Belda, l'acordió diatònic i dos dels seus badocs: el guitarrista Marc Serrats (Dijous Paella) i Lo Mante (Terra Ferma). Foto: EL PERIÒDIC

No tot està inventat. En absolut. Si no s'ho creuen, mirin –o, millor, escoltin– el Belda i el conjunt Badabadoc, l'aventura jamaico-catalana de Carles Belda (Sabadell, 1972). ¡Sí, home, l'acordionista de Pomada i també de Mesclat! Atenció al repte: passar pel sedàs caribeny –cumbia, rocksteady, rumba– el repertori més o menys canònic de la Nova Cançó, de la cançó que ja no ho és tan, de nova, i també del rock català. Concretem: ¿s'havia imaginat mai el lector com sonaria L'Empordà dels Sopa a ritme d'ska? ¿O La vall del riu Vermell, convertit en un reggae amb tots els ets i uts? ¿I La Catximba, d'Umpah-pah? ¿El S'ha acabat, dels Pets? ¿Al vent, de Raimon? ¿La gavina, de Marina Rossell? Doncs això és exactament el que proposen els Badabadoc (i el Belda) en el concert de demà al Parc Central de la capital. Perquè no tota la fusió comença i s'acaba (afortunadament) en el so rumber del Raval i rodalies. I, ep, ¡amb acordió! Els que busquin una dosi de mestissatge ortodox, tranquils: Bongo Botrako completa el cartell de la vetllada. Bon profit.

–La pregunta sembla òbvia: ¿calia, aquesta revisió en clau jamaicana del llegat musical autòcton?

–Absolutament. Pel que em diuen, l'estrella de la festa major de Sant Julià de Lòria va ser Marta Sánchez. No només calia: ¡és que era urgentíssim! A l'hora de muntar-nos-ho de retroguais tendim a pensar en Alaska i tota la Movida. I jo dic: ¿per què no Sau o Núria Feliu? Aquest és el clic que proposem.

–¿I no els quedava més a la vora i molt més nostrada la tenora?

–Precisament, acabem de gravar Escala de la vida, amb la cobla Sant Jordi... Així que ja ho hem tastat, això de la tenora. A veure: la nostra idea era fer música de ball, així de simple. L'orquestra de tota la vida ja està inventadísisma. Així que vam decidir portar les cançons ballables a un altre codi: el caribeny.

–No sembla un salt evident.

–La cultura caribenya ho és tot menys exòtica, a Catalunya. Pensem només en el rom, en Xavier Cugat i en els milions de grups de reggae i ska que des de l'època de Doctor Calypso pul·lulen pel país.

–Ja em perdonarà, però molt caribeny no ho sembla, l'acordió.

–Es tracta que la gent balli. Tota la gent. Fusionant el repertori català i els ritmes caribenys aconsegueixo que el Mustafà català el balli tant l'avi que recorda Rudy Ventura com el xicot a qui allò li sona a ska. I l'acordió es el meu instrument. Cosa que faig, la faig amb acordió. He tocat fins i tot hardcore, amb el diatònic.

–Catalunya, de gran ¿vol ser Jamaica?

–Ja ho ha sigut.

–¿Ho diu perquè temps era temps també el Principat va ser terra de pirates?

–Els catalans encara ho som, una mica pirates, ja. O millor, corsaris. Però ho dic per una qüestió geogràfica: la posició de Catalunya al Mediterrani quan la Corona d'Aragó tallava el bacallà és molt semblant a la que ocupen les illes del Carib a l'Atlàntic. ¡I no ens oblidem que al Carib existeix una illa que es diu Montserrat!

–Només els falta un Usain Bolt.

–Aquesta és una altra: resulta que Joaquim Rodríguez és el número 5 del rànquing mundial de l'UCI. I que cada cap de setmana els pilots catalans copen els podis de motociclisme. Catalunya ja és una potència esportiva. El que passa és que no en som conscients.

–Ja que parlem d'esportistes, dies enrere Patxi Medina, de Muyayo Rif, deia que a tota la penya del pop Guardiola –ja sap, els Manel i companyia– els falta sang, mala bava...

–Ho entenc. També Pau Riba ha dit que fan cançons per a tietes. Però jo no ho veig així. Per mi, tot el que sigui cantar en català i anar eixamplant el panorama és positiu. Aquests grups estan fent una molt bona feina que, a més, agrada molta gent. Jo inclòs. I es complementa, no es contradiu, amb el que poden fer Muyayo Rif, Kayo Malayo, La Troba Kung Fu o nosaltres mateixos.

–Vaja, que l'èxit del pop Guardiola és un signe de normalitat.

–Exactament: el que hem de fer és adonar-nos que som una cultura normal, molt més del que ens pensem, i desempallegar-nos de la llufa aquesta que som una cultura perdedora. Un mite perniciós, nefast. Hi ha un preocupant desajustament entre el que som i el que creiem que som. El dia que ho resolem ens quedarem molt a gust amb nosaltres mateixos i amb el món en general.

–Per complexos, el de poble escollit que gasten alguns catalans. Molts, vaja.

–Sí. Escollits... per perdre. Aquest complex no deixa de ser l'altra cara de la moneda d'una mentalitat esclava. Per això reivindico la normalitat: ni un poble de perdedors ni un poble escollit. Som normals. Molt normals. A veure si ens en convencem.

–La música, ¿és la continuació de la política per altres mitjans?

–Totes les manifestacions de la vida humana acaben convertint-se en actes polítics, en el sentit que tot el que fem no és més que el resultat d'un impuls innat: com viure i, si és possible, com viure millor. Deslligada d'això, que li dóna sentit, la política no és res.

–¿Per què la fusió no ha ocupat el loc que la Nova Cançó primer, el rock català després i, ara, el pop Guardiola, tenen en la Catalunya oficial?

–No hi estic d'acord: La Pegatina ha sonat molt, però molt. I Macaco ha sucat un bon sac de subvencions, no en tinguis cap dubte. El poeta Enric Casasses diu que el mestissatge necessita nou mesos per gestar-se. Que la resta és pur turisme. Mestissos són els meus fills, de mare navarresa i pare català. Mestissatge és el que passa a Andorra: un amic va venir un dia i es va qudar parat. «Parlen un català molt estrany, els andorrans», deia. «No, home, és que et parlen en portuguès». Aquesta música que n'hem dit mestissa no neix d'uns vincles profunds i llargs entre persones i cultures, sinó d'un concepte purament turístic, oportuista. ¡I que consti que m'agrada, eh!

–Ja que en parla: l'última enquesta d'usos lingüístics diu que només el 23% de la població andorrana té el català com a llengua materna, davant del 44% del castellà. Andorra, ¿ha deixat de ser un país català?

–En absolut. ¿Algú dubtaria que un poble alemany ha deixat de ser-ho, alemany, perquè la majoria de la població hi parla turc?

–Per acabar: al repertori de Badabadoc hi veig Llach, Marina Rossell, Raimon... ¿I Serrat?

–És que hi mantinc una relació difícil: en tinc discos i algunes cançons m'agraden molt. Però em costa de pair el seu posicionament social. És, en fi, un problema de filiació.

–¿Massa... espanyol?

–El dilema és a quin projecte nacional t'adscrius. I jo me'n vaig cap als de la meva corda, com és lògic.

–¿No es pot estimar dues dones a la vegada, y no estar loco?

–Hi ha qui pot; jo, no.

Per a més informació consulti l'edició en paper.