Alba Sarraute és pallassa, sí i també malabarista. Foto: EL PERIÒDIC

Se la mirin bé, perquè l'han de conèixer: és una veterana del Festival de Pallasses –es va endur el premi del públic en l'última edició– i la temporada passada es va enrolar en aquella proposta tan (absolutament) exquisida com (francament) marciana i (clamorosament) ignorada que van ser les Badomies de l'Escena Nacional. Alba Sarraite (Argentona, 1983) s'ha convertit en la gran esperança blanca del nou clown català: li diuen pallassa, però és també actriu, acròbata, malabarista i consumada intèrpret de jazz. Formada a l'escola Rogelio Rivel de Barcelona i a l'acadèmia Fratellini de París, el 2009 va donar la campanada amb l'espectacle Mirando a Yucali –el que li va fer guanyar el premi del Festival– i ara reincideix amb La diva (Soy la otra), un espectacle total que combina circ, música i teatre i que aquesta nit clausura el cartell escènic de la festa major de la capital. A la plaça del Poble. Jo, de vostès, no me la perdria. I menys ara, que ens han matat el Festival de Pallasses.

–¿Pallassa o clown?

–Jo sóc l'Alba. Pallassa, si ho dic en català, i clown, si ho dic en anglès.

–¿Ha tingut alguna vegada, potser de petita, vocació de folklòrica?

–De folklòrica, mai de la vida. Ni Sara Montiel ni res. La diva de Yo soy otra s'inspira més en la vida d'Edit Piaf, per exemple.

–¿És La diva circ amb missatge enllaunat?

–Tampoc. Que el públic vegi l'espectacle, les peripècies d'aquesta dona a qui li costa estimar-se, pobreta, i que en tregui les conclusions que li sembli. O millor, que no en tregui cap.

–¿Per què hi ha més dives que divos?

–No ho sé. Però de divos també n'hi ha: ¡Llongueras, el perruquer, és tot un divo!

–Però són l'excepció, no m'ho negarà.

–Potser perquè és una figura, la diva, que històricament va néixer per donar gust als homes. Una conseqüència de mil·lennis de societat patriarcal. Les ballarines, les cantants i les actrius sortien a l'escenari i els homes que les contemplaven en triaven una o l'altra. ¡I ep, encara passa. ¿No va ser un fill de Gaddafi va pagar no sé quants milions a Beyoncé per tenir-la a la seva festa d'aniversari?

–¿L'ideal quin seria: que desaparegui aquesta diva que frega amb la prostitució de luxe, o que també hi hagi senyors disposats a fer de divos per satisfer les poderoses del món?

–Més que predicar conclusions el que pretenc és exposar una situació que pot acabar de manera tràgica, com en el cas d'Amy Winehouse i l'anomenat Club dels 27: el fet de tenir un do, no saber-lo gestionar i acabar caient en una espiral autodestructiva.

–Canviem de tema: la crisi ha sigut l'excusa per liquidar el Festival de Pallasses. ¿Alguna reflexió, vostè que n'era pràcticament la primogènita?

–El Festival va ser el meu trampolí quan acabava de sortir de l'ou, així que li dec molt. ¡De fet, si ara em diuen pallassa és per culpa del festival! És trist que se l'hagi deixat morir, perquè era una finestra per a gent jove, com va ser el meu cas, o per mostrar el que es fa a d'altres països. Però les coses evolucionen, i si els polítics creuen que no és una prioritat, no hi ha res a fer-hi. Anirem a un altre lloc.

–¿Pallassa per culpa del Festival? ¿Com voldria que li diguéssim, si no?

–És que pallasa és un nom que fa por: per la càrrega negativa que arrossega, perquè sovint s'identifica amb tot això de les animacions infantil, i perquè quan descobreixes grans figures com Leo Bassi i Tortell Poltrona, t'entra una mena de vertigen: ¡ni somiar a formar part d'aquesta colla!

–¿I en quin punt es troba vostè?

Has de saber trobar el teu lloc en un punt més o menys intermig, i ser conscient que, com solem dir, hi ha tants pallassos com nassos existeixen al món. Ser pallassa m'ha ajudat a entendre'm i, el que no és menys important, m'hi guanyo les garrofes. Molt més del que podia somiar quan vaig sortir de l'escola als 24 anys.

–El pallasso ha de ser sensible, tendre, dolç, poètic... ¿Per què no una mica de santa mala llet, que també és molt saludable?

–Ja hi ha el bufó. Bassi, per exemple, que té aquesta càrrega més crítica, que també sap atacar i que a mi m'agrada especialment, perquè el trobo més humà.

–¿I què li indigna, a l'Alba Sarraute ciutadana? ¿Comparteix les dèries dels indignats, o s'ha mirat el moviment del 15-M amb escepticisme?

–M'agrada, el 15-M. No pot ser que els expresidents de la Generalitat cobrin 100.00 euros anuals, ni que el primer que fan els polítics quan toquen poder sigui apujar-se el sou mentre es retalla la sanitat.

–La veig embalada: continuï, continuï.

Cal més transparència, els polítics han d'aprendre a escoltar. «És que no proposen res, els indignats, només el caos», diuen. No, no: el que reclamem és una forma més sincera, més generosa i més humana de fer política. Que s'espolsin aquests tics de divisme que gasten alguns. Començant pel molt honorable president Mas, que és un divo.

–Tornem al circ: ¿amb, o sense animals?

–Mentre els cuidin, no veig per què no han de tenir animals. Hem de distingir aquests circs tronats que s'arrosseguen de mala manera del circ tradicional i vocacional. A França, els cavalls de circ els cuiden com si fossin part de la família.

–¿Té algun vincle sentimental amb els pallassos de la tele, o per edat li sona a plistocènic?

–El pallasso de la tele de la meva generació va ser Tortell Poltrona amb aquell programa que es deia Poltrona Exprès. I Joan Busquets, a Saltapuça.

–¿Ser la germana petita i quasi la successora de Pepa Plana, pesa? ¿O amb gust no pica?

–Res d'això. Aquí hi ha lloc per a tothom i tenim dos estils molt diferents. Jo faig el meu caminet, i ella encara treballa. I a lo grande: ¡se'n va al Cirque du Soleil! Així que no li ha arribat l'hora de jubilar-se.

–Ja que en parlem: ¿li interessa, la proposta artística del Cirque du Soleil?

–I tant, que sí. No pots ignorar alegrement la companyia amb més recursos del món i que, per tant, pot enrolar els millors professionals. Segueixen una línia més tradicional, però quan els veig, flipo. I l'últim espectacle, Corteo, em sembla una obra d'art monumental.

–¿Somia a seguir un dia els passos de Pepa Plana?

–Hi ha molts Soleils: els espectacles establerts a las Vegas, els que giren des de fa 30 anys, i els més diguem-ne experimentals. No és el mateix Saltimbanqui que Corteo; ni Varekay és el mateix que Alegria. I depèn del moment. Plantejar-s'ho en teoria és pura especulació. Jo faig el meu camí, que ja m'està bé, i suposo que fins que no tingui un pallasso molt més agafat no arribaran ofertes més grosses.

–L'última pallassada que ha fet a la vida real?

–Pel meu últim aniversari vaig muntar un cabaret a casa. Ja sé que no és gaire original, però és que sóc pallassa, així que em passo el dia fent pallassades.

–Per acabar: ¿què li fa tocar de peus a terra a la pallasa Alba Sarraute?

–Els homes.

–Però els pallasos... ¿no eren com els àngels, que no tenen sexe?

–I tant, que en tenen. Afortunadament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.