• Joaquín Lois, ?pare' de l'orgue ibèric de la Massana, ha revisat l'instrument ibèric que ell mateix va instal·lar al cor del temple ara fa quatre temporades

Lois revisa l'ànima de la cadireta de l'orgue de Sant Iscle. Foto: ÀLEX LARA

Un orgue és un ésser viu, un organisme delicat malgrat el seu aspecte sever i robust, i extremadament sensible als canvis de temperatura i d'humitat. I a sobre, es desafina, tant si es fa servir com si no. Per això ha de passar periòdicament la corresponent revisió mèdica. I com que li és impossible desplaçar-se –comprensible en una mola que pesa tres tones i mitja– és el senyor doctor qui li ha de girar visita a domicili. Això és el que va succeir la setmana passada, quan l'orguener castellà Joaquín Lois (Segòvia, 1956) va plantar la paradeta a l'església de Sant Iscle per fer-li a la criatura una exhaustiva exploració. Ningú millor que ell, el creador d'aquest instrument d'estil ibèric que des de l'estiu del 2007 lluu al cor del temple massanenc, per comprovar-ne l'estat i l'evolució. El va dissenyar i en va elaborar a mà, un a un i amorosament, totes les peces i elements. Poca broma: 8.000 hores de feina. Ell i els seus ajudants van dedicar dues jornades senceres a revisar que tot estigués en ordre, perquè, siu «estan construïts amb materials vius, fusta i metall, i pateixen les condicions ambientals, sobretot al començament de la seva vida». Convé tenir en compte que en l'era d'Internet, l'orgue és encara un artefacte que funciona de forma totalment mecànica: «L'única peça que va amb electricitat, i que per tant, no hem fet al taller, és el ventilador». Una entranyable relíquia de l'era industrial. D'abans, fins i tot.

L'examen va consistir a revisar tots els elements de l'orgue: els 1.208 tubs, la llengüeteria, els teclats i el pedaler, la cadireta –aquesta particular excrecència que penja de la barana del cor i que oculta a l'interior un dels tres orgues que en realitat té l'instrument– i, atenció, el secret. Perquè els orgues tenen secret. I ànima, ja que parlem d'intangibles: . Però comencem pel secret, que és la caixa de vents que Lois revisa a la fotografia d'aquí al costat. Ras i curt: el mecanisme que l'organista manipula a través dels teclats i dels registres: «Quan toquem una nota obrim una vàlvula perquè l'aire hi pugui passar; el mateix passa quan premem un registre. Quan l'aire passa per la intersecció entre l'una i l'altre, es genera un so determinat». L'orgue de Sant Iscle, ja s'ha dit, són en realitat tres orgues –els dos que es toquen amb el teclat, i el del pedaler, que es toca amb els peus–i cadascun dels tres orgues té el seu secret, la seva trompeteria i la seva mecànica. La bona notícia és que l'instrument massanenc té una salut de ferro. Res d'estrany, la veritat, perquè els quatre anys que té no són res si es té en compte que la seva esperança de vida, diu Lois, no es mesura en anys, sinó en segles: «Hi ha orgues del segle XVI que encara avui sonen perfectament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.