Josep Maria Beal al despatx que té a casa seva, on va atendre EL PERIÒDIC Foto: ÀLEX LARA

Després que dimecres passat el Consell d'Administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) escollís el seu nou president d'entre els membres designats pel Govern de Toni Martí, qui havia presidit l'òrgan fa un repàs a la situació financera de la parapública i apunta solucions.

–La seva ha estat una presidència curta però intensa al Consell d'Administració de la CASS…

–És una frase que sempre queda molt bé. Jo diria que ha estat curta perquè havia de ser en principi de quatre anys i ha estat pràcticament d'un, i la realitat és que dins hem treballat molt. Jo,quan estic en un lloc procuro no estar inactiu, i les altres persones que hi ha al consell d'administració, tothom ha tingut un esperit molt de treballar i d'intentar fer coses i intentar trobar solucions, tot i que era molt difícil. Però jo penso que en aquest any, per resumir-ho, s'han fet coses i s'han posat les bases perquè a darrera ho trobin una mica més fàcil i puguin anar resolent coses. Tot i que serà molt difícil. És un tema molt complex la CASS.

–¿Quines són aquestes bases?

–S'ha treballat en tots els temes per intentar anar estalviant una sèrie de diners, tant amb les analítiques i proves radiològiques com amb els genèrics. I s'ha fet una auditoria per optimitzar el funcionament intern de la CASS. Teníem la impressió que realment, tot i que la gent treballa molt allà dintre, a vegades potser no en treuen el rendiment òptim, i el resultat de l'auditoria ha confirmat que és millorable. Penso que serà un dels elements que podran treballar.

–L'auditoria, ¿quins punts apunta per millorar?

–Més que res optimitzar la feina. Tothom, hi ha gent que fa moltíssims anys que hi és, o almenys una gran majoria, s'ha pres la CASS com una cosa pròpia i personal i per tant hi dedica molt esforç, però a vegades aquest esforç no es tradueix prou en resultats. Aquesta auditoria el que fa és marcar una mica les línies per optimitzar aquesta feina.

–Hi ha duplicitat de procediments o...

–La base de l'auditoria és de circuits de treball. Si millores un paper, que sigui més fàcil que faci el seu camí, tindràs millor resultat, i a vegades t'estalviaràs punts que són repetitius. Ells van estudiar el funcionament de la CASS, a nivell dels quadres directors, i van treure conclusions com aquestes, que a vegades hi ha feines que es dupliquen o que es podrien agilitar si s'apliqués un altre sistema. Van dir que calia una major implantació informàtica, tot i que hi ha un bon plantejament, però que caldria que n'hi hagués més. Aquí es trobaran amb el problema de les inversions, i veuran si es pot fer poc a poc o més ràpidament.

–Hi ha altres qüestions urgents a tractar a nivell de la CASS i que queden damunt la taula.

–De la CASS hi són totes, perquè hi ha tota la situació que s'ha plantejat a través de la nova llei, però també la situació que ja hi havia abans de la llei. Per exemple hi ha un element molt evident, i és que la CASS es fa càrrec d'una sèrie de despeses socials, de les quals jo penso, i allà vam arribar a la mateixa conclusió, que se n'hauria de fer càrrec el Govern. Perquè la CASS cobreix el que és cobertures per malaltia i prestacions d'aquest tipus, però el que són qüestions socials no haurien d'estar a càrrec de la CASS. Per tant això s'ha de treballar perquè el Govern ho absorbeixi. Hi ha una part que ho paga la CASS i després el Govern ho finança, retorna els diners. Però no és el mateix. La part de gestió l'ha de fer el personal de la CASS i per tant has de destinar part del personal per fer aquesta feina que és del Govern. Tot el sistema que deriva de la llei, en beneficis, coses que s'han intentat millorar, però també s'ha de tenir clar què és el que es pot pagar. I això és una de les bases de la CASS. Està molt bé fer prestacions socials però hem de veure sempre com les paguem, perquè sinó estem fent trampa. A través de la llei es van introduir alguns elements, tampoc hi entrarem perquè és molt extensa, però sense valorar que allò seria una càrrega i que no teníem un finançament previst. S'ha treballat amb el tema de les analítiques, perquè realment estàvem a un nivell molt elevat, i vam veure que pagàvem més cares les analítiques aquí que a França per exemple. No té sentit. Vol dir que allà han anat adaptant la modernització dels equipaments i el nivell de vida i aquí no s'ha fet. Un altre és el tema dels genèrics. És una cosa que a molts llocs ja s'està fent. Els metges no han de receptar la marca sinó que han de receptar el principi actiu d'aquell medicament. I això abaratirà, tot i que no molt perquè els laboratoris ja s'ho veien venir i han abaixat molt els preus dels medicaments clàssics. Dels moderns no però sí dels clàssics. És un element a tocar, i darrera d'aquest vénen totes les proves especials, radiologia... Tot això s'ha de revisar que sigui just. Vull dir que el professional es guanyi la vida dins uns límits. No cal que se la guanyi més que un altre, sinó que se la guanyi normalment. Tant el particular, que si baixen els preus revertirà en el seu interès perquè pagarà menys,com en la CASS, que paga el 75% d'això. Hi ha l'element de la cobertura del 100%, valdrà la pena veure si aquest 100% l'ha de tenir tothom en una sèrie de condicions. Jo podria tenir el 100% però jo tinc vergonya de tenir-lo perquè no el necessito. Per tant s'ha de mirar ben bé a qui es donen els beneficis del que paga la CASS. I finalment hi ha tot el tema de la jubilació. Això depèn molt del Govern, no depèn tant del consell d'administració de la CASS, perquè és un tema legal. L'anterior Govern estava molt en minoria i tenia moltes dificultats, l'actual Govern, que té una majoria sobrada, no té cap excusa per no aplicar una sèrie de mesures per intentar rebaixar o minimitzar el deute de la CASS.

