El 2008 va debutar a Bescaran. Encara no havia enregistrat el primer disc, i no era musicalment ningú, si se’ns permet l’expressió. L’any següent es va endur l’últim Carles Sabater amb Corro sota la pluja. Va començar aleshores una escalada que l’ha portat fins a la primera divisió del panorama musical català, al costat dels Manel, Antònia Font, Els Amics de les Arts, Pastora, Manzoni i companyia. Parlem d’Anna Roig (Sant Sadurníd’Anoia, 1981), aquesta barreja de Guillermina Motta i Amélie les Crayons que avui torna a Bescaran convertida en cap de cartell de la 8a Trobada de cantautors, al costat de Paula Sendim, Oriol Barri, Josep Romeu, Pau Saura, Jordi Montáñez, Xavi Alias i Malva de Runa. Per cert, ve amb el teclat i disc nou sota el braç –Bigoti vermell– però sola. Sense L’ombre de ton chien.

–Sense ànim d’ofendre, ¿què se li ha perdut, a Bescaran?
–La veritat és que no esperava que m’hi tornessin a convidar. Però la nova organització ha pensat en mi, i jo encantada perquè en tinc un record magnífic: el 2008 no només no havia publicat encara ni el primer disc, sinó que era una de les primeres vegades que cantava en públic. I a sobre, va i em donen el premi Cançoner. Així que hi torno amb els ulls tancats i amb una enorme gratitud.

–Ara, però, com a cap de cartell. No és ben bé el mateix. Sense L’Ombre, ¿quin serà el repertori?
–Cada artista només canta tres cançons, així que no tens temps per fer més que una pinzellada. Tocaré sens dubte Trini Sánchez Mata. ¡Cada any me l’han demanat! El 2008, que plovia, es va traslladar l’escenari a l’església i ja em veus a mi cantant les gestes d’una assassina en sèrie al davant de la Verge Maria... Del segon disc cantaré Petons entre camions i la que li dóna títol, Bigoti vermell.

–¿A què atribueix el boom d’un còctel tan exòtic com el que proposava Anna Roig i l’Ombre de ton chien?
–Ni idea. Tampoc va ser de cop. Ha sigut una carrera de mig fons. No en diria en absolut un boom. I hi ha tingut molt a veure el boca-orella, i un cert efecte de bola de neu des que vam presentar el primer disc a l’auditori de Vilafranca i vam acabar la gira a l’Auditori de Barcelona, passant per Cap Roig. No ens ho hauríem imaginat mai. Però va passar.

–Potser perquè van cobrir un buit clamorós: el de la cançó amb influències franceses.
–En cap moment ens vam plantejar omplir cap buit. Cantem en francès perquè és la meva llengua materna, junt amb el català. El que sí que hem introduït és una mica d’aire fresc en un moment en què tota la música sembla que begui del pop i del rock anglosaxó. La generació dels nostres pares ha redescobert la cançó a la francesa, però també s’hi ha acostat gent jove que ha viscut sempre d’esquenes al que es coïa a França. Anna Roig ha sigut l’excusa per tastar aquest món musicalment ignot.

–Una crítica: la nova fornada de pop català cultiva una música edulcorada, suau, evasiva. Mai no serà la banda sonora dels indignats...
–L’art pot servir com a eina política o ideològica, sí. Però no és obligatori. Per mi, la finalitat és fer feliç la gent que ha vingut a escoltar les meves històries i les meves dèries. Moments de poesia, de màgia, de coses potser una mica boges, però no tot passa per les grans paraules i les grans ideologies. Les petites coses de cada dia també tenen importància, perquè sovint són les que et fan o no feliç.

–¿Critica els que els critiquen per la falta de compromís?
–Ep, que trobo molt bé qui expressa les seves reivindicacions a través de la  música. I tant, que sí. És una bona eina, repeteixo. Però jo, per tarannà i per interessos, tiro cap a un altre costat. Més poètic, si es vol. Però la poesia també és important i no tot són grans problemes existencials. També hi ha lloc per a la petita felicitat domèstica.

–El Carles Sabater ha mort per falta de pressupost. I això, ¿la indigna?
–És una llàstima. El premi no són només els diners, pocs o molts. Hi ha els concerts i també la difusió extra que et dóna, la repercussió als mitjans de comunicació... Són uns puntets de regal que sempre et venen bé. Per nosaltres va ser una sorpresa enorme, guanyar-lo. Acabàvem de treure el primer disc, i no ens coneixia ningú. Ens va donar una empenta. Un premi no deixa de ser un trampolí, especialment quan comences. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.