Juan Sebastián, Alfredo Pérez i Álex Gallardo són The Rebels Foto: EL PERIÒDIC

Mirin-se’ls bé, aquests tres paios d’aquí al costat. Potser no els sonin les seves jeies, però es diuen The Rebels i són una de les bandes revelació de la temporada. Gràcies a la televisió, tot sigui dit: els va llançar l’espai Puro Cuatro, i avui són una de les icones de la cadena. I caps de cartell, amb el permís de Matchbox, del Custom Festival, estupenda aventura rockabilly que aquest any arriba a la 6a edició i que aquetsa nit acaba aba al Prat Gran d’Encamp. The Rebels són madrilenys i acaben de treure el primer disc –Worldmakers. Escàs bagatge, pensarà el lector. Però suficient per fer-se un forat al circuit hispà. I quin forat: el 29 de juliol telonejaran Bon Jovi a Anoeta, Sant Sebastià. El líder és Álex Gallardo, veu i guitarra. I fill, per cert, de Miguel Gallardo, aquell baladista dels anys 70 (¿recorden Hoy tengo ganas de ti? Doncs aquest). El trio  –perquè són tres– el completen Juan Sebastián, a la bateria, i –no és broma– Alfredo Pérez, al baix.

–Per als que no els hagin vist (encara) per televisió, ¿què es trobaran aquesta nit, a Encamp?
–Un grup de rock canyero, salvatge, frenètic, enèrgic, primitiu. I positiu, molt positiu.

–Que sona com... ¿com qui? I no val allò que The Rebels només aspiren a sonar com The Rebels...
–És que és així, perquè no pretenem sonar com ningú. ¿Influències? Molt eclèctiques: des  dels Beatles i Police fins a Nirvana i Greenday.

–¿Què fans tres paios en la trentena embarcats en l’aventura plistocènica del rock, quan els vents bufen a favor del mestissatge, del pop i del folk?
–Ens encanta el soroll que fan una guitarra, una bateria i un baix. El soroll del rock, vaja. I el format de tercet. No ens hem plantejat mai si fèiem pop, rock o reggae. Ens hem limitat a tocar  el que ens demanava el cos. El que sentim. I el que sentim i el que suem és rock. Per tots els nostres porus.

–Ja que ho menciona: ¿en fan prou, amb guitarra, baix i bateria, per generar el soroll que prometen?
–Sens dubte. Pugeu aquesta nit i ho veureu. Juan Sebastián, el bateria, és un animal, i nosaltres li fotem molta canya. No patiu: sonar, sonem.

–La televisió els ha convertit en una de les bandes revelació de la temporada. Així, qualsevol.
–Et seré sincer: ens ho hem currat molt des de molt abans de sortir a la tele. Però no deixarem de tocar on ho hem fet sempre.

–¿I com s’ho han fet tres xavals desconeguts per telonejar Bon Jovi?
–Ens va tocar la loteria, així de clar t’ho dic. La promotora ens va col·lo car a Puro Cuatro, i encara no sabem com, va i ens posen amb Bon Jovi i a Anoeta. El somni de la nostra vida fet realitat. Fins ara havíem tocat potser davant mil espectadors. al Festimad. A Anoeta seran cap a 50.000. Una bestiesa. Però sortirem amb els mateixos ànims que quan toquem en família: es tracta de donar-ho tot a l’escenari, suar la cansalada i fins l’última gota.

–El Custom és un festival moter. A Loquillo, que va venir fa tres anys, no li van les motos. ¿I a vostès?
–Cap de nosaltres condueix. Però el rockabilly ens encanta, ep.

–Una amb trampa: ¿què en saben, de Matchbox?
–Una llegenda. N’havíem sentit a parlar, però no els coneixíem. Així que haurem de fer un curset accelerat: aprofitarem el viatge per cruspir-nos tots els seus vídeos del Youtube.

–La veritat, amb Worldmakers fan una mica de trampa: el disc ja l’havia gravat abans amb el seu grup anterior, The Moondays.
–És així. Però el directe és ara molt més cru, amb menys arranjaments..

–Anem al títol: ¿aspiren a menjar-se món, modèstia a part?
–Worldmakers té un sentit irònic: parla d’aquests moments en què intentes crear un món fictici perquè la realitat no t’acaba de fer el pes. Però si tu no pots crear-te’l, nosaltres te’n posem un a l’abast. Una estratègia similar a la de la publicitat, per cert.

–¿Venedors de motos, doncs?
–Espirituals, si tu vols.

–Canten en anglès. ¿Per què?
–Perquè és la música que hem mamat des de petits. Els grups que hem escoltat. D’altra banda, l’anglès és molt més rítmic. I així com el  castellà és l’idioma del flamenc, l’anglès, amb les seves paraules curtes, quasi monosil·làbiques, és el del rock.

–I amb els rockers espanyols, ¿quina relació han tingut?
–Jo he sigut un fan d’Extremoduro. Però fan-fan, ¡eh!

–Tornant al tercet: ¿i posar-hi uns teclats?
–Sincerament, no ens ho podríem permetre. Als hostals i a les pensions et posen habitacions de tres: llit doble i supletori. No de quatre. Així és com ens podem sortir de gira. Ara mateix, no tenim pistrincs per pagar una segona habitació. Així de trist.

–¿I a qui li toca la supletòria?
–Anem rotant.

–Em tranquilitza. Més que ser rebel és, avui el que toca és estar indignat. ¿Vostès, ho estan?
–I tant. I cabrejats. La música va malament. Molt malament.

–Els dolents, ¿són els internautes pirates o la SGAE, amb la seva voracitat recaptatòria?
—La SGAE ha demostrat que estava podrida. Això de banda, s’ha parlat tant i tan desinformadamet dels drets d’autor, que sembla que cobrar per la teva feina sigui pervers per naturalesa. I no: el que està malament és robar: cobrar els drets d’una creació teva no és robar. Una altra cosa és enviar comissaris a una perruqueria i pretendre cobrar-li un cànon perquè té la ràdio posada. Això, no.

–Si m’ho permet: ¿què hi fa el fill de Miguel Gallardo enrolat en una banda de rock dur?
-–Ell escoltava tot tipus de música. De fet, el meu primer concert va ser dels Rolling. Al Calderón. Tenia 8 anys. Espectacular. Mai no es va posar en el meu rotllo, ni jo en el seu.

–Però se sap les seves cançons, suposo.
–Algunes, no pas totes. I m’agrada que m’hagin mantingut al marge de tot allò, perquè ell el que volia és que no fos un fill de, sinó que tingués una volada artística pròpia. I li ho agraeixo.

–El seu company, el baix Alfredo Pérez, seguirà l’exemple de Rubalcaba i es quedarà en Alfredo P.?
–Doncs m’acabes de donar una idea, tu, perquè aquest Pérez...

Per a més informació consulti l'edició en paper.