–I revisant, en la branca general, només els genèrics i les analítiques, ¿n'hi ha prou?

–No. Això és un element important, perquè hi ha una despesa important aquí, però tota la resta que contempla la llei... La pregunta és, l'assegurat perdrà prestacions? No, jo dic que no ha de perdre prestacions per anar bé, el que potser ha de perdre són una sèrie de compensacions que estan posades allí i que si no es tenen calés no es poden fer. I això ho hem de tenir molt clar. Aquí tenim actualment una seguretat social tipus nòrdic però paguem com un país africà, perquè paguem menys que qualsevol país europeu, llavors hi ha alguna cosa que s'ha d'afinar. Hi participa, tot. És tot una qüestió l'elements que se sumen. No hi ha un element sol que diguis arreglo aquest i ho arreglo tot. Tant de bo hi fos, però no hi és. Aleshores s'ha de treballar sobre tots els elements.

–El dèficit de la branca general, previst de 35 milions d'euros per aquest any, prové de moltes coses. ¿De qui és la culpa es pot dir o també és repartida?

–La culpa és que hem viscut una sèrie d'anys en què teníem una economia molt bona i ens hem acostumat a viure, com en tantes d'altres coses no només en la CASS i la sanitat, per sobre de les nostres possibilitats. Tant en la branca malaltia com en jubilació, quan a Andorra hi havia una certa quantitat de treballadors, posem 42.000 que és el que hi havia més o menys fa un any i mig, les entrades que tenia la CASS eren importants. Quan baixes de 37.000, que és el que hi ha actualment, comences a anar coix. Sobretot perquè has anat augmentant les prestacions i la medicina s'ha fet més cara. Avui dia hi ha una sèrie de proves que són més cares que no ho eren abans perquè no n'hi havia. Per tant això repercuteix sobre la despesa de la branca general. Però com que a més a més tenim menys entrades, la quota d'equilibri es fa més gran. Ja no dic amb la de jubilació, que també, però és un sistema diferent. Si anéssim sobrats de gent, les entrades podrien anar compensant les sortides. A la que hi ha menys entrades, cada vegada anem més justets i arribarà el moment que no en tindrem prou i haurem de pouar de les reserves. Llavors serà quan la cosa es complicarà, perquè les reserves tindran un temps limitat de solidesa. Aquest és un altre problema.

–En el cas de les pensions potser hi ha més temps per actuar...

–No. Ha de ser ja, perquè si ens esperem després no podrem arreglar res. La jubilació s'ha d'arreglar ja. En aquest moment s'hi ha de posar tots els mitjans preveient què pot passar d'aquí 10 o 15 anys. Si comencem d'aquí cinc anys tindrem menys temps per resoldre les coses que si comencem ara. La urgència és posar els mitjans ara per evitar els problemes del futur. En la medicina és ara. De totes formes, en les reformes urgents juguem amb una avantatge, entre moltes cometes, que com que aquest problema que tenim aquí el tenen a tot arreu, no hem d'inventar res. L'únic que hem de veure és quines solucions han aplicat fora d'aquí s'adapten més al principi andorrà i buscar la manera d'instal·lar-ho. No serà agradable per a ningú, però és que no ho és enlloc perquè a tots els països, quan estan fent canvis, es troben amb l'oposició de la gent del carrer, que a vegades no ho entén i diu que els diners no me'ls has de treure d'aquí, pots anar-los a buscar allà on són. És un principi difícil de discutir. Penso que sí hi haurà un moment en què s'haurà de veure ben bé qui és que s'ha de protegir i qui no. Quan tens una situació econòmica que et permet una manera de viure, potser no necessites tanta protecció. L'has de tenir per si un dia la necessites, perquè jo puc tenir una situació econòmica que no sé d'aquí un any si la tindré, i si jo tinc uns drets, els vull tenir. Però potser en el moment en què no els necessiti me'ls hauran de retallar i donar a algú altre. Això és una afirmació difícil.

