Ripo i la seva la branquta de romaní posen a l'avinguda Meritxell d'Escaldes Foto: ÀLEX LARA

És l'autor d'Univers urbà, la sèrie d'escultura monumental que des de mitjans de juliol il·lumina les vies comercials d'Escaldes, i una de les patums de l'exrpressionisme figuratiu contemporani: Juan García Ripollés, àlies Ripo (Castelló, 1923). A la fotografia d'aquí al costat hi falta –ja és casualitat– el mocador de banyes que ha convertit en signe d'identitat. El que no hi falta és la inseparable branqueta de romaní que mastega incansablement per prescripció mèdica, diu. Ripo és un artista atrabiliari i de tornada de quasi tot, pintor de parets fins als 25 anys i avui un dels tòtems de l'escultura pública. Fins a Escaldes l'ha acompanyat la polèmica: Carlos Fabra, el sempitern president de la Diputació de Castelló, li va encarregar una escultura per al no menys polèmic aeroport d'aquesta província espanyola. I n'hi ha que això no li ho perdonen. Es veu que, a Espanya, un artista només pot acceptar encàrrecs de institucions governades per socialistes o nacionalistes. En fi.

–L'art, ¿és qüestió de mida?

–En absolut. Depèn de la necessitat de cada artista. Hi ha qui es mou en espais molt petits perquè és un sardineta, i hi ha qui és tauró i necessita per tant tot l'oceà.

–Potser és qüestió de posició: només quan l'artista la té es pot permetre el luxe de les grans proporcions...

–Indubtablement, els diners ajuden a ser lliure. Però tots els materials són nobles i es poden fer obres grans amb materials ben econòmics. Al final el que compta és la necessitat de parlar, d'expressar-se. I jo he fet coses grans quan no tenia un cèntim. Quan volia pintar un quadre gegant robava els llençols de la pensió on m'estava. I després no hi podia tornar, és clar.

–Per crear obres com les d'Univers urbà, ¿on s'hauria de robar el material?

–Totes aquestes persones que diuen: ‘Si tingués un estudi'. O: ‘Si tingués un marxant'. O: ‘Si tingués més pressupost...' No me les crec. Són excuses. Si tens la necessitat de parlar, parles. I no esperes a ser gran, ric o a tenir marxant per fer-ho.

–Hi ha qui ha descrit la sèrie escaldenca com un creuament entre Picasso i Mariscal. ¿Satisfet? ¿O ofès?

–Senyal que tinc pare i mare. És un honor. La desgràcia seria no tenir-ne. El creador que diu no tenir cap referència en absolut no és més que un ignorant i un mentider. Ningú és absolutament original, ningú pot dir que no s'assembla a cap altre. És impossible. En el món de la creació sempre hi ha referències, coincidències... Que no té res a veure amb copiar. ¿Mariscal? Doncs no hi havia pensat mai, però...

–A pocs metres de les peces d'Univers urbà hi ha Noblesse du temps, el rellotge tou de Dalí. ¿Un rival?

–¿Per què? Ens manifestem, no rivalitzem. L'ocell del bosc canta perquè necessita cantar. Li és igual si algú l'escolta o no. El mateix fem Dalí i jo. ¿Que ara estem a la vora l'un de l'altre? D'altres estem molt allunyats. L'important és ser-hi.

–Una pista per interpretar aquestes criatures.

–Impossible. Em manifesto en cada obra segons el que sento en aquell moment, sense un propòsit preconcebut. No tinc un pla, em moc per sensacions. Un dia tinc ganes de treballar en gran format, i ho faig. Un altre faig com aquell que no té ganes de sortir de casa i s'arrepapa al sofà del menjador, i faig una obra petita.

–Ha reivindicat sovint els seus orígens humils. ¿Es considera un sans culotte de l'art?

–És que el meu ofici és pintor de brocha gorda, de parets. És el que vaig fer fins als 25 anys. Una altra cosa és la meva afició, que és pintar i fer escultures. ¿Un sans culotte? No em considero res. Pinto perquè és una necessitat vital. De fet, sense art la vida no m'interessaria en absolut.

–No li ha anat malament.

