La cantant gallega en un posat estil Sharon Stone. Foto: EL PERIÒDIC

Un no té cada dia l'oportunitat d'entrevistar el més pròxim a una icona sexual que ha donat la música espanyola en l'última meitat del segle XX. I la gallega Marta Sánchez (A Corunya, 1966) és aquesta icona encara que, diu, no s'hi acabi de sentir còmoda i amb el permís de –atenció, que entrem en el túnel del temps– Samantha Fox i Sabrina. El cert és que poc queda avui de la «noieta» –així s'hi refereix ella– que el 1986 va substituir Vicky Larraz com a vocalista d'Olé Olé i que el 1990 es va convertir en èmula hispana de Marilyn Monroe plantant-se a la fragata Numancia per aixecar els ànims de les tropes espanyoles destacades a la Primera Guerra del Golf.

Olé Olé li va servir de trampolí per a una carrera en solitari que inclou set discos –el primer, Mujer, data del 1993, i l'últim, De par en par, del 2010– i una sonada i polèmica sessió de nus més o menys artístics a Interviú que va acabar als jutjats. L'any passat, i després d'un decenni de litigis, la revista era condemnada a indemnitzar-la amb 300.000 euros per incompliment de contracte. Un pessic de res que s'afegeix als 50 quilos –de pessetes– que ja s'havia embutxacat en el que es va arribar a conèixer com la portada més cara de la història d'Interviú. Segur que molts la recorden. Litigis de banda, el vuitè disc de la cantant ja és en camí: acaba de publicar-ne un tastet en forma de single, Get together, i quan acabi la gira d'estiu, tornarà a Los Angeles per enllestir-lo i que la criatura pugui veure la llum a principis del 2012.

Ahir va desfilar per Sant Julià en el concert estrella de la festa major amb un espectacle en què va evocar els èxits d'un quart de segle a la carretera, des de Soldados del amor fins a Desesperada, Tal vez i Colgando en tus manos. Tots sabem que té cos; veu, també, com no podia ser d'una altra manera en la filla d'un cantant d'òpera –el baríton Antonio Campó– apadrinada, atenció, pel gran Alfredo Kraus. El que segur que noés tan sabut és que fins i tot té virtuts terapèutiques: diuen les cròniques que la model veneçolana Daniela Spanic va despertar d'un coma profund després d'escoltar De mujer a mujer, un altre des grans èxits de Sánchez que van sonar ahir a Sant Julià.

–En 25 anys de carrera, ¿pot ser la primera vegada que canta a Andorra?

–Sola, sí. Però vaig venir una vegada amb Olé Olé, si no recordo malament.

–Amb Get together es passa a l'anglès i flirteja amb el dance. ¿Anirà per aquí, la nova Marta Sánchez?

–No crec que a partir d'ara em passi a l'anglès. La meva llengua és l'espanyol, òbviament, i tampoc tinc cap intenció d'abandonar el meu públic, el públic llatí, decisiu en la meva carrera. Una altra cosa és els artistes espanyols hàgim de perdre la por a cantar en anglès. Les discogràfiques sembla que tot just ara acaben de despertar. I he de dir que en això em vaig avançar: jo he grabat quasi tots els meus discos a Los Angeles. L'anglès se'm dóna bé, perquè he viscut un temps als EUA, i no hauríem de perdre mai de vista que és la llengua del pop i del rock.

–¿Per què aquesta necessitat de fer una aturada al camí? ¿Pel vertigen de la feina feta, o simplement, per la fascinació de les xifres rodones?

–Si hem de ser sincers, no és habitual que un artista compleixi 25 anys en actiu. En absolut. Sí que hi ha gent que segueix venent discos i que fa de tant en tant una aparició a la televisió per mantenir viva la flama. I no miro ningú. Però això meu són 25 anys, i ben aviat 26, sense interrupció. Algun mèrit té. I és una excusa ben bona per muntar una gira amb les cançons que més han agradat al públic.

–No sé si desitjar-li 25 anys més... ¡Correria el perill de convertir-se en Sara Montiel!

–Espero saber prou sentit comú per saber retirar-me a temps. A veure si me'n surto.

–Amb 20 anys acabats es va pcvertir en la cara i la veu d'Olé Olé. ¿S'imaginava remotament que un quart de segle després continuaria als escenaris?

–La carrera d'artista no ha sigut mai per mi un passatemps. Ni quan tenia 20 anys ni molt menys ara. Sempre me l'he pres molt seriosament i l'he entès com una carrera de fons. Dit això, hi afegiré que mai no m'hauria imaginat que publicaria set discos en solitari i que vendria milions de còpies. Mirat des d'aquí, fa vertigen.

–Faci balanç, faci.

–Han passat moltes coses. Bones i dolentes, és clar, perquè és molt de temps. Però puc dir amb un cert orgull que he tingut la sensatesa d'anar evolucionant: deixar Olé Olé en ple èxit no era tan evident; tampoc anar tastant altres estils, no encasellar-me, conservar la curiositat i ser musicalment eclèctica.

–Si pogués, ¿què esborraria, d'aquests 26 anys de carrera?

–Liquidaria sens dubte la pressió, millor dit, el xantatge a què em va sotmetre la revista Interviú per aquells cèlebres nus.

–¿I què se n'enduria a una illa deserta?

–La primera vegada que vaig gravar a Nova York amb Nile Rodgers. Soldados del amor.

–Ja que parlem dels nus d'Interviú, ¿quan sent a parlar de Marta Sánchez com a icona sexual dels 80 o 90, s'hi reconeix?

–El cert és que ho vaig intentar utilitzar de forma constructiva. Però no ho és menys que a la llarga em va costar déu i ajuda desempallegar-me de l'etiqueta aquesta de símbol sexual.

–Amb el permís de Sopa de Cabra, si pogués tornar enrere, ¿evitaria aquesta faceta més... icònica?

–Sí, sens dubte.

–¿I què sent avui quan veu fotografies seves dels anys 80?

–La veritat és que hi veig una noieta molt jove, inexperta en quasi tots els aspectes. Vaja, que no m'hi reconec gaire. Per no dir gens.

–¿Li costarà, explicar-li a la seva filla que va posar per a Interviú i que va cantar per als soldats a la primera guerra del Golf?

–No crec que faci falta explicar-li res. Entendrà que la seva mare es dedicava a una professió que podia comportar coses així. El que espero, en qualsevol cas, és que es pugui sentir orgullosa de la meva trajectòria. No veig que s'hagi de fixar només o sobretot en els aspectes més negatius d'aquests 25 anys de carrera.

–¿Què faria avui Marta Sánchez si no hagués donat la campanada com a substituta de Vicky Larraz?

–Ni m'ho imagino. Molt probablement tindria seria un ofici relacionat amb la creativitat. Però no ho sé. És clar que quan va passar tot el boom d'Olé Olé m'havia plantejat en alguna ocasió estudiar psicologia. ¡Qui sap si hauria sigut una gran psicòloga!

Per a més informació consulti l'edició en paper.