• L'antològica de Català-Roca a la Pedrera inclou el retrat d'un angelet del Pessebre Vivent d'Engordany. El fotògraf va treballar sobre el muntatge d'Esteve Albert el 1955
• Una pregunta que busca resposta: ¿qui és el nen del paraigües?

El Nen del paraigües, fotografiat el Nadal del 1955 per Català-Roca a Engordany Foto: FONS FRANCESC CATALÀ -ROCA / COL·LEGI D'ARQUITECTES DE CATALUNYA

Vet aquí una obra mestra de Francesc Català-Roca, el pare de la fotografia documental espanyola: és el Nen del paraigües, un dels angelets del Pessebre Vivent d'Engordany que Català-Roca va fotografiar el Nadal del 1955 per a la Revista de Actualidades, Artes y Letras. L'angelet escaldenc forma part de les prop de 200 imatges –en blanc i negre i dels anys 50 i 60– de la monumental antològica que la Fundació Catalunya Caixa li consagra fins al 25 de setembre a la Pedrera de Barcelona i sota el lacònic títol de Català-Roca. En realitat, es tracta d'una versió ampliada de l'exposició que ja es va poder veure la primavera del 2010 a la Fundació Barrié de Vigo, i que ha passat per Valladolid abans de recalar a la Pedrera. Aquí, ja s'ha dit, amb un afegit que repassa la molt poc coneguda faceta de Català-Roca com a fotògraf d'arquitectura.

Però tornem al que ens interesssa, el nostre angelet amb paraigües, ales i botes. El retrat forma part d'una sèrie sobre el Pessebre Vivent que inclou una vintena llarga de negatius i que, com tot el fons Català-Roca, es conserva al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Dues són les preguntes que planteja. La primera és òbvia: ¿qui és el nen del paraigües? El curiós del cas és que el reportatge de la Revista de Actualidades on es va publicar –amb honors de portada, per cert– cita un bon grapat dels actors d'aquella primera edició del Pessebre –des d'Elena Altimir, que hi feia de Verge Maria, fins al mateix Esteve Albert, un Sant Josep «eixut i patriarcal», segons el periodista José María Carrascosa–però en canvi s'oblida de consignar el nom de l'angelet. Així que s'agrairà qualsevol informació al respecte.

L'altra pregunta no ho és menys, d'òbvia: ¿què té aquesta fotografia, precisament, perquè figuri al costat d'algunes de les icones de Català-Roca, des del piropo del barri xino –ja saben, els marines de la US Navy festejant amb les senyoretes de la vida– fins a La Cantonada, estampa de pare i fill passejant per un carrer boirós i desert que il·lustra la portada de La sombra del viento, passant per d'altres de no menys celebèrrimes, com ara la sèrie sobre els gitanos de Montjuïch o el policia muntat que posa davant d'un piruli amb anunci de farinetes... ¿Què té, dèiem, el Nen del paraigües? El fotògraf Chema Conesa, comissari de l'exposició i profund coneixedor de l'obra de Català-Roca –s'ha capbussat en els prop de 200.000 negatius que integren els seus extraordinaris fons– ho té claríssim: «Aquesta imatge resumeix el seu ideari artístic i la seva forma de treballar. El toc Català-Roca». ¿I quin, era aquest toc? «Ell entenia la fotografia com l'art de rescatar de la realitat una escena, un moment, per molt anodí que semblés. Fixem-nos en aquest nen: l'ha caçat en un moment que no s'ho esperava, mentre es protegeix de la pluja o de la neu. No hi ha res d'artificiós; la naturalitat, l'espontaneïtat és absoluta. El mèrit de Català-Roca consisteix a capturar amb la càmera aquest instant decisiu, segons la fórmula encunyada per Cartier Bresson i de la qual Català-Roca, que la va practicar de manera intuïtiva, va ser un precursor».

El fotògraf humanista

Perquè Català-Roca no manipulava ni preparava les escenes que retratava. Era un testimoni mut i silenciós de la realitat, que es plantava davant del que succeïa davant dels seus ulls i esperava que el moment, l'instant decisiu arribés. Si arribava, és clar, perquè –diu Conesa– el fotògraf era extremadament exigent amb la seva obra i només conservava els negatius bons. La resta, a les escombraries. Era, dèiem, un testimoni mut, que no intervenia, no feia posar ni donava instruccions als personatges. I els contemplava amb una mirada humanista. Vet aquí un altre dels seus secrets que té, curiosament, una explicació ben tècnica: «Si ens hi fixem, el punt de vista de les fotografies és força baix. Treballava amb una càmera de format mitjà que disparava a l'altura de la panxa. Amb aquest senzill recurs, que avui ens pot semblar obvi però que aleshores era absolutament innovador, dignifica els personatges que retrata. Les seves fotografies traspuen sinceritat i empatia».

Aquesta és una altra rara característica de Català-Roca, que ha proscrit la lletjor de la seva obra. I té mèrit, perquè el gros d’aquesta obra –si més no, la més recordada– té per escenari l’Espanya trista, bruta i desolada dels anys 50 i 60. Ell, continua Conesa, no fa política. No denuncia les condicions socials i laborals dels espanyols de l’època. Es consagra a elaborar una «poètica de la realitat», en paraules d’un dels fills del fotògraf, Martí. I de passada, firma l’acta de naixement del modern fotoperiodisme espanyol. Perquè Català-Roca –fill, recordem-ho del també fotògraf Pere Català Pic, autor d’Aixafem el feixisme, el cèlebre cartell de l’espardenya trepitjant una esvàstica– és el pare de la generació dels Massats Miserachs, Maspons i companyia: «Fins a ell, el fotògraf era un simple tècnic que es limitava a disparar una màquina tonta, que reproduïa cegament la realitat sense que l’autor hi intervingués. Català-Roca trenca amb aquest prejudici i demostra que hi ha moltes maneres d’abordar la realitat. Que el fotògraf és també autor, per la forma com enquadra, pel moment en què dispara. Ell tria la del testimoni mut, gairebé invisible. I hi afegeix, és clar, una tècnica impecable».

Un revolucionari, en fi, que també  va tenir algunes espifiades sonades –com ara vaticinar la mort del blanc i negre davant del color, amb la cruel paradoxa que el més conegut de la seva obra correspon a l’època del blanc i negre– i que avui, assegura Conesa, hauria aprofitat les possibilitats del digital per buscar el seu color, una autèntica obsessió que el va portar a organitzar el seu equip de revelat en color. Un revolucionari quasi desconegut fora d’Espanya però que, insisteix el comissari, figura per dret propi al costat dels grans de la fotografia europea del segle XX.

El millor del cas és que la sèrie sobre el Pessebre Vivent no és l’única de temàtica andorrana en l’extensa obra de Català-Roca. A banda del safari del 1955, al fons dipositat al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya s’hi conserven prop de dos centenars més de negatius que van ser localitzats el 2010 per EL PERIÒDIC (veure el número del 22 de març). Corresponen a dues sèries diferents i ja inclouen algunes imatges en color en color: la primera escapada data de l’estiu del 1968 i hi predominen vistes turístiques del centre de la capital i d’Encamp, des d’un interior de la Rotonda fins a la plaça Benlloch a l’hora de l’aperitiu. La segona, a un hivern de la primera meitat dels anys 70; Català-Roca es va fixar sobretot en les pistes de Grau Roig i el Pas de la Casa. Un patrimoni fotogràfic de primeríssima fila i en gran part inèdit que espera, en fi, ser conegut i divulgat com es mereix. Aquí queda la idea.

Per a més informació consulti l'edició en paper.