Helena Miquel és Las Flores Azules; Òscar d'Aniello, Delafé. Foto: EL PERIÒDIC

La cita és dilluns, però convé anara agafant lloc: Delafé y las Flores Azules són el grup revelació del hip hop espanyol. Ja van avisar el 2008, quan El Corte Inglés els va fitxar per dir-nos que ja era primavera. Aleshores encara els acompanyava Marc Barrachina, àlies Facto, el tercer en concòrdia. Dos anys després van donar la campanada amb Vs las trompetas de la muerte, el disc amb què compareixen dilluns a la vela del Parc Central en el concert estrella de la festa major. Són Helena Miquel (Barcelona, 1972) i Òscar d'Aniello (Barcelona, 1977). Exparella i pluriempleats, per cert: ella compagina Delafé amb Élena; ell, amb Mishima. Però tornem a Las Flores Azules. Una pista: ¿recorden Mar el poder del mar? Una altra: ells són els autors i protagonistes de l'anunci d'estiu de la cervesa San Miguel. Poca broma. A la capital compareixen en mode extended: saxo, guitara, teclat, bateria, trombó i trompeta. Una gentada de set persones a l'escenari. Per cert: hi haurà confeti.

–Amb tanta penya, ¿on ha quedat l'intimisme marca de la casa?

–Les cançons conserven la seva essència més poètica. Seguim cantant Mar el poder del mar, per exemple, i jugant amb el confeti a l'escenari, però teníem ganes de canviar de terç, girar full respecte a l'etapa anterior amb Facto. Trobar una nova motivació, tant per nosaltres com per al públic.

–¿I ho han aconseguit?

–Una banda et dóna molta més presència escènica, és evident. N'estem molt satisfets. I la intenció és seguir amb aquest format. No sabem com enfocarem el nou disc, però una banda ens aporta molts recursos que hem d'aprofitar.

–El secret està en les trompetes.

–Ja teníem la idea que la pròxima gira seria amb banda, per oferir un directe més enèrgic, més vitaminat. ¿Com aconseguir-ho? Amb secció de vent i també amb bateria. Després van venir la guitarra i els cors. El títol del disc juga amb aquest concepte de canvi de cicle: la marxa de Facto no deixava de ser una mala notícia, però l'hem metabolitzat fins convertir-la en una ocasió per créixer. I això ens ho ha permès la incorporació del vent.

–Ja que parlem: de bolets ¿una recepta per cuinar trompetes de la mort?

–Amb rissotto, que és la meva especialitat. I també amb espagueti o truita. Però he de dir que no sóc gaire cuinera.

–Delafé destil·la vitalitat, bon rotllo... Però ara és l'hora dels indignats. ¿No toca una mica de mala llet?

–Potser sí, però la música també té una funció terapèutica, pot ajudar a viure millor, a ser més feliç. Començant per nosaltres mateixos: és molt més agraït defensar un missatge constructiu que no pas un de destructiu. Vaja, que també ens serveix per mantenir una actitud positiva i transmetre esperança. Si la gent marxa del concert amb un somriure posat, ¿quin problema hi ha?

–¿I què és el que li indigna, a vostè, si és que s'indigna per res?

–La injustícia. A tots els nivells: tant les petites injustícies quotidianes com els grans problemes del món. Quan es desequilibra la balança, i normalment del costat del poderós. Això em revolta.

–Aquest aire eteri que ens gasta en escena, ¿no tem que l'acabin confonent amb l'Audrey Tatou d'Amélie?

–No em veig tan fantasiosa com ella, la veritat, i per treballar en aquest món, crec que encara toco bastant de peus a terra. Sí que m'han dit que transmeto dolçor. Però per ser Amélie –i què més voldria– potser em falta imaginació.

–Doncs li ha sortit una competidora: Anna Roig.

–I té al seu favor que és mig francesa. Vaja: és més Amélie que jo. Sens dubte.

–¿Com es resol l'esquizofrènia aquesta de girar amb dos grups –Élena i Delafé– i dos discos a la vegada –D'herois i desastres i Vs las trompetas de la muerte?

–La gira amb Delafé l'acabem a finals d'any. Després acabarem de perfilar el nou disc, que tenim mig embastat. El nou d'Élena va sortir al juny, es va presentar el 15 de juliol a Caldes de Malavella i la gira començarà el 16 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic.