–No, no. Tota la vida he sigut molt treballador, però és que a més tot el que ingresso ho inverteixo en Ripollés: si m'encarreguen una escultura pública i acabo el pressupost perquè l'obra se m'ha disparat, hi poso de la meva butxaca. En fi: que moltes de les meves escultures m'han acabat costant diners. I molts diners. Però puc dir amb el cap ben alt que sempre he fet el que he volgut fer. Sense data d'inauguració, per cert. Un exemple: l'aeroport de Castelló, que ja s'ha inaugurat i encara no he acabat l'escultura que em van encarregar.

–Ja que en parla, hi ha qui diu que Ripollés és l'escultor del PP. ¿Li molesta?

–Això són coses dels mitjans, que han creat una imatge absolutament distorsionada. L'obra no és un retrat de don Carlos Fabra, per molt que ho repeteixin. ¡¿Que l'escultura té un ull tancat?! Home, qualsevol que hagi estudiat la meva obra sabrà que és una constant. Molts dels meus fills són una mica pícars. Ho veuran en les que hi ha a Escaldes: moltes piquen l'ullet, i no per això són retrats de don Carlos Fabra [a qui falta un ull que va perdre de nen].

–Perdoni la insistència, però: ¿és Ripollés l'escultor del PP?

–Qui diu això és un cabró. Així de clar ho dic.

–¿És veritat que va pintar el bany d'un pis que Marilyn Monroe tenia als Camps Elisis de París?

–Ho és. Quan era pintor de parets. Però he de dir que aleshores no la vaig reconèixer. Un dia me la trobo al cartell d'un cine. ‘Ostres, però si és la senyora a qui li estic pintant la casa!' Afegiré que a mi sempre m'han agradat les senyores més... opulentes, estil Sofia Loren o Brigitte Bardot. Mai he entès el morbo que despertava Marilyn.

–¿Tip que li demanin pel seu vestuari, pel barret i per les túniques?

–Sempre he sigut una persona lliure, he viscut a la meva manera. ¿El barret? Al cap dels anys resulta que tinc el meu barret. Me'l faig jo mateix: un mocador de quatre nusos, i apa.

–¿Res a veure amb el màrketing...?

–Voler cridar l'atenció així em faria vergonya, em semblaria ridícul. Per ser diferent no cal esforçar-s'hi. Quan veig que hi ha qui es pinta la cresta, o que es posa una arracada al nas... ¡Que gilipolles, penso! El primer que ho va fer, sí. Però, ¡¿la resta?! Quina falta d'ima inació, de personalitat i de caràcter. Això no és ser diferent.

–¿I la branca de romaní?

–De romaní o de farigola. Per no desgastar més l'esmalt de les dents, el dentista em va dir que m'hi posés un escuradents. Si li hagués fet cas, hauria semblat que sempre sortia del bar, així que vaig optar per una branqueta de romaní. I ara no puc estar-me'n. La necessito com el fumador la seva dosi de nicotina. En certa manera és com a la guerra, que les mares ens feien posar un cordó a la boca quan hi havia amenaça de bombardeig...

–¡¿Com?!

–Sí, per tenir la boca oberta si queia una bomba per allí, i que l'onada expansiva no ens rebentés els timpans.

–Per acabar, ¿què hi feia vostè a ¿Quién vive ahí?, el programa deLa Sexta?

–Ni idea. M'han fet tantes entrevistes... De televisió no en tinc ni idea. Fa 30 anys que ni en tinc ni la veig. Una vegada fins i tot vaig anar-me'n d'un programa, de tan absurd com era: ¡hi havia un paio que deia que havia estat a la lluna i que n'havia portat una pedra, i la volia ensenyar! Era tan vergonyós que vaig aixecar-me i vaig marxar. El productor em va perseguir perquè tornés. ‘Haver-ho pensat abans', em deia. Si veiés la televisió hauria sabut que allò era una autèntica burrada.

–Com a valencià que és, ¿com ha viscut l'afer Camps?

–Que consti una cosa: un càrrec públic hauria de rebutjar per principi rebre qualsevol tipus de regal. Dit això, hi afegiré que em sembla ridícul que per tres vestits hagin armat aquest enrenou. ¿¡No hi ha coses més importants de què preocupar-se!? Ara bé, i torno al començament: el que havia d'haver fet Camps des del primer dia és dir la veritat, si és que li van regalar els vestits. I tot s'hauria acabat allà.

–Per tant: ¿ben dimitit?

–M'ha semblat un gest honest de la seva banda. Però em disgusta com s'ha conduït en tot aquest afer.

Per a més informació consulti l'edició en paper.