• Pep Coll evoca el periple andorrà del seu pare durant la guerra civil a 'Giranto', recull de relats de la Trobada d'escriptors al Pirineu del 2010

Va ser un dels centenars, qui sap si milers d'homes i dones per a qui Andorra es va convertir en sinònim de llibertat. No parlem ara dels fugitius de l'Europa ocupada pels nazis de qui s'han ocupat –estupendament, per cert– des de Claude Benet (Guies, fugitius, espies) fins a Rosa Sala (La penúltima frontera), sinó dels que fugien de l'Espanya republicana durant la guerra civil espanyola. Per motius diversos: per por a les represàlies dels incontrolats, o simplement per no convertir-se en carn de canó... El pare de Pep Coll (Pessonada, 1949) va ser d'aquests últims, i el novel·lista pallarès n'evoca l'episodi andorrà a Giranto: relats pirinencs sobre la memòria històrica, el recull de relats de la Trobada d'escriptors al Pirineu que va tenir lloc el 2010 a les Valls d'Àneu. Coll sènior i tres companys més van marxar el 26 de juliol del 1936 de Pessonada –d'on era, ep el Ciscu que el 1960 havia de delatar la Pastora, ja saben, el maquis hermafrodita que s'havia refugiat a Andorra el 1956– i, conduïts més o menys per el Baldomero de Torallola –un pastor reconvertit en passador que va cobrar pels serveis cent duros per barba– es van plantar en tres jornades a Salau, ja a l'altra banda de la frontera.

La següent fita va ser, és clar, el camp de con centració, en una mostra més de la proverbial hospitalitat francesa. Només hi va resistir un mes, abans de fugir de nou, però ara camí d'Andorra. Instal·lat a l'hotel Peres de la capital, es va posar a buscar feina de mosso amb el negut que només disposava de diners per a una setmana. Mala peça al teler, en un país que –diu Coll fill– «en aquella època era encara més miserable que el Pallars i el que sobrava era mà d'obra dels refugiats de la guerra d'Espanya». Però la fortuna li va somriure un matí a la Massana, que es va trobar els homes de cal Martí d'Anyós aixecant una paret de pedra seca. ¡El seu ofici! «S'hi va atansar, va donar-los el bon dia i sense més ni menys es va posar a fer paret amb ells». La van acabar en quatre dies. Aquella bona gent no es podia permetre el luxe de mantenir un mosso, «i menys de cara a l'hivern». Però li van fer un últim favor: encomanar-lo a cal Capdevila, una casa bona d'Anyós on va ser acollit gràcies a la generositat de l'hereu, que el va fer dormir a la seva habitació. S'hi va quedar els divuit mesos següents, fins que la guerra va acabar, l'abril del 39, i va tornar a Pessonada. Coll evoca també la dura vida del seu pare com a constructor de parets –seques o no– i n'extreu una lliçó d'alta humanitat: «Gràcies a una paret de rocs que va trobar un sostre a les valls fredes i inhòspites d'Andorra (...) El pare, lluitador infatigable en la dura guerra de les pedres, havia comprès que cada persona ha de construir alguna cosa sense pensar si la seva obra resistirà el pas del temps; ho ha de fer només per donar una mica de sentit a la seva vida».

‘Allez, allez'

El periple del pare Coll –«De l'altra guerra, la que apareix als llibres d'Història, l'home es vantà tota la vida d'haver-ne desertat»– no és l'únic toc andorrà (o rodalies) de Giranto. Albert Villaró combina a Patrimonis l'anècdota personal –va ser veí, porta per porta, de la vídua de Guillem d'Areny-Plandolit, el fotògraf, al número 1 del carrer Sant Ot de la Seu on va néixer– amb la professional, en recordar el trist destí dels estris de Plandolit en traspassar la vídua, el 1972: «El Quierdo, un veí del carrer del Carme que venia sacs de serradures (...) va fer no se sap quants viatges cap a la Palanca amb el seu carretó i va llençar al riu saques plenes de pergamins. Trenta anys més tard, com les restes del naufragi que fan cap a una platja, va arribar a l'arxiu una part dels milers de fotografies que don Guillem havia fet entre 1900 i 1932». Convé dir aquí que una altra part d'aquest llegat forma part avui dels fons fotogràfics de l'Arxiu Nacional. El relat de Villaró inclou un (probablement) involuntari gir de justícia poètica: resulta que el pare del novel·lista, veterà –ell sí– de la guerra civil espanyola, va ser un dels milers de refugiats republicans que van anar a raure al camp d'Argelers. També ell es va quedar amb l'hospitalitat gavatxa: «Recordava els senegalesos que li deien ‘Allez, allez', i amenaçaven de pegar-li amb un bastó». La subtil, freda i dolça venjança es va fer esperar uns anys, però va arribar. Anys després, diu Villaró, quan a la pastisseria paterna entraven francesos i volien pagar en francs, «es prenia la revenja i els feia fora de la botiga. ‘Allez, allez'». Va pel pare Coll.

Giranto, en fi, es completa amb una vintena de relats més. Atenció, perquè entre els autors del volum hi ha més d'una i de dues patums de la literatura catalana contemporània, des de Jaume Cabré (Poldo), fins a Maria Barbal (Fadrins) i Joan-Daniel Bezsonoff (Els camins obscurs de la romanística), sense oblidar el relat del coordinador del volum i ànima de la Trobada, el pallerès Ferran Rella, que firma el que li dóna títol al llibre, Giranto, pel prat a tocar e València d'Àneu on les tropes franquistes van afusellar al final de la guerra civil una desena de veïns d'Isavarre. Rella hi reconstrueix en clau de ficció un episodi que considera paradigmàtic de la repressió i de la recuperació de la memòria històrica, si se'm perdona el sintagma. Per cert, diu Rella que la inestabilitat del Govern Bartumeu va impedir que Andorra acollís al juny la Trobada d'escriptors, que al final s'ha traslladat a... ¡Solsona! I diu també Rella que l'any que ve ho tornarà a intentar. Una idea per al ministre Esteve Albert. A veure.

Per a més informació consulti l'edició en paper.