• Un article a L'Independant el 1961 ja tractava la polèmica del tancament comercial, arran d'una resolució del Consell

Turistes passegen per la capital, aquest estiu Foto: EL PERIÒDIC

El debat sobre els horaris comercials és un dels punts calents de discussió aquests dies, sobretot arran de la nova la llei del Govern per ampliar les restriccions horàries, i que ha d'entrar en vigor aquest setembre. Però el tema, que omple pàgines de diaris i converses de bar (i de botiga), és menys actual del que sembla. Anant enrere, molt enrere, la polèmica sobre l'hora més convenient per tancar els establiments comercials ja estava sobre la taula. Parlem de l'any 1961, és a dir, fa 50 anys, o mig segle. Redactors del mitjà francès L'Independant van desplaçar-se fins al Principat l'octubre d'aquell any per plasmar de primera mà les opinions dels comerciants. El motiu va ser la decisió del Consell General d'obligar a tots els establiments comercials a tancar a les 22 hores. Fins llavors, explica el periodista de L'Independant, la gran majoria ho feien fins a les 23 hores, i fins i tot n'hi havia que mantenien obert el seu comerç «fins les dues de la matinada».

Llavors no hi havia crisi, ni davallada de turistes. Tot al contrari. Andorra es trobava en plena ebullició comercial i els visitants pujaven amb l'objectiu de comprar el màxim, partint del destacat diferencial de preu. Però malgrat la pràcticament antònima situació que es vivia llavors comparat amb ara, les opinions dels comerciants no divergien massa, tant pel que fa als partidaris de tancar el més tard possible, com pel que fa als que reclamaven una restricció horària.

Això si, segons el mitjà francès, el treball de camp (realitzat a més de 20 comerços) els va permetre constatar que hi havia més persones a favor de la segona opció. És a dir, a favor de la decisió presa d'obligar a tancar a les deu de la nit com a molt tard.

Com a defensa a aquest punt de vista, els comerciants deien que «hi ha hores per treballar però hi ha hores també per descansar», i que els turistes tenen temps de comprar abans de les 22 hores, «o si no, poden fer-ho l'endemà», exposaven. N'hi ha que plantejaven la vessant més relacionada amb la conciliació laboral i familiar, també molt debatuda darrerament. «Després de les 22 hores hem de sopar, netejar, fer les nostres coses, i no acabem fins les 12 de la nit, o fins i tot a la una», lamentaven. D'altres són més directes, «és inhumà demanar als nostres treballadors que facin jornades de més de 12 hores». Precisament en aquest darrer aspecte, apel·laven als canvis socials de l'època: «Hem de seguir el progrés, fa 20 anys calia treballar 18 hores per guanyar una mica de diners, avui es pot guanyar el mateix treballant un nombre més reduït d'hores». Finalment, l'altra opinió donada era en relació als beneficis, «l'augment d'hores no farà augmentar pas el poder adquisitiu del visitant».

Els defensors de l'obertura sense restriccions, per la seva part, justificaven la seva demanda pensant en els visitants que arriben tard els dissabtes (llavors venir al país acostumava a ser una llarga travessa) i que volen fer les compres «després de sopar, per poder marxar ben d'hora l'endemà d'excursió», o «durant l'eufòria d'un passeig nocturn». També demanaven que no hi hagués limitacions horàries els mesos de més afluència, com juliol i agost, a més de caps de setmana importants de l'any. En resum, que malgrat la distància, 50 anys no són tants si es comparen les defenses de cada part. Ves a saber si d'aquí 50 anys estarem encara al mateix punt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.