• Els arqueòlegs restauren les estructures que servien per cuinar i escalfar el castell

Estructura d'una de les llars de foc restaurades, amb les lloses de pissarra sobre una base de granit Foto: EL PERIÒDIC

Els habitants de la fortalesa de Sonplosa també tenien el foc, com Viggo Mortensen a La carretera. Però ells en sentit literal, no pas figurat. I per sextuplicat: sis són les llars de foc que s'havien excavat en les anteriors campanyes a la Margineda. Molt afectades per l'erosió –i no és estrany: els més antics tenen vuit segles de vida– però encara recognoscibles. Van ser recobertes amb una capa de geotèxtil per evitar que es continuessin deteriorant, fins que aquest estiu els ha tocat el torn: un equip d'arqueòlegs ha restaurat cinc de les sis estructures de combustió. Una intervenció que n'ha restituït aproximadament l'aspecte original. El resultat el poden veure aquí dalt. Val a dir que aquesta és probablement el més espectacular de les llars reconstruïdes, perquè fins i tot conservava l'estructura doble de lloses de pissarra: al calaix inferior s'hi posava el foc, i sobre la llosa superior s'hi cuinaven els aliments, diu l'arqueòleg José Gallego.

Aquesta llar és de les grans –fa uns dos metres quadrats. La més petita només fa cap a mig metre. I totes estan datades entre els segles XII i la primera meitat del XIV, coincidint amb el final de l'ocupació de la fortalesa. No se sap ben bé quina distribució tenien –si estaven situades a la cuina, a la gran sala de reunió, o al cos de guàrdia– però sí que tenien no només una funció gastronòmica sinó també –i potser sobretot– que feien d'estufa. Com adverteix Gallego, «les llars de foc són estructures típiques dels assentaments humans des de l'antiguitat fins al segle XX. Servien per cuinar i també per escalfar els habitatges, especialment en zones d'alta muntanya i on les habitacions es construïen en pedra, que conserva molt la humitat».

Per aquesta mateixa raó, les llars de foc són elements habituals en els jaciments arqueològics. Les de la Margindea, però, tenen una especificitat que les singularitza: estan fetes amb llosa de pissarra, mentre que l'habitual –continua l'arqueòleg, especialitzat precisament en la restauració d'aquestes estructures– és que es construïssin en argila: «Això demostra que els habitants de Sonplosa coneixien molt bé les extraordinàries qualitats de la pissarra per conduir i conservar la calor». Es tracta, en qualsevol cas, de llars de foc eminentment rústegues. Que ningú no s'imagini la imponent xemeneia d'un castell escocès. De fet, diu Gallego, més que xemeneia molt probablement el fum s'escapava per un forat practicat al sostre i cobert per una teula perquè l'aigua no entrés a l'estança. El tiratge habitual, conclou, fins que no es va inventar la xemeneia. La restauració de les cinc llars de foc, «que s'estaven fent literament pols», ha consistit en la recuperació de la pedra de granit que els servia de suport amb morter de calç pigmentat i l'aplicació d'un consolidant químic a les lloses de pissarra per evitar la pèrdua de més partícules. No es pot dir que hagin quedat llestes per cuinar-hi un àpat medieval, però el cert és que ara mateix constitueixen probablement l'element més identificable de tot el jaciment. Ara només falta que obri al públic. Però aquesta és una altra història. I sembla que va per llarg. Aquest estiu ja no serà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.