–No tothom hi està disposat.

–No tothom ho veu tan clar i normalment diu si tinc uns drets, vull els meus drets. Però aquí el polític és qui ha de fer la feina.

–S'ha plantejat l'increment de la cotització com a mesura per garantir el sistema de jubilació. ¿És l'única manera?

–Suposo que és una de les solucions. Després hi ha l'allargament de l'edat de jubilació. És un tema que s'haurà d'estudiar molt detingudament, i aquest sí, sobretot, tenim exemples fora d'aquí, i ens haurem de basar sobre aquests exemples. A la llarga serà problemàtic. No ho podia fer quan estava ala CASS, però ho puc fer ara, tot aquell que pugui, que es pugui plantejar un pla de jubilació pel dia de demà, jo li ho aconsellaria.

–Era la següent pregunta, si aconsellava tenir un pla de jubilació privat...

–Mentre era president no ho podia fer, ara penso que aquell que pugui, mínimament no hi serà de més. No perquè no es pugui cobrar, perquè penso que sempre hi ha el Govern al darrera, però és clar, el Govern arribarà un moment, ja passa ara, no té calés per a tot, i si ha de cobrir això, serà complicat.

–Tornant a la branca general, ¿s'haurà de vetllar més en el tema de les baixes, que hi ha qui diu que es donen bastant a la lleugera?

–Ara una mica menys. Però aquest és un altre problema. Estic convençut que hi ha gent que el que vol és aprofitar-se de la seguretat social. Són una minoria però hi són. ¿Què vol dir aprofitar-se de la seguretat social? Vol dir cobrar una baixa quan no es necessita, cobrar-la quan un té una altra activitat, o cobrar-la per no fer res. O aprofitar-se de fer-se fer una recepta per poder-se fer proves de fisioteràpia quan no cal. Tot això, evidentment, forma part del que s'haurà de trobar una manera de vigilar-ho per evitar els abusos. Però sempre són una minoria, el que passa és que tothom veu aquests. S'ha de vigilar que no n'hi hagi d'aquests o que n'hi hagi el mínim possible. Doncs cal una estructura per controlar això. Però penso que és minoritari, i la repercussió sobre la realitat de la caixa és molt poc important.

–Diferent és el cas de les proves. Més que duplicitat, és la multiplicitat que se'n fan. ¿És que som massa hipocondríacs o són necessàries?

–No, n'hi ha moltes que no. Ens les hem pagat perquè en un cert moment érem molt rics, però hi ha un cas típic que és el de les dones embarassades. No cal fer una ecografia cada mes, els formularis internacionals diuen que en un embaràs n'hi ha prou amb tres ecografies. Si en vols fer sis, en color o en moviment, el qui ho vulgui que se la pagui, però mèdicament, amb tres n'hi ha prou. I encara avui se'n fan moltes. La dona quan va al ginecòleg i no li fan una ecografia gairebé no ho entén. Això passa amb tot. Aquell malalt que se'n va a veure el metge i li demana que li faci la baixa i l'altre li diu que com t'he de donar la baixa si no la necessites. ¿Què farà aquell? Se n'anirà a un altre metge. És lliure, ningú li pot dir que no pot anar a més d'un metge. En una setmana pot anar a veure'n cinc o sis de metges, fins que trobi el que li convé. I aquestes visites, les pagarà la CASS. Això no és lògic que sigui així.

–¿Per això és important instaurar la figura del metge de referència?

–Sí. Hi ha vàries coses que estan en estudi per evitar aquestes coses i duplicitats. S'haurà de ser, finalment, molt restrictiu. No és una qüestió de retallar drets, és una qüestió d'ajustar-los. Tothom té dret a anar al metge, el que no té dret és anar a tres metges en un dia o a fer-se visitar per 14 especialistes. Això no és un dret, això és un abús. Per tant això s'ha d'arreglar.

–¿També hi ha proves que es podrien fer a l'hospital i seria més barat que anant pel privat, per dir-ho d'alguna manera?

–Tampoc obligatòriament. Penso que això és una qüestió del sistema de salut més que de la CASS, que ha d'establir a on s'han de fer les proves. Però penso que la llibertat que tinc d'anar a fer-me una prova a l'hospital o en un laboratori, no me l'hauria de treure ningú. El que sí s'hauria de vigilar és quantes vegades em faig l'analítica. I no penso que hagi de sortir més barat a l'hospital perquè és l'hospital que no en un laboratori privat perquè és un privat. Si hi ha un preu fixat per una analítica, que és el que s'ha de fer, s'ha acabat el problema. També és un element que encareix, una cosa és que el metge em recepti que em faci una analítica o una prova, i l'altra és que el metge la faci ell. Si cada vegada que vaig al cardiòleg em fa un electrocardiograma no hi ha control. Té raó de fer-lo o no, no ho sé. Però tots aquests elements, que n'hi ha molts, si es van optimitzant, l'assegurat estarà cuidat igual i no es carregarà excessivament la sanitat pública.

