La banda de Cornellà, amb Patxi al fons (cabell curt, sense ulleres). Actuen demà a la Nit Reggae d'Escaldes Foto: EL PERIÒDIC

Ja fa anys que Escaldes es va apuntar a la febre mestissa. Amb un toquet reggae, que fa potser més fi. I liquidat per culpa de les vaques magres el concert més o menys mediàtic de la festa major –l'any passat va ser Pastora– la condició de cap de cartell recau aquest curs en Mayayo Rif, hereus de la tropa ravalera que a finals dels 90 es va anar covant a les mamelles de Dusminguet, Macaco i companyia. Demà compareixen a la Nit Reggae del Clot d'Emprovat al costat de Trikitown i Malakaton. Uns polsims de crítica social, molta canya i un cert regust d'acampada indignada. Prometedor còctel. N'hem parlat amb Ptaxi Medina (Cornellà, 1976), veu i líder de la banda.

–Els han col·locat a la Nit Reggae. ¿No hauria de ser més aviat mestissa?

–Ens està bé, però no és precisament el reggae la base de la nostra proposta. Toquem molts pals i tenim reminiscències jamaicanes, sí. Però qui s'esperi una banda de rastes, s'endurà una decepció.

–El repertori: ¿venen amb el disc nou o encara espremen les últimes gotes de l'anterior, Construmon?

–El disc sortirà a la tardor. Portem el repertori de la gira Construmon, ampliat amb temes nous. Ja que en parlem, el disc es dirà Pa'lante. Un títol que parteix del que ens va passar l'estiu passat [la mort, en accident de trànsit, del saxofonista de la banda, Álvaro Barbero] però que intenta transmetre un missatge positiu. Va ser un moment clau. Ens vam dir que havíem de tirar endavant, i res millor que gravar un nou disc.

–I Pa'lante com serà: ¿més Muyayo, o un altre Muyayo?

–El so és el de sempre, però amb temes més elaborats, no tant de directe com ho va ser Construmon.

–¿Amb alguna incursió electrònica?

–No, no, no. És un disc guitarrero, amb els vents molt presents...

–¿No li tindran al·lèrgia, a la invasió electrònica?

–Tampoc, però som de la vella escola: guitarra i vent. Tot a mà i bufant.

–El mestissatge equival a música verbenera, incapaç de parlar de coses serioses... ¿Un tòpic fill dels prejudicis i la desinformació?

–Efectivament. Per nosaltres, la música és un instrument de reivindicació. De fet, quasi tots els temes incorporen un missatge de crítica social. Constructiva, però crítica. I mirem de ser conseqüents amb el que diem.

–A Pa'lante, ¿contra qui disparen?

–Hi ha un tema que es diu Crisis. El tema és obvi. Apuntem als polítics, i aquest rar vici seu d'incomplir impunement totes les promeses. Es tracta de convidar els espectadors no a fer-se mala sang, sinó a passar de la queixa a l'acció. No n'hi ha prou a rondinar, que és el més fàcil. Ja sabem que no resoldrem els problemes del món, però això no ha de ser excusa per a la inacció.

–La música mestissa, ravalera, va esclatar en plena bonança econòmica. I ara, amb les vaques magres, el que es porta és el pop melòdic dels Manel i companyia. ¡Quina paradoxa!

–Així és. Estem al·lucinats, amb tot això. ¡Però ep, nosaltres vam tocar amb els indignats de Cornellà!.

–¿Que eren dels acampats, vostès?

–Jo, no. He participat en acampades per altres mogudes, i aquesta ja no em tocava. ¡Que tinc fills! Però, ep, Alguns dels muyayos sí que s'hi va quedar alguna nit, a la plaça de Catalunya .

–¿I com s'hi duen, amb Pastoras, Amics de les Arts i tota la patuleia?

–¡Es lo que hay! És la música que ja li està bé al govern actual, en la línia de no ficar-se en problemes, no implicar-se en res... I penso que aquesta falta absoluta de compromís és una equivocació. Però ja s'ho faran.

–Conclusió: ¿la música mestissa és d'esquerres, tripartita, i el pop, de dretes i convergent?

–Tampoc. Respectem aquestes bandes, perquè s'ho han currat. El retret que els podem fer és que no aprofitin el ganxo que tenen per introduir algun missatge de crítica social. No seria res de nou: recordem Llach, Raimon i tants altres de la Nova Cançó. Eren tant o més melòdics que aquests grups de què parlem, però tenien els pebrots per aixecar la veu.

–El pop és avui el que el rock català als 90: la música oficial del règim. ¿Per què el mestissatge mai ho ha sigut?

–Per vocació i per naturalesa: el mestissatge és i ha de ser contracultural, contestatari i marginal. El dia que sigui la música de capçalera del president de la Generalitat, ens ho haurem de fer mirar. D'altra banda, tinc una teoria que potser et farà riure. A veure: Catalunya, avui, sent, pensa, escolta i parla a l'estil que marca Pep Guardiola: tranquil·litat, suavitat, poc compromís, aversió a la contundència... I la música que avui arrasa, començant pels Manel, és la que li mola a l'entrenador del Barça. De fet, una bona etiqueta per tots aquests grups seria la de pop-Guardiola.

–Per acabar: i amb el rock català, ¿quina relació hi han tingut?

–Per edat, el vaig mamar. I va ser una època guapa. No em refereixo a Sau, és clar, però sí a Umpah-Pah, per descomptat. I a Sopa de Cabra. Tenien el seu que i eren tota una altra cosa. El que hi ha ara és molt light. Molt. Els falta sang. I no ho dic jo: li vaig sentir fa poc a Pau Riba en una entrevista. I té tota la raó. Manel, per exemple: em va sorprendre el primer disc, que ben produït. Els vaig anar a veure en directe i... No hi tornaré. Una mica més de canya, sisplau, perquè aquest missatge conformista acaba fent escola, i així va la societat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.