntanya a un costat i barranc a l’altre, sense escapatòria, però vam anar contra la muntanya, vam enganxar una roca i vam bolcar. La sort va ser que anàvem de sostre cap al terra però no vam caure al barranc. Fins i tot vam poder moure el cotxe per no molestar a la resta de pilots.

–Una situació perillosa, aquesta.
–Sí, però quan va arribar el següent cotxe, que triga un minut, jo ja estava fora. M’ho vaig prendre molt bé, perquè només bolcar ja li vaig dir al Diego (Vallejo) que desconnectés el cotxe. Ell estava nerviós i li vaig insistir que el desconnectés tot i que no havíem parat. Ell no ho entenia. La raó és que sigui com sigui el que s’ha de fer el primer de tot és apagar-lo, perquè encara que s’incendiï o passi alguna cosa, jo no sé mai com sortiré. Ell ho farà molt ràpid però jo no ho sé mai. Sé que no m’he de posar nerviós.

–Sembla que sigui el més normal.
–He bolcat dues o tres vegades i m’he imaginat en situacions bastant al límit. Sé que m’he de relaxar. Els nervis no et porten enlloc.

–A Grècia, 8è després d’una avaria.
–A l’Acròpolis, al final del primer dia es va trencar la mateixa peça, però de l’altre costat. No vam tenir cap sortida de carretera però ens vam quedar penjats. Ens van passar tots, van venir els meus mecànics, van canviar la peça i ens vam apuntar al superral·li. Vam palmar bastant perquè et donen el pitjor temps i el penalitzen amb cinc minuts, però el que interessa sempre és completar el ral·li per si tornes l’any següent.

–El pal més fort va ser a Finlàndia.
–Sí perquè és un ral·li que m’agrada molt, és el que més he corregut juntament amb el de Catalunya, unes cinc vegades. La sort aquí és que la corretja de distribució es va trencar en un lloc que anàvem parats. L’any anterior va ser en quarta a fons i va explotar el motor, i això sí que és una despesa que haguéssim mort allà mateix. A Finlàndia la Michèle Mouton (la gran mànager de la FIA), i Ninni Russo (el cap dels S2000 del Mundial) ens van preguntar si era un problema nostre, si les peces s’havien de canviar, i llavors van veure que Abarth no estava invertint en el cotxe i em van dir que així no podia anar i que no em divertia. Saben que un pilot com jo és carismàtic al Mundial, però a mi també em sap greu no poder estar al Mundial amb garanties.

–¿Abarth ha posat algun problema per canviar peces?
–Abarth no està investigant més amb el cotxe aquest, s’està dedicant al Cinquecento, l’R2, i ha deixat l’S2000 una mica apartat, obsolet, i és una llàstima perquè era el millor cotxe que hi havia al 2009, al 2010 ja estava molt igualat amb Skoda i Ford, i actualment Skoda i Ford estan molt al davant, i Peugeot en asfalt molt més encara.

–I com veu vostè aquesta situació.
–A mi la part econòmica em ve d’Abarth, sóc l’únic pilot que tenen al Mundial i m’he d’aguantar. Puc dir que Abarth té ara un altre motor més potent, amb 16 o 17 cavalls més que el que porto, però l’hauríem de revisar després de cada cursa i no ens ho podem permetre. Encara he de donar gràcies que m’ajuden.

–¿No hi ha cap possibilitat que alguna altra marca es fixi en vostè?
–Va haver un contacte amb Skoda la temporada passada, però no va sortir perquè si bé la part econòmica era més alta que la d’Abarth, m’obligaven a anar amb un dels seus equips, i el problema es que moure tota una temporada així són uns 700.000 euros, i jo estic al Mundial amb no arriba a 350.000, que ja és.

–Del que li queda a vostè del Mundial, només té França i Catalunya.
–Ara mateix treballo per demanar el límit pel pagament de la inscripció de França, però ho veig complicat perquè si faig el Ral·li de Catalunya és quan compleixo amb els contractes, i no em puc arriscar a no poder anar. Apuraré per fer el Catalunya perquè la repercussió que tenim és el triple.

–Aquest any està sent molt difícil, ¿i l’any vinent què es planteja?
–Depèn del que surti en la part econòmica. Si no surt res, no em passa res per quedar-me una temporada al Campionat de França, al d’Itàlia i buscar-me dos o tres carreres del Mundial. No se’m cauen els anells de cap manera. Al contrari, com si he de fer el d’Espanya de terra, o el Tricolore d’Itàlia, que m’agrada molt.

–¿Creu que l’opció del Mundial serà molt complicada?
–És molt complicada. També estic corrent amb xavals de 23, 25 anys, que tenim menys diferències en les zones ràpides, però ni disposo del material adequat ni l’edat és la mateixa. I altra diferència és que ells tenen al darrere un equip que els  canvia les peces sense cap problema. Ells es dediquen a això, a ells els hi canvien les peces i a mi me les renoven, les arreglen i les tornen a posar. Com van ells és com s’hauria d’anar.

–Entenc que assumeix que l’any vinent no corre el Mundial.
–Amb el que disposo ara, no, perquè vaig molt just. Jo em guanyo la vida amb la meva feina i me la puc guanyar igual sense fer el Mundial. El que passa és que si a la FIA els agrada que estigui i em donen un extra, no tinc cap problema. Em passo 240 dies fora de casa i és molt temps, si tinc una repercussió econòmica, doncs bé, però si no no tinc cap problema en canviar. Jo el que vull és divertir-me, i faig resultats quan m’ho passo molt bé.

–¿Val la pena tant d’esforç?
–És complicat de dir-ho, però jo crec que sí. Les coses, si no les faig ara, el dia que les deixi de fer no tornaré a agafar el fil. Sobretot val molt la pena pel que em reporta a mi quan ho fem bé. És un esport poc agraït perquè tens més penes que alegries, però de totes maneres m’agrada molt veure que mai en la meva vida hagués pensat que podria arribar on he arribat, i menys encara continuant per mantenir-me on estic. També he de dir que cada any estic conduint més ràpid.

–Una notícia positiva és el llibre.
–No m’hauria pensat mai que vendríem el que hem venut fins ara. Anem per la segona edició, uns 9.000 venuts, i encara m’arriben correus de gent que se’l llegeix i se’l rellegeix, que és el que més em sorprèn. L’altre dia vaig estar a uns grans magatzems i no em tenen en la secció d’esportistes, sinó en la d’autoajuda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.