• L'escaldenc Antoni Sánchez és l'angelet retratat per Català-Roca al Pessebre Vivent del 1954. La imatge forma part de l'antològica que la Pedrera li dedica fins al 25 de setembre al fotògraf tarragoní

El protagonista d'aquesta història posa amb una còpia de la fotografia, ahir.

Foto: ÀLEX LARA

Una setmana enrere plantejàvem en aquestes mateixes pàgines un enigma històrico-fotogràfic: ¿qui era el Nen del paraigua, l'angelet del Pessebre Vivent que Francesc Català-Roca va retratar el 1954 i que avui forma part de l'antològica del fotògraf tarragoní que, sota el lema Català-Roca i fins al 25 de setembre, Catalunya Caixa li consagra a la Pedrera? Enigma resolt: el Nen del paraigua és l'home d'aquí al costat, l'escaldenc Antoni Sánchez, a qui EL PERIÒDIC ha localitzat gràcies a la col·laboració dels lectors. Recupera així el nom el protagonista d'una de les fotografies emblemàtiques de Català-Roca. Una fotografia que des del maig del 2010, i abans de recalar a Barcelona, s'ha exposat a Vigo i Valladolid juntament amb prop de 200 imatges més del pare del fotoperiodisme espanyol. Poca broma, perquè estem parlant d'una selecció que inclou autèntiques icones de la fotografia espanyola del segle XX, des d'El piropo i les putes del barri xino barceloní fins a la sèrie sobre els gitanos de Montjuïch, el guàrdia muntat que posa davant d'un pirulí amb anunci de farinetes i La cantonada, l'estampa amb pare i fill en una Barcelona boirosa i desolada que il·lustra la portada de La sombra del viento, el supervendes de Ruiz Zafón.

A diferència de la majoria de les seves companyes, el Nen del paraigua té nom i cognom. I no és estrany que siguin els d'Antoni Sánchez, el petit dels quatre germans de casa Becaina d'Engordany, perquè els Sánchez es van enrolar quasi en ple i des del primer moment en el Pessebre Vivent, aventura escènica en què Esteve Albert va involucrar tot el poble i que es va convertir, junt amb la sintonia de Radio Andorra i l'economia del basar, en un dels símbols de l'Andorra dels anys 50 i primers 60. Antoni va participar en totes les edicions del Pessebre, que es va estrenar el 1954 i que es va allargar fins als primers anys 60. Un altre germà, Carles, formava també part de l'estol d'angelets alats d'Albert, i un tercer, Josep, exercia com a contrabandista. Encara més: els padrins de casa Becaina, Joan i Elvira, feien de muler i de filadora. I la jove de la casa, Pepita Prat, vigilava a la plaça el foc i preparava el vi bullit per escalfar els ànims d'uns hiverns que tothom recorda duríssims.

Antoni tenia tres anys justos quan Català-Roca va fer el seu primer safari andorrà: era el Nadal del 1954, el de la primera edició del Pessebre, i en va sortir un reportatge que, sota el títol Las cien fighuras vivientes de Engordany i am text del periodista José María Carrascosa, es va publicar al número de gener del 1955 de la Revista de actualidades. Antoni va meréixer, atenció, els honors de portada. El curiós del cas és que el moment se li es esborrat del tot de la memòria: «No recordo que ningú em fes cap fotografia. Sí que identifico el lloc, just als prats de casa Sucarana, avui engolits pels edificis, i m'imagino que devia ser després de la funció, mentre esperàvem que ens vinguessin a recollir». Eren, en el seu record infantil, sessions maratonianes, que començaven cap a les 7 del vespre i que s'allargaven fins a la nit. Dues funcions setmanals, divendres i dissabte, que es van convertir en un atractiu turístic: pujaven autocars carregats de visitants que es miraven el Pessebre des d'unes graderies improvisades. Hi participava prop d'un centenar de veïns sota les ordres d'Esteve Albert, «un bon home, però estricte quan a l'hora d'actuar». Val a dir que el d'Engordany va ser el primer dels pessebres vivents que després han proliferat com bolets per la geografia catalana. Així que seu és el mèrit dels pioners.

Nen suplent / El vestit d'angelet, recorda Antoni, l'hi havien fet a casa –la cunyada era sastressa– amb el que quedava d'un vestit de comunió dels germans grans. Les ales les fabricaven –i sembla lògic– les monges de la Sagrada Família, «i s'havien de tornar». I el paraigua amb què a la imatge es protegeix de la pluja és un paraigua de pastor, «perquè al Pessebre també hi havia un ramat de corders que vigilava el Panxut». El cert és que Antoni va ignorar l'existència d'aquesta fotografia fins al 1987, quan l'Angelet –així és com la va titular el mateix Català-Roca–va formar part d'una magna exposició consagrada al fotògraf tarragoní que li va dedicar l'Spanish Intitute de Nova York. Des d'aleshores presideix el menjador familiar, amb altres fotografies del Pessebre Vivent com la que es reprodueix aquí al costat. «Érem set o vuit, els nens que fèiem d'àngel. Ens vestien i ens deixaven anar, sense assajar ni res. De vegades et tocava acompanyar Sant Josep i la Verge Maria, d'altres els reis mags... I he de dir que és casualitat que m'enganxés vestit d'angelet perquè vaig fer de tot, al Pessebre: des de pastor, fins a Nen Jesús. Com que era tan petit, era el Nen suplent quan no en trobaven cap altre de més menut», Val a dir que al reportatge de la Revista de actualidades, i segons Carrascosa, el paper estel·lar de Nen Jesús li va tocar a Nico –no en diu el cognom– «ros com el blat castellà, té dos anys i mig i d'ulls tan grans, n'he vist ben pocs».

¿Què té el Nen del paraigua per figurar entre les obres mestres d'un mestre de la fotografia? Segons el comissari de Català-Roca, Chema Conesa, El nen del paraigua resumeix l'ideari artístic del fotògraf i encarna el toc Català-Roca, la captura de l'instant decisiu teoritzat per Cartier Bresson i que el tarragoní va practicar de manera intuïtiva: «No hi ha res d'artificiós; la naturalitat, l'espontaneïtat i per tant la veritat és absoluta. Ell es limita a ser testimoni mut, ni participa ni intervé en l'escena. Així és com rescatava ell un moment de anodí i l'elevava a la categoria d'art». El Nen del paraigua encarna també una altra de les virtuts que converteixen Català-Roca en un humanista de la fotografia: l'empatia que traspuen els retrats, i que s'adverteix en la mirada càndida, la innocència i la veritat que emana d'Antoni, amb el seu paraigua, les seves ales, el seu vestidet i les seves sabatetes. Una empatia que tenia truc, perquè el fotògraf disparava la càmera des de l'altura de la panxa, donant-li a l'escena un punt de vista baix que enalteix el personatge. Amb aquests antecedents, en fi, potser no és somiar truites que un dia aquest¡ estupenda exposició que és Català-Roca recali un dia a Andorra. Posats a somiar, ¿i completar-la amb la trentena d'imatges que constitueixen la sèrie completa del Pessebre Vivent, junt amb les dues visites posteriors que Català-Roca va girar en aquest racó de món i que avui es conserven a l'arxiu fotogràfic del Col·legi d'arquitecets de Catalunya?

Per a més informació consulti l'edició en paper.