–¿I no hi ha interferències?

–És arriscat, sí, però ens venia de gust fer un disc amb Élena, i ens hi vam llançar. I com que el seu àmbit natural és el català, no té tanta repercussió com Delafé i és més factible compaginar-los. Al final, el més complicat és quadrar les agendes.

–Amb Élena van començar en anglès i es van passar al castellà. Aquest salt, ¿és imaginable amb Delafé?

–De moment, no, perquè l'Òscar és qui escriu les lletres, i les seves llengües són l'italià, per part de pare, i el castellà, per part de mare. Eell no s'hi sent tant a gust, quan escriu en català. Però mai no se sap.

–Fa tres anys van donar la campanada amb la campanya Ja és primavera del Corte Inglés. Ara tornen a arrasar a la tele amb l'anunci de San Miguel. ¡Així, qualsevol!

–Hem tingut molta sort, no ho negaré. Ens ho van proposar amb molt poc temps, vam escriure la cançó amb moltes presses, específicament per a l'anunci, i ha sortit molt bé. La idea que volien transmetre respectava molt la filosofia del grup. Fins i tot vam mantenir molts dels elements que utilitzem als clips: la bicicleta, el confeti... Vaja, que per a nosaltres és més un videoclip que no pas un anunci. I sí, suposo que arran d'això ens descobrirà molta gent.

–¡Venuts al mercat!

–Ningú no ens ho ha retret. Encara. Tot són oportunitats que tu decideixes aprofitar, o no. Tampoc ens llancem a la piscina amb els ulls tancats i a qualsevol preu. Alguna altra vegada ens havien ofert fer coses així i havíem dit que no.

–Patxi Medina, de Muyayo Rif, defineix tota la colla dels Manel i companyia com a pop Guardiola. ¿Encertada, l'etiqueta?

–No m'agrada, la veritat. Guardiola en sap molt de futbol i és a això al que s'ha de dedicar. ¡¿Que els Manel li deuen l'èxit!? Ell va dir que li agradaven i va tenir la seva repercussió, sí, però el fenomen Manel no és fruit d'això, sinó d'una bona campanya de promoció i d'un disc que tenia coses molt bones i molt noves: van ser dels primers de tocar aquesta tecla folk amb lletres quotidianes. I Guardiola hi va posar cullerada quan el disc ja feia un any i mig que voltava. Segurament citarà altres grups i no tindran ni remotament l'èxit dels Manel.

–Pau Riba diu que totes aquestes bandes del pop Guardiola fan cançons «per a tietes». ¿Exagera, o no se'ls ha escoltat gaire?

–L'èxit dels Manel és bo per a tothom. Han arrasat a Espanya, i és positiu que s'hagin arraconat d'una vegada els prejudicis que encara llastaven la música en català a la resta de l'estat. També he de dir que ens queixem que a Espanya no escolten els grups catalans, però els catalans tampoc no escolten gaire música en gallec o en euskera, que diguem.

–Sí, però... ¿música «per a tietes»?

–Com més oferta i més diversitat, millor. Amb el risc que al sac t'hi trobis de tot: grups bons, regulars i rematadament dolents. Hi ha qui s'enganxarà al folk per pur oportunisme, o perquè es pensen que n'hi ha prou a tocar l'ukelele. Però el temps acaba posant tothom al seu lloc.

–Anem acabant: ¿assistirà als concerts de Sopa de Cabra?

–No.

–¿Algun problema amb el rock català?

–Mai no en vaig ser gaire seguidora. Em va enganxar en una època en què jo ja escoltava molta música indie, sobretot grunge i noise –Nirvana, Pavement...– i estava en una altra ona. El rock català no m'arribava. I això no ho tries: la música t'arriba o no.

–Una mica rareta, ¿no?

–De fet, amb Élena vam començar cantant en anglès precisament per desmarcar-nos del rock català, per la por que ens posessin en el mateix sac que ells. Com que les nostres influències eren anglosaxones, semblava que el natural era cantar en anglès. També era una altra època i potser no concebíem el pop en català o en castellà com l'entenem ara. És clar que amb el temps et tornes més tolerant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.