–¿Amb això es millorarien els números de la CASS?

–Sí. És una qüestió de sumes. Tot són miques.

–És que a vegades sembla que la solució passi per ampliar el marge de copagament. Les propostes acaben passant pel copagament.

–No ho crec. És una qüestió de prioritats, i això passa per veure que tots aquests elements que representen una despesa siguin els que cal però no més. Que siguin els que el malalt necessita però no en excés. Que el malalt estigui ben cuidat, però no sobrecuidat. Un cop haguem fet tot això, tots els elements, les analítiques, les radiologies, les proves mèdiques pels propis professionals, els genèrics, veurem què és el que convé. Ho veurà el legislador, no jo, ni la CASS. Ho veurà el legislador què és el que li convé més, si convé més pujar les cotitzacions, que és la via més senzilla, perquè el copagament és sempre complex. Tal com està la situació econòmica de la gent, no es pot carregar massa. S'ha de revisar aquest 100% o el 90%, veure que qui el tingui realment és perquè el necessita, sense excessos. Si després el dia de demà s'ha d'ampliar la xifra de copagament... Però penso, almenys dins la CASS, no s'ha plantejat mai en cap moment aquesta possibilitat. Així com alguna vegada s'ha parlat d'augmentar les cotitzacions, mai s'ha parlat d'augmentar la quantitat que ha de pagar l'assegurat fora d'aquest 75%.

–I per l'altre cantó, ¿els metges volen mantenir massa privilegis?

–Penso que els metges també haurien de participar. Estic d'acord que es guanyi la vida, però potser no estic d'acord en que se la guanyi massa. Algú, algun dia, no sé qui, i haurà de ser valent, s'haurà de plantejar de veure si els metges han de participar també en aquest esforç. Jo penso que sí.

–Per un cantó s'ha de vigilar d'anar retallant i vigilant que qui en surti més beneficiat és qui més ho necessita, però per l'altre hi ha coincidència a dir que hi ha punts que encara s'han d'arreglar i millorar, com és la cobertura dels estudiants majors de 25 anys o les cotitzacions dels autònoms.

–La qüestió dels autònoms és perquè es va fixar com a base el salari mig de la CASS. Cosa d'estadístiques. Si jo em menjo dos pollastres i tu cap, al final les estadístiques diuen que ens n'hem menjat un cada un. Aleshores, en el moment que fas el càlcul següent, en quant s'ha de basar, quin és el salari mig de la CASS. Qui ho va fer tenia molt bona voluntat però no ho va encertar. És molt senzill, és trobar un punt d'equilibri que no sigui aquest. És fàcil. L'autònom ha de pagar un 20% i el que se li diu és que com que no se sap què guanya, agafem un 20% del salari mig. En alguns casos és injust perquè guanyen moltíssim més, i en d'altres és molt complicat perquè no ho poden pagar perquè no guanyen això ni de lluny. És fàcil d'arreglar. ¿Què representarà això? Que hi hagi una entrada més petita? És pecata minuta. Tant això com la qüestió dels estudiants són quantitats petites, són coses que s'han d'arreglar, que carregaran més la CASS, però en un percentatge molt petit proporcionalment al que és el volum de la CASS.

–¿Hi ha hagut una falta de reacció dels governs anteriors davant els senyals que ja es podien anar veient d'aquesta situació?

–No m'atreviria tampoc a dir-ho. Penso que per a un govern, la qüestió de la sanitat és important, però no és la més important de totes, i la CASS no diria que és un tema marginal, però sí col·lateral. En l'esperit de la modificació de la llei de la CASS, penso que el legislador tenia la voluntat de millorar les coses, però és clar, la llei aquesta es va discutir en un moment en què l'economia estava encara en un nivell molt alt. No tenien tampoc la consciència. Durant aquest any que hem estat a dintre, el Govern s'ha trobat amb la dificultat que no tenia una majoria al Consell General i tenia els plantejaments molt difícils a fer. Vull dir que era molt complicat. Hi havia una voluntat i un sentiment que la cosa era complicada, sí, però penso que els governs sempre que ho han tingut a sobre la taula la voluntat d'arreglar-ho hi ha sigut. El que passa és que ara és urgent. Ara s'ha fet urgent perquè no s'ha fet prou durant aquests últims anys i la situació s'ha degradat molt ràpidament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.