El mestre Fosas, en un gest molt característic, ahir, adurant l'última roda de premsa com a director de l'esbart Foto: COMÚ ESCALDES-ENGORDANY

La cita és demà a la nit al Prat del Roure: en acabar el festival de l'esbart Santa Anna, Joan Fosas (Rubí, 1938) pujarà per última vegada a l'escenari i posarà fi a una llarga i fecunda etapa de quinze anys com a director artístic de la formació. El curs que ve el succeirà el ballarí i coreògraf hispanocubà Ivan Betancourt, la seva mà dreta les últimes temporades. Ja en parlarem, ja. Ara, però, és l'hora de l'adéu de Fosas, que es retira després de cinc decennis llargs consagrats a la dansa tradicional: va debutar als 7 anys a l'esbart de Rubí, que va arribar a codirigir al costat d'Albert sans, i el 1997 es va fer càrrec del Santa Anna. S'enorgulleix ben legítimament d'haver portat fins als teatres de l'òpera del Caire i Alexandria un esbart que fins a la seva arribada tenia com a màxima fita anual la festa major de la parròquia. I diu que hi continuarà vinculat a través del seu hereu artístic, Betancourt.

–La primera pregunta és obligada: ¿per què plega?

–Tinc 73 anys. Dirigir un grup de 30 ballarins, triar la música, preparar les coreografies i el vestuari, cada vegada era més dur. I encara més, a distància. I ara fa dos anys vaig tenir un seriós ensurt, precisament mentre preparàvem l'actuació de l'esbart al Palau de la Música Catalana. El metge em va recomanar repòs, i penso que és hora de fer-li cas. Ara bé, no me'n vaig del tot: si la junta em demanen consell, estaré a la seva disposició. Sense interferir –Déu me'n guardi– en la feina del nou director, que imposarà la seva personalitat artística i el seu tarannà com jo vaig instaurar el meu. Així ha de ser.

–Retrocedim 15 anys enrere: ¿què va passar perquè acabés aterrant al Santa Anna?

–Molt senzill: un dels membres de la junta d'aleshores, David Borràs, era un habitual a les actuacions de l'esbart de Rubí. Quan acabàvem de ballar sempre em deia el mateix: «Joan, vine amb nosaltres». Però m'era impossible: ¡treballava com a mecànic torner, que és la feina amb què m'he guanyat la vida durant 43 anys! La mateixa setmana que em vaig jubilar em va venir a buscar, i nou mesos després ja dirigia el Santa Anna. Fins ara.

–¿Quin esbart es va trobar?

–Les noies ballaven molt rectes, com encarcarades. I els vaig dir: «Però, ¿que no teniu aquesta cintureta? Doncs utilitzeu-la». Cada ballarí té el seu estil. Jo he intentat ensenyar el meu. I puc dir, amb tota la modèstia, que quan el Santa Anna actua a Rubí, la gent diu: «¡Però si sembla que veiem ballar en Joan!» Això m'omple d'orgull i em satisfà enormement.

–¿I en què consisteix aquest toc Fosas?

–A mi m'ha agradat molt ballar amb la parella. Per exemple, li feia donar una volta i li deia: «Mooolt bé!». Es tracta que l'altre senti que està ballant amb tu, no amb un estaquirot. Per això insisteixo sempre: mira la teva parella als ulls, sisplau. Somriu-li. No ballis i prou. ¡Interpreta! I sobretot, quan siguis a l'escenari, dóna-ho tot: a la parella i al públic.

–Li ho posarem difícil: d'aquests 15 anys a l'esbart, ¿quins records s'enduria a una illa deserta?

–El meu somni hauria sigut estudiar dansa i dedicar-m'hi. No va poder ser i als 14 anys em vaig posar a treballar. Per això alguns dels moments més intensos de la meva vida els he viscut amb l'esbart. Per exemple, quan vam ballar a l'Òpera d'Alexandria. Acostumats a fer tots els papers de l'auca –des de carregar les maletes a escombrar un escenari o netejar un camerino– allí vaig sentir el que sempre havia somiat: que érem professionals. No ens deixaven tocar res. Només havíem de ballar. Els bolos a l'Havana i el Caire són altres moments inoblidables que he viscut gràcies a l'esbart.

–Aquí, a més, va descobrir la seva faceta de coreògraf.

–Així és. A Rubí ja havia creat tres peces, però a Escaldes és on deixo la major part de la meva obra com a coreògraf. Fins a vuit balls. Per això li dec molt. Encara més: el Santa Anna té molta culpa que el president Pujol m'imposés el 2002 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Mentre me la posava, li vaig dir que no me la mereixia. I ell em va fer callar: «Vostè potser creu que no, però la gent que li dóna pensa que sí». I ben mirat, miro enrere –a l'exposició que es podrà veure dissabte hi ha fotos de quan tenia 7 anys, ¡i ja ballava!– i veig que potser sí, que he fet coses...

–¿Encara balla?

–La meva última actuació va ser el 2004, al Kennedy Center de Washington. És clar que toco les castanyoles, i si he d'ensenyar algun pas, el faig. Però ballar, ballar, s'ha acabat. Per cert: recordo que quan em van trucar del Kennedy Center em van demanar quins eren els meus honoraris. ¡A mi, que mai no havia cobrat un caixet! Els vaig dir que havia de consultar l'agenda i el primer que vaig fer va ser trucar José de Udaeta, el gran mestre de les castanyoles –i padrí del Santa Anna– perquè m'orientés...

–També ha ballat per a la gran Margot Fonteyn.

–I l'he tinguda a casa, sopant pa amb tomàquet. Va ser a finals dels anys 70, mentre rodava una sèrie de televisió que es deia una cosa així com ara La màgia de la dansa. Volia incloure-hi un ball català. I vam ballar un Bolero. Amb tant d'èxit, es veu, que un decenni després em va venir a buscar una coreògrafa que volia que ballés precisament aquell Bolero que recordava haver vist a la televisió per a l'Spanish Society de Washington. Aquest va ser un altre dels grans moments de la meva trajèctoria artística.

–¿Li queda potser el rau de fins on hauria pogut arribar si s'hi hagués dedicat professionalment?

–Estic molt content de com m'han anat les coses. La veritat és que en la meva vida m'he fet uns tips del que més m'agrada, que és ballar. No em puc queixar. En una certa categoria, això és veritat. Però qui sap: potser com a professional no hauria arribat mai fins on he arribat.

–¿De quina part de la seva herència se sent més orgullós?

–Haver ballat amb l'esbart a Alexandria, el Caire, l'Havana i el Palau de la Música no té preu. I haver estrenat aquí vuit coreografies meves és molt més del que m'hauria imaginat ara fa 15 anys. Però tot el que hem aconseguit és gràcies als dansaires de l'esbart, que m'han durat molt. Anys i anys. Així és com es creix artísticament. I la major satisfacció és haver ensenyat a ballar dues generacions: els que van començar amb mi ara fa tres lustres, i els seus fills, que ja tenen 15 anys i que ja s'incorporen al cos de dansa.

–¿Un últim consell?

–Ho he donat tot pel ball. I el ball m'ho ha tornat tot per duplicat. Ha sigut una de les grans satisfaccions de la meva vida. Si ho fan així, no se'n penediran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.