• El Prat del Roure es va omplir anit en l'adéu del director de l'esbart Santa Anna

El cos de dansa en els primers passos de Contradanses, la coreografia amb què va començar el festival Foto: TONY LARA

Per una vegada, l'important va succeir anit abans que els dansaires comencessin a ballar. Qui ha sigut el director de l'esbart Santa Anna durant els últims quinze anys, l'home que –com repeteix amb ben legítim orgull– ha portat la formació escaldenca al Palau de la Música Catalana, al teatre de l'òpera del Caire i al Gran Teatro de l'Havana, va trencar el protocol i va pujar a l'escenari just després del ballarí Xavier Cambeiro –a qui es va homenatjar pels seus 25 anys a l'esbart– per a una última al·locució davant de qui ha sigut el seu públic des del 1996. Joan Fosas (Rubí, 1938) va ser breu, com déu mana i perquè –va dir– «jo sé ballar, no pas parlar». Però ho va dir tot: «És gràcies als meus dansaires, a la junta de l'esbart i sobretot al públic que l'esbart ha arribat fins on ha arribat. Me'n vaig, però no ho deixo al 100%. Ajudaré en el que pugui i en el que se'n demani. Estic trist, és clar, però a la vegada satisfet, content i orgullós pel nivell amb què deixo l'esbart. Gràcies a tothom, i que l'espectacle continuï».

Fosas va rebre el pin d'or de l'esbart de mans del president, Jordi Moreno, i en presència de David Borràs, el culpable del seu fitxatge pel Santa Anna i que va evocar els difícils inicis: «Els primers temps parlàvem del que podríem fer amb el migrat pressupost del que disposàvem. Ens vam acabar entenent i van sortir bones idees que s'han pogut fer realitat. és per sentir-se'n orgullós». A partir d'aquí, el festival: cinc coreografies clàssiques de l'esbart –Contradanses, Danses de Vilanova, El Bolero d'Alcúdia, Les gitanes de Rubí i Ais de l'ànima– més la torna de Lleida gitana, un de les vuit peces que Fosas ha creat especialment per a la formació escaldenca. Al final hi va haver un altre moment emotiu, és clar, quan el mestre va agafar les castanyoles –un dels seus signes d'identitat artística– i es va marcar un breu número. L'homenatge en què es va convertir el festival de l'esbart es va completar amb l'exposició fotogràfica consagrada al coreògraf plantada al rebedor del Prat del Roure: sis decennis llargs als escenaris resumides en un centenar d'imatges des de la seva primera actuació, el 1947, a l'aplec de Sant Muç de Rubí.

Al llarg d'aquest temps, Fosas ha ballat amb l'Esbart Dansaire de Rubí –mig segle, que es diu ràpid–, el ballet del Liceu, amb l'Spanish Dance Company i el Ballet Español de l'Havana. El veiem amb patilles bandoleres en un Bolero mallorquí a la barcelonina plaça del Pi, el 1978, i també amb bigoti pescador a Tossa 1914 –que es va estrenar el 1966 al teatre Romea. El veiem també departint amb –atenció–el gran Maurice Bejart, amb la ballarina Margot Fonteyn, amb Ángel Corella i, és clar, amb José de Udaeta, el mestre de les castanyoles i padrí de l'esbart. Hi ha també la Creu de Sant Jordi que va rebre el 2002, i uns figurins esbossats per l'escenògraf Fabià Puigserver. I assistim als grans moments d'una vida consagrada a la dansa: ballant al Liceu, , al Kennedy Center de Washington, a l'Orpheum Theatre de Nova Orleans, al Caire, a Alexandria... Fosas ha sigut, en fi, un luxe per al Santa Aanna, per a Escaldes i per a Andorra que afortunadament hem sabut valorar abans de l'adéu. El seu últim consell dóna fe de la seva categoria humana: «Que l'espectacle continuï». Que així sigui.

Per a més informació consulti l'edició